Franco, ese hombre és el títol d’una pel·lícula de 1964 que glorificava el dictador Francisco Franco. Per ventura, caldria fer-ne una altra que es titulés Franco, ese homo, perquè cada vegada hi ha més indicis que el Caudillo de España por la Gracia de Dios podria haver estat gai.
Al contrari del que passava amb els seus dos grans col·legues dels anys trenta, Benito Mussolini i Adolf Hitler, Franco no s’interessava per les dones. Del dictador l’italià se sap que li agradava que se’l veiés com un home irresistible. El seu secretari, Quinto Navarra, contà que Il Duce rebia un «incessant trànsit de dones» –unes 600, en total– al Palau Venècia, de Roma, la seu oficial, per mantenir relacions sexuals. Del Führersón conegudes les relacions truculentes amb la seva neboda, Angelica Raubal –que se suïcidà després de ser la favorita del cap nazi durant anys–, amb la famosa Eva Braun –que també posà fi a la seva vida–, o amb l’aristòcrata anglesa Unity Valkyrie Freeman-Mitford –que es pegà un tir al cap el 1939, de resultes del qual morí el 1948 quan fou obligada a allunyar-se d’Alemanya i del seu admirat amor Adolf... I Francisco Franco? Doncs el Caudillo era, al contrari dels seus dos col·legues feixistes, un home de profundes obsessiones catòliques, en les quals el sexe no apareixia més que com a instrument per procrear. O per ventura ni això, perquè cada cop resulta més versemblant que tingués inclinacions homosexuals afegides a problemes físics que, per tot plegat, ni amb Carmen Polo, na Franca, tingués relacions sexuals. Aleshores, com pogué tenir una filla? Doncs de cap manera, és clar.
Die Wahrheit über Franco: Spaniens vergessene Diktatur–La veritat sobre Franco: la dictadura oblidada d'Espanya– és el títol de la sèrie documental de la televisió ZDF que es va estrenar a Alemanya el 2017 i a Netflix l’octubre de 2020. Malgrat que no se li ha fet gaire propaganda, s’ha acabat imposant com una de les més vistes de la plataforma a l’Estat espanyol. En síntesi, s'hi explica a través d'una àmplia investigació detallada, amb l’aportació d’historiadors especialitzats tant en la Guerra Civil com en la dictadura franquista, el règim que instaurà Franco. Aquesta sèrie és dels primers casos –no l’únic– on experts historiadors, com Paul Preston –biògraf de Franco–, donen versemblança al que fins aleshores havien estat rumors d’àmbits llunyans de la historiografia, com és la possibilitat que Franco no tingués cap tipus de sexe, que tingués inclinacions homosexuals o que, fins i tot, la seva filla i de Carmen Polo no fos en realitat filla del matrimoni.
És obvi que la importància de la qüestió no ve motivada pel que un home pugui fer o desfer en relació amb el sexe, sinó pel fet que Franco fou un dictador ultracatòlic que perseguia legalment l’homosexualitat, que glorificava la família i la paternitat o maternitat, i que el seu règim tenia tots els ingredients propis del masclisme que glorifica el mascle que «conquesta» tantes dones com pot –cosa que no era el seu cas.
Franco i l’homosexualitat. El dictador perseguí obsessivament l’homosexualitat. Feu instaurar lleis que la preveien com un delicte castigat amb presó. Quelcom que contrasta força amb el fet que ell pogués tenir interès eròtic cap als homes.
Aquesta teoria ha corregut durant dècades com a xafarderia basada en suposicions gratuïtes. Fins que el 1992 un historiador hispanista nord-americà, Daniel Eisenberg, li atorgà entitat quan publicà un article –«Lesbian and Gay Studies Newsletter», o ‘Butlletí d’estudis de gais i lesbianes’, en el qual repassava el perfil d’algunes figures històriques que, al seu entendre, presentaven indicis de ser homosexuals. En el cas espanyol es referia a Manuel Azaña i, entre d’altres, a Francisco Franco, del qual no només assegurava que tenia aquesta inclinació sexual sinó que l’havia portat a la pràctica. Del dictador va escriure que «el cas de la bisexualitat de Francisco Franco, un general brillant que governà Espanya com a dictador repressiu durant 40 anys, és intrigant. Passà els primers temps de carrera militar al Marroc. Sempre que podia s’escapava d’Espanya (per anar-se’n al nord d’Àfrica), deixava enrere la seva esposa». Segons aquest autor, tenia una gran obsessió amb el Marroc i els marroquins. I quan va ser dictador es va fer crear «una guàrdia morisca personal, el primer governant espanyol en tenir-la des d’Enric IV –monarca gai– al segle XV, i fins i tot va fer restaurar el palau morisc –l’alcàsser– de Sevilla en plena Guerra Civil». Segons Eisenberg, Franco tingué amants, alguns marroquins, i insinuà que per això els seus arxius es mantenen tancats.
En el documental televisiu alemany abans citat, Preston fa referència a aquesta possibilitat, l’origen de la qual prové dels mateixos companys militars de Franco, que el tenien per una persona amanerada i homosexual, i que per això se’n reien, a esquena seva, posant-li mal noms. Se sap que Queipo de Llano –un general que fou un dels artífexs del cop contra la República i que tenia molt mala relació amb Franco– li deia Paca la culona. Segons Preston, quan el futur dictador encara manifestava dubtes de si sumar-se a la rebel·lió o no –durant la primavera de 1936– , els seus camarades africanistes i favorables a l’aixecament contra la legalitat li posaren el mal nom de Miss Islas Canarias 1936.
