La candidatura olímpica de Barcelona-Pirineus es debat, amb poca gràcia, en el mateix moment que els Jocs d’Hivern de Beijing 2022 són una realitat. Beijing 2008 va obrir les portes a la diplomàcia olímpica pel govern xinès, que el va portar a invertir desmesuradament en el futbol després, i ara a usar els Jocs d’Hivern per acabar d’assentar el seu poder geoestratègic. Però, ni la ciutat olímpica de 2008, ni la indústria del futbol a la Xina, han aconseguit millorar la marca país. En primer lloc, perquè tothom sap que aquells Jocs van ser un acte d’sportswashing sense precedents, de grans inversions que no es van poder amortitzar després i que l’administració no va aconseguir associar coherentment els valors olímpics que volia transmetre amb els que la seva ciutadania va acabar assumint. En segon lloc, perquè convertir-se d’avui per demà en una potència futbolística no és fàcil, ja que l’obsessió futbolística de Xi Jinping va tenir un aliat indiscutible com la indústria del totxo que finalment ha estat també el seu teló d’Aquil·les. I perquè va obrir la porta a una fuga de capitals sense precedents cap a indústries de l’entreteniment que finalment va obligar al govern xinès a fer marxa enrere perquè les inversions tornessin allà d’on no havien d’haver marxat: a la tecnologia i a la creació de coneixement.
Mentre la cita olímpica del 2022 oferirà una nova oportunitat a la Xina perquè pugui desplegar la diplomàcia olímpica, la cita del 2030 posa en ridícul l’Espanya autonòmica fins i tot abans que s’assegurin haver d’acollir l’esdeveniment. En primer lloc, la candidatura Barcelona-Pirineus no es presenta havent-se fet un estudi econòmic detallat dels avantatges i inconvenients, a mitjà i llarg termini, que un mega-esdeveniment com aquest pot tenir per la globalitat del país. Si més no, és una informació que no ha transcendit o s’ha emmascarat a base de titulars. El principal problema rau en què aquesta candidatura es ven als ciutadans emmirallant-los amb l’èxit indiscutible de Barcelona-92, aquells Jocs que van canviar la fisonomia de la capital, de la ciutat grisa a la ciutat oberta al mar. Fent una lectura a la literatura científica, valgui Les claus de l’èxit (1995) coordinat per Miquel de Moragas i Miquel Botella, qualsevol pot veure que aquell èxit descriptible –a nivell de marca, reputació, relat de futur i planificació espacial– és gairebé anecdòtic si ho comparem amb el què ha passat amb d’altres ciutats que han acollit els Jocs: per buscar referents propers, Atlanta, Atentes o Beijing.
Des del punt de vista estrictament econòmic, una anàlisi dels sobrecostos que han tingut els Jocs Olímpics, entre 1960 i 2012, ens indica que la mitjana ha estat d’un 179%, “substancialment superiors que en d’altres tipus de macroprojectes”, segons expliquen els professors de la Universitat d’Oxford Bent Flyvbjerg i Allison Stewart en un treball de 2012, coincidint amb els Jocs de Londres. En el mateix treball, aquest parell d’economistes calculen que els de Barcelona van tenir un sobrecost del 417% i que uns Jocs d’Hivern tenen uns sobrecostos del 135% de mitjana sobre pressupost original de la candidatura. En aquest sentit, recupero una cita d’un altre economista, el nord-americà Victor A. Matheson, a Business Insider: “Si voleu dir, ‘acolliu la Super Bowl perquè fa que la gent sigui feliç’ és fantàstic. No ens digueu que ens fa més rics”. La cita, certament, també és aplicable per uns Jocs Olímpics, vistes les dades econòmiques que es presenten. Acollir uns Jocs és, de facto, enviar un xec en blanc al Comitè Olímpic Internacional (COI).
Potser per aquesta mirada freda i calculada, en segon lloc, sembla tan ridícul el debat polític generat al voltant de la candidatura. Per una banda, pel consum intern dels catalans, una consulta a la ciutadania de l’Alt Pirineu i l’Aran sobre si volen, o no, els Jocs, s’hauria de fer amb tota la informació sobre la taula i no només emmirallant la població amb un èxit (Barcelona-92) que la literatura científica ja ha afirmat que pot ser anecdòtic. Em reafirmo: els Jocs Olímpics poden ser una eina magnífica, com ho són d’altres mega-esdeveniments, per a desenvolupar una marca de territori sempre i quan hi hagi cohesió i fites compartides entre agents polítics, socials i econòmics, i ciutadania. En el debat sobre la promoció del territori mai hem d’obligar la dimensió política del place branding, que tan bé ha teoritzat el professor Andrea Lucarelli en un magnífic article a la revista Cities.Per altra banda, i vist el fracàs (polític, que no ciutadà) del desafiament independentista de 2017, la picabaralla entre Aragó i Catalunya s’inscriu en una narrativa que fa temps que coneixem, que s’embolcalla de banderes per buscar culpables, però té molt poc a veure amb el debat econòmic real.
La Generalitat de Catalunya té tot el dret a voler acollir els Jocs Olímpics d’Hivern, malgrat saber els riscos pressupostaris que suposen. Hi té tot el dret perquè també és la responsable de buscar fórmules per a millorar la qualitat de vida del país. I si creu que els Jocs poden ser una bona via, ha de ser capaç, sense embuts ni jugades mestres, de defensar-ho davant de tota la població. Igualment que després d’inauguracions, fotografies i proclames d’èxit en portades, els nostres dirigents polítics també han de ser capaços d’assumir-ne els errors, els fracassos i haver garantit un pressupost prou gros per cobrir altres contingències sobrevingudes –com preguen Flyvbjerg, Budzier i Lunn a les candidatures, en una altra recerca publicada a Environmental and Planning A: Economy and Space de 2020– perquè no s’hipotequin altres polítiques públiques essencials. Com aconsellen aquests economistes, si no poden fer això que surtin de la cursa olímpica. O, diria també, si no són capaços de demostrar que, malgrat els alts sobrecostos que hi haurà, es podrà realment transformar positivament el territori com va passar amb la Barcelona olímpica.