L’única herència que Vicente Muñiz Campos va rebre de son pare i sa mare són dos petits trossets de tela relligats amb una data inscrita en un paper: 5-4-41. Aquell dia, el 5 d’abril de 1941, quan tenia sis anys, tots dos morien afusellats junt el cementeri de Paterna i eren abocats a una fossa comuna acompanyats de 10 represaliats més. Si algú gosava reclamar la seua roba, aquell bocí de llana serviria per evidenciar que havien estat assassinats i soterrats amb ella.
Vicente va morir prop de 80 anys després, en 2019, mentre el documental La presó de les dones es trobava en plena fase d’elaboració. No obstant això, encara va poder participar-hi, aportant un dels molts testimonis estremidors que se succeeixen en aquest treball de l’empresa audiovisual Documentart —al capdavant de la qual hi ha els periodistes Santi Hernández i Matilde Alcaraz— en col·laboració amb la Universitat de València.
La duresa de les imatges i de tot el que s’hi explica resulta commovedora. Perquè, en efecte, la repressió de postguerra va acarnissar-se especialment amb les dones. Las rojas, tal com afirma la doctora en història Vicenta Verdugo, eren “la personificació de la subversió, i les mestres, encara més”. Segons la també doctora Mélanie Ibáñez, les docents representaven un perill especial, atès que “fora de casa i pensant, la dona formada intel·lectualment ocupava un espai que no li pertocava”.
En el cas valencià, la presó provincial —ubicada al passeig de la Petxina del cap i casal— va quedar completament saturada el juliol de 1939. Ideada per a un centenar de recluses, ja s’hi amuntegaven més d’un miler. Va ser per aquesta raó que el règim franquista va decidir habilitar com a presidis dos espais religosos: el monestir del Puig de Santa Maria i el convent de Santa Clara, ubicat a les immediacions de la presó Model. A l’actual avinguda de Pérez Galdós.
Fins els quatre anys, els fills i filles de les represaliades convivien amb elles a les presons. En total, més de 2.700 dones atapeïdes i en condicions insalubres, sense a penes aigua ni alimentació. En aquest sentit, el convent de Santa Clara, regentat per les monges caputxines, va esdevenir un dels llocs més sinistres de la repressió de postguerra.
Ana Aguado, catedràtica d’història contemporània i autora del llibre Las cárceles franquistas de mujeres en Valencia: castigar, purificar y reeducar, explica en el documental que totes elles van patir “una doble repressió”. A la repressió política se sumava la repressió de gènere. En paraules d’Ibáñez, les dones van quedar “relegades a subjectes polítics de segona, a una minoria d’edat permanent”. Unes dones que no encaixaven en el patró de dona “domèstica i ultracatòlica” que, com recorda Verdugo, imposava el franquisme.
Sense pietat a Santa Clara
“Les dues monges que tenien un cor tendre, les havien apartat d’allà… Allà només estaven les més dures”, evoca Palmira Calvo amb uns ulls blavíssims i vidriosos. A sa mare, Francisca Sanchis i Ferrer, una persona “admirable, valenta, rebel i molt decidida, molt amant dels xiquets i de l’educació, i de la República, clar”, van engarjolar-la per la seua professió de mestra i la militància, com la del seu espòs, en Izquierda Republicana. El partit que presidia a València el rector de la UV, Joan Peset Aleixandre. Un personatge molt més conegut que, per cert, també compta amb un treball signat per Documentart, Peset, un home bo, presentat l’any passat.
Les violacions estaven a l’ordre del dia. “Els falangistes s’enduien les preses més joves”, recorda Calvo, a qui sa mare sempre li recomanava que amagara el cap “sota el coixí” per tal de passar-hi desapercebuda. La pena inicialment imposada a la seua progenitora, de 12 anys i un dia, va quedar commutada per una altra de sis anys i un dia. Bona part d’aquell temps, Francisca Sanchis va passar-lo al reconvertit convent de Santa Clara, que no va abandonar la funció de presó fins l’abril de 1942.
Les condicions eren tan “duríssimes” —segons Aguado— i “espantoses” —tal com les qualifica Verdugo— que les recluses sovint dormien als lavabos o al peu de les escales. El menjar, escàs, era de pèssima qualitat i tan sols diferenciava entre les que eren mares i les que no: les primeres rebien una cullerada gran i mitja, i les segones, només una.
De dia, des del pati del convent, el plor dels menuts passava més o menys desapercebut, però a les nits resultava insuportable. Com a signe d’humiliació, a moltes els havien rapat els cabells. “Un càstig públic, una manera de desposseir-les de la seua feminitat”, matisa Ibáñez. La vexació era notòria. Fins i tot els feien servir els mateixos estris amb què es rasurava el ramat.
Eixir de Santa Clara era una obsessió per a les empresonades, però algunes de les que van abandonar aquelles instal·lacions van seguir un trajecte fatídic. En primera instància, eren traslladades a la presó provincial, i quan la condemna a mort ja era ferma, les duien a la Model —la presó d’homes— com a pas previ a Paterna, on eren afusellades.
Julia Gómez Martín conta que sa mare, Julia Martín de la Fuente, va tenir més sort. “A ma mare van endur-se-la diverses vegades, però mai no van afusellar-la, i jