Els Crítics

Al voltant de Carles Riba

L’intel·lectual, crític, poeta, narrador i traductor Carles Riba és una de les figures centrals de la cultura catalana. Tothom reconeix la seva influència. L’estudiós ribià Carles-Jordi Guardiola ho reporta en l’assaig ‘Carles Riba. Retrat de grup. Protagonistes de la cultura catalana del segle XX’, publicat per 3i4.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El dia 27 de març de 1945, Maurici Serrahima reprodueix al seu dietari (Del passat quan era present, I. 1940-1947) una anècdota de primera mà que delata la brama que corria sobre la relació entre Carles Riba i Josep Maria de Sagarra i, alhora, la realitat d’aquesta relació.

“Dies enrere —escriu Serrahima—, a can Sagarra, hi havia dos o tres amics, i, entre ells, un —que anomenaré X— que en un moment donat, i segurament amb la impressió que complaïa en Josep, es va posar a criticar en Carles Riba i la seva obra. El Josep no deia res, i l’altre anava accentuant el to; de la crítica va passar gairebé fins a la burla. La cara d’en Josep esdevenia impenetrable, i jo veia venir la reacció... Efectivament: de sobte, va tirar el cap una mica enrere, va fer un gest amb la mà com per aturar la conversa i va dir un ‘Perdona’m’ tan recalcat que l’X va callar esmaperdut. I en Josep, aleshores, va dir: ‘Has de saber que en Carles Riba és un gran escriptor i un dels intel·lectuals més importants d’aquest país: potser, el més important que tenim. I que, a més, és un amic meu. I ja deus comprendre amb això que et dic que jo no puc tolerar que a casa meva ningú parli d’ell en el to en què tu n’estàs parlant...’ Es va produir un gran silenci, i l’X no sabia on mirar. Després, el mateix Josep va reprendre la conversa, parlant d’un altre tema... M’agradaria que en Riba ho sabés”.

Brama i realitat, fets i consideracions personals, a través d’una allau de citacions textuals sovint extenses: la intensa, educada i llarga relació entre Riba i Sagarra, que el xafardeig volia empobrir —com si la diferència de tarannà literari, fins i tot les rivalitats o les enveges, haguessin de comportar inevitablement, sempre, un enfrontament desagradable, un trencament— configuren un dels capítols del llibre Carles Riba. Retrat de grup. Protagonistes de la cultura catalana del segle XX que Carles-Jordi Guardiola (Manresa, 1942), celebrat i esforçat recopilador de la correspondència ribiana, ha publicat a les Edicions 3i4.

Sí, Sagarra formava part de la colla de Riba, i anaven sovint de bracet. I en aquesta colla, hi trobem les altres grans personalitats culturals amb les quals el poeta, crític, intel·lectual i traductor va fer pinya o va tenir més a prop, fos en pla d’igualtat, en formar part de la mateixa generació, o fos a tall de mestratge, en tractar-se d’escriptors més joves que ell.

El grup estricte va ser definit per Joaquim Molas, recorda Guardiola, com el “de joves postulants” que pels volts del 1918 va iniciar l’assalt a la vida pública catalana. Ho va definir en el pròleg del primer volum de l’Obra completa de Joan Crexells, De Plató a Carles Riba, publicat per les edicions de La Magrana el 1996, editorial que llavors dirigia Carles-Jordi Guardiola, el seu fundador. És el grup dels nascuts la darrera dècada del segle XIX que veurà truncada violentament la seva trajectòria el 1939 —però que faran tots els esforços possibles per continuar-la: en el cas de Sagarra i Riba, des de l’interior, no pas des de l’exili.

Salvador Espriu, Tomàs Roig i Llop, Joan Vinyoli, Maurici Serrahima (tapat: desconegut), Riba, Xavier Benguerel, Sagarra, Miquel Estradé, Carles Soldevila, Lluís Valeri, Frederic Udina i Martorell i Ramon Muntanyola. Montserrat, 3 de juny de 1956.

Quan el grup va iniciar l’assalt aquell 1918 ho va fer, advertia Molas, en un món ple, alhora, de ruïnes i de promeses. En efecte, recordava Molas, la confrontació bèl·lica del 1914 havia enderrocat, com si fos un castell de dòmino, un model determinat d’Europa, el construït per les classes burgeses, si més no, a partir dels anys 70. I, d’altra banda, pel que fa a casa nostra, la mort, el 1916, de Torras i Bages i, el 1918, de Prat de la Riba i, amb pocs anys de diferència, la desaparició de Torres Garcia, d’Eugeni d’Ors i de Carner, va produir un buit enorme en el camp, si més no de la pràctica quotidiana, del pensament teòric, o almenys, programàtic.

Aquell grup de postulants, indicava Molas, calia estudiar-lo com a bloc compacte i no de manera individualitzada com s’havia fet fins llavors, fins al 1996, quan l’erudit va redactar el pròleg.

De totes maneres, ja se’n podia avançar els trets més rellevants. Primer: el fet de posar, com a horitzó prioritari, Europa i, més exactament, tres de les seves poderoses crestes universitàries: Alemanya, Gran Bretanya i França.

Segon: la contribució amb passió a definir i organitzar un país, el propi, en vies tot just d’institucionalització i, ni que fos amb forats ideològics i socials, perfectament homogeni.

Tercer: van ratificar la fe en la Cultura, en majúscula, a desgrat que uns pocs la posessin, ja, en qüestió.

Quart: van intentar trobar, per raons teòriques o programàtiques, però també, sovint, obligats per les circumstàncies, un punt de fusió entre la tradició i la modernitat, és a dir, entre els models clàssics de Grècia i les propostes, per entendre’ns, postbaudelerianes i, al capdavall, van assumir amb totes les seves conseqüències els nous aires crítics i de recerca.

Cinquè i darrer: van revisar les fonts del coneixement i, per tant, de creació, des de la raó pura, passant pels sentits, fins a les més obscures de l’instint —el somni. Per a Molas, els integrants del grup dels postulants es van debatre entre el no-jo i el jo més íntim i ho van fer per una xarxa de camins “que van de Riba a Miró”. És a dir, que, per al crític, comencen en Riba.

El grup —és la visió de Molas, Guardiola i molts més— reconeix a Riba una certa primogenitura. I també, pensa Guardiola, li reconeix la major part del món cultural, que li atribueix el paper de mestre i de guia, a més d’un “lideratge moral”. Hi ha, en efecte, una gran admiració i respecte generalitzats per la persona i per la personalitat de Riba, i hi ha també una gran admiració i respecte per la seva obra, tant la poètica i crítica com la traduïda, tot i que, constata Joan Crexells a La Publicitat l’any 1921, just en encetar la seva crítica del llibre Escolis: “En una part del nostre món literari, de dues coses s’acusa l’estil de Carles Riba. Es diu que és obscur i sec”, acusacions que rebat tot seguit. Crexells, recorda Molas, pensava que Riba es trobava en el centre del camí de la prosa catalana més ben orientada.

Carles-Jordi Guardiola tenia sempre al pensament la idea de reportar aquesta realitat, la de la primogenitura de Riba, a través del conjunt de les seves relacions, tant literàries com humanes, sovint molt estretes, amb escriptors, artistes i polítics de l’època, de primera fila. No pas, cal advertir, a través de l’estudi de la influència literària de la seva obra, —poètica, narrativa, critica, etc.— és a dir, de l’estricte mestratge literari i crític, un aspecte del seu impacte que seria objecte d’un magnífic estudi.

L’estudiós de Riba podria haver fet una llista de noms molt extensa i seria una llista que, per si sola, confirmaria l’extraordinari paper cultural jugat per l’escriptor i erudit. Però ha calgut fer-ne una tria, repartida en diversos àmbits, per poder dedicar a cada nom un espai que permetés tractar prou a fons cada relació.

En primer lloc, el dels mestres, secció formada per Joan Maragall i Josep M. López-Picó. Després, el dels companys “postulants”, representats per Joan Crexells i Josep M. de Sagarra. En tercer lloc, els dels deixebles, amb quatre noms, Joan Oliver, Xavier Benguerel, Francesc Trabal i Domènec Guansé. En quart lloc, la relació més propera, la que va establir amb Clementina Arderiu en un moment dramàtic de la seva vida familiar, l’exili. Finalment, l’estudiós incorpora dos noms que, com demostra, foren cabdals en molts aspectes per a Riba, el mecenes Francesc Cambó de la Fundació Bernat Metge i l’editor Josep Janés.