El 2015 la neta de Franco, Carmen Martínez-Bordiú, fou entrevistada a una televisió i quan se li demanà sobre si el seu avi havia estat bisexual contestà que «no tenia temps de pensar en el sexe, el poder ja és una droga». Si volia desfer rumors, no tingué molt d’èxit: va aconseguir exactament el contrari.
El 10 d’octubre d’aquell any El Plural recollia al respecte que «són molt pocs els historiadors i periodistes que s’han atrevit a plasmar les teories sobre la sexualitat del dictador, a pesar que a internet cada cop són més els fòrums que qüestionen si Franco era homosexual, bisexual, monòrquic (que tenia només un testicle) o impotent». En realitat, ja en aquell moment l’aspecte de la intimitat de Franco començava a interessar els historiadors.
Franco i el (no) sexe. Alguns autors, com és el cas de Ramón Garriga, autor de La Señora de El Pardo (2012), s’han referit a una ferida de guerra de Franco que va rebre al nord d‘Àfrica el 1916, que l’hauria deixat sense un testicle i amb dificultats per engendrar. Fins al punt que n’hi ha que creuen que quedà estèril del tot per complicacions de la ferida. I s’ha arribat a especular que també el deixés sense cap possibilitat de mantenir relacions sexuals.
I per aquí s’arriba a un interrogant que últimament els historiadors han començat a atendre, tal com es feia en el documental de Netflix: si Franco no tenia relacions sexuals, aleshores com va poder tenir sa filla, Carmencita? Al respecte existí durant molts anys una mar de rumors i suposicions, entre les quals mai es podia identificar res en clar. Fins que el periodista, escriptor, actor i aristòcrata José Luis de Vilallonga s’atreví a atribuir a les clares la paternitat de Carmencita a un Franco, sí, però no a Francisco sinó a Ramón, el germà.
L’historiador José María de Zavala publicava el 2009 Franco, el republicano, un llibre en què recollia el que deia Vilallonga sobre Franco i, a més, citava un vell falangista, íntim de Ramón Franco, Ángel Alcázar de Velasco, el qual no tenia dubte al respecte de qui eren el pare i la mare de Carmencita: «era filla de Ramón y de La Gaviota. Aquesta al·lota era una gallega, sense pare conegut. Pobre dona. Als dotze anys se n’anà de la Corunya. Dormia al carrer. Acabà en una casa de putes i, com que tenia les cames llargues, li deien La Gaviota. La noia trobà un indià vell. Morí l’indià. Es pensaren si la noia li hauria donat alguna poció. Entrà en una casa de fulanas anomenada La Inglesa. on, com que era alta, li digueren La Garza. Allà la trobà Ramón. S’embolicà amb ella. Se l’emportà a casa seva». I amb ella va tenir la filla que acabà –segons aquest home– a la llar matrimonial del germà per conveniència social: així Francisco i Carmen podien tenir una hereva –en uns moments en què els companys militars del futur dictador solien presumir de descendència nombrosa: quatre, cinc, sis... fills– que taparia la boca als rumors maliciosos.
La periodista Pilar Eyre publicà el 2013 el llibre Franco confidencial,en el qual es refereix a aquesta qüestió. Assegura que Carmencita sí que era filla seva, però que quasi va ser un miracle que Carmen quedés prenyada, perquè Franco «era un home fred» que no tenia interès pel sexe. Segons assevera la periodista, un metge que havia tractat Franco li contà que, a més de perdre un testicle, també patia d’una molt accentuada fimosi que gairebé li impedia mantenir relacions sexuals; i «la seva vida sexual era inactiva, després d’engendrar a la seva filla no tornà tenir relacions sexuals ni amb la seva dona ni amb ningú». Així mateix, diu Eyre, el metge recomanà una senzilla operació a Franco, però ell s’hi negà en rodó: «El que Déu m’ha donat així, bé està així com està». L’autora deixa entendre que no només patia per raons físiques, sinó que l’animadversió de Franco cap al sexe li vendria pel maltractament de son pare.
El 1977 el psicoanalista Francisco Martínez va dur a terme un conjunt d’enregistraments a persones de l’entorn més proper de Franco sobre la personalitat del dictador. Recentment, en un programa de televisió –de Cuatro, Todo es verdad– el contingut d’algunes d’aquestes cintes s’ha fet públic. El psicoanalista fou entrevistat en el programa i assegurà que Franco «tenia un component homo» molt clar. Val a dir que la família Franco intentà evitar infructuosament que es fessin públiques les cintes Segons Martínez, el pare del dictador «era tremendament dur» i sempre li deia «Paquita» i «marica». El fet de tenir la veu «aflautada» li provocava angúnia i turment. Per al psicoanalista és clar que Franco «lluitava contra si mateix», perquè no volia ser ni semblar homosexual. Martínez explicà que existí el rumor que a Àfrica mantingué relacions sexuals, entre d’altres amb «un caporal ros, d’ulls blaus» i que és vera que dormia en una tenda apartada de les dels altres oficials. «Però no es pot saber» si realment concretà la seva homosexualitat, perquè tots són rumors.
Fossin quines fossin les seves inclinacions sexuals, si en tenia, del que no hi ha dubte és que Franco convertí l’homosexualitat en delicte a partir de 1950 en la llei de vagos y maleantes i ho reafirmà en la del 1970 de peligrosidad social. Fins i tot ordenà la creació de centres de reclusió a posta per a homosexuals on se’ls sotmetia a tot tipus de barbaritats per «curar-los». Juntament amb els maçons i els comunistes, els homosexuals estigueren en el centre de la seva diana repressora.