Guanyadora de la Biznaga de Plata a la millor pel·lícula i millor direcció de la secció Zonazine de l’últim Festival de Màlaga, Júlia ist és una delícia del bon gust, una obra segura del que explica i de com ho fa. “Estàs una mica com que no tens ni idea de res”, li diu la parella a la Júlia per Skype, quan fa tres setmanes que ella s’ha instal·lat a Berlín per un Erasmus. L’escena, una mostra excel·lent de pausa i convicció fílmica, és una excel·lent concatenació de silencis que sonen tan reals com el dubte que es pot llegir al rostre de la protagonista.
Pensada, païda, filmada i interpretada per Elena Martín (Barcelona, 1992) —un talent que vam conèixer a Les amigues de l’Àgata i que ara debuta en solitari—, el film parla de la història d’una noia per ser, al mateix temps, el relat de tota una generació que haurà de passar per la incomoditat per reconèixer-se. “No sé què hi fas allà si estàs tan malament”, etziba la seva parella, en un altre moment de l’escena. Ella, però, endurida per l’inconegut, es fa gran en aquest silenci que lliga les paraules i que costa tant d’entendre des de la llunyania.
Com si miréssim pel forat del pany d’una vida, Martín fa un recorregut vivencial pel temps que dura un Erasmus, des del temor al desconegut, passant per la incertesa del paisatge i per la llunyania dels estimats. I ho fa amb una quotidianitat en primer pla, sempre reposada i lluny de l’estridència, valent-se d’un costumisme que reforça la idea de viatge en plena assumpció d’una personalitat. I així és com som els espectadors privilegiats d’un moment crucial en la vida de la Júlia, voyeurs d’una intimitat compartida, amb tot el pes d’allò que no es diu, però que sabem entendre. I Berlín és, en mans de Martín, tot allò que ha de ser: neu, silencis, viatges en metro, la classe, els alumnes, els companys de pis, el super, la cuina, l’aprenentatge, la contenció. Una rutina diària que defuig l’ensucrament, la cursileria o l’efectisme. Perquè un Erasmus deu ser això que veiem: una història personal, però també un relat generacional. Són hores d’estudi, moments compartits en un pis, molta filosofia de bar, coneixences, complicitats nocturnes, alegria, ressaca, la curiositat d’anar més enllà, les ganes de ser i de fer l’amor sense deutes ni deutors. També una relació a distància, confondre, confondre’s, que et confonguin, tenir remordiments i reafirmar-se després del sotrac. Al capdavall, la por d’un futur que tot just s’entreveu, amagat en la comoditat de la vida anterior.
El gran mèrit de Júlia ist és que tot és com ha de ser, sense ni una engruna de més ni de menys, amb una estructura feta a partir de polaroids que mostren una realitat on no calen maquillatges o presses. Continguda i viva, sense girs ni trampes, també el final és allò que havia de ser, i mostra aquella sensació d’ofec que tens quan saps que alguna cosa ha canviat, sense marxa enrere, per molt que faci mal. La rúbrica d’un cinema que supura veritat a cada fotograma, que demana que l’espectador entri, segui, observi i s’hi impliqui, per intentar entendre què és un Erasmus sense perdre la visió dels detalls que realment importen. Una barreja de molta incertesa, de moltes converses de Skype, de molta solitud i d’una evolució que fa esclatar la convenció d’aquell món que ja ha arribat a la fi. Despullant-se de superficialitat i d’ornaments, amb honestedat i pulcritud, Júlia ist és tot això, i val la pena viure-ho, encara que sigui, només, per degustar un talent —el d’Elena Martín— que promet grans i noves alegries en un horitzó no gaire llunyà.
Julia ist
Direcció: Elena Martín
Versió original en català
Any 2017
Guió: Maria Castellví, Elena Martín
Repartiment: Elena Martín, Oriol Puig, Laura Weissmahr, Paula Knüpling, Carla Linares
Durada: 90 minuts
Gènere: Drama