De citació en citació, és a dir, de testimoni en testimoni reproduït de manera textual, els itineraris dels personatges i els moments seleccionats tracen, descriu Guardiola, històries diverses que conflueixen no només en Carles Riba, també en una època —molt extensa, cal dir, partida per la Guerra Civil, en la major part dels casos— i en un país. “Tots junts —diu Guardiola— són la trama i l’ordit d’un diàleg més ampli, transversal, nacional. Tots plegats tenen un paper rellevant en la història de la cultura catalana de la primera meitat del segle XX”.

Maurici Serrahima, que ha constatat que Sagarra no accepta que es parli malament de Riba, sí que ha de constatat el que tothom pensa, que hi havia una rivalitat entre Sagarra i Riba, ben païda pel primer i mal païda pel segon, considera Serrahima, a diferència del que pensa el ribià Guardiola.

Així, escriu Serrahima: “De vegades he pensat, i no me’n desdic pas, que la rivalitat Riba-Sagarra era en el fons de la mena de les renyines d’enamorats i que l’actitud d’en Riba era la del que una vegada s’ha sentit abandonat —o no prou explícitament admirat— i a partir d’aleshores el ressentiment i les innombrables gelosies que feia néixer el privaven de retornar al to normal i l’obligaven —com si diguéssim— a mantenir-se en reacció perpètua, i en posició d’atac per no sentir-se disminuït. I així el privaven d’admetre els moltíssims avenços que va fer en Sagarra per a restablir la vella amistat”.

Carles Riba i la seva muller, la poetessa Clementina Arderiu.

Així, diu Guardiola, és Riba qui guanya la partida, tot i que Sagarra, en fer seixanta anys, omple el Romea, rep homenatges i escriu les Memòries, llibre on, assegura Guardiola, critica Riba: “No cal ser gaire perspicaç —escriu l’especialista en Riba— per endevinar darrere dels ‘complicats i refiats minoritaris que conec’ Carles Riba com a cappare. Sagarra paeix malament l’èxit ribià als congressos de poesia; el regal de la caseta de pescadors a Cadaqués; la sessió que li és dedicada a la Casa del Llibre, amb la plana major dels joves; el volum miscel·lani Homenatge a Carles Riba en el qual no figura; el llibre que li dedica Joan Triadú, La poesia segons Carles Riba, el 1954, el primer d’aquestes característiques dedicat a un poeta viu, i els articles de Joan Ferraté recollits a Carles Riba, avui, el 1955”.

I continua tot seguit Guardiola: “Sagarra dedica un exemplar de les Memòries a Riba. Aquest, però, sense quasi obrir-lo, el regala a Eugènia Crexells com m’informa la seva filla Isabel. No sembla, doncs, que Riba les llegeixi”. Serà, doncs, dels pocs catalans cultes que no les haurà llegit.

Malgrat tot, escriu poc després Guardiola, les relacions es mantenen. Una altra cosa és el que faran els ribians que, com Triadú, recorda Guardiola, a través de la veu del sempre interessant Serrahima, com que Riba no pot suportar Sagarra, ho resolen d’aquesta manera: en Riba és el bo i en Sagarra el dolent: maniqueisme atiat pel comportament contemporitzador de Sagarra, durant el franquisme, enfront del més resistent i “pur” de Riba.

Per part de Sagarra, recorda, mai no va deixar de mostrar respecte i admiració per Riba. Sagarra és a Blanes quan s’assabenta de la mort de Riba. Puja a un taxi i assisteix a l’enterrament. Uns dies més tard li dedica un article a La Vanguardia i hi proclama: “Moral e intelectualmente fue el hombre incapaz de vender su primogenitura por el más prometedor plato de lentejas”.

Carles-Jordi Guardiola clou la llarga i intensa relació entre Riba i Sagarra amb la reproducció d’extensos fragments d’un article de Pla —en qualitat de “coda final”— publicat a ElCorreo Catalán sobre les diferències entre aquestes dues figures tan importants, en el qual sembla decantar-se per l’autor estimat per Guardiola, perquè el veu, com a poeta, situat a l’avantguarda de la poesia europea del moment. Cal recordar que Riba va ser clau en el reconeixement de Pla com a escriptor de primera fila, i ben aviat, el 1926. I que Pla va quedar molt decebut —esperava un Pirandello— amb el teatre del seu amic Sagarra, aquella segona meitat de la dècada dels vint, i a partir d’aquí va distanciar-se’n.

Carles Riba.
Retrat de grup.

 Protagonistes de la cultura 

catalana del segle XX

CARLES-JORDI GUARDIOLA

Edicions 3i4

València, 2017

Assaig. 272 pàgines

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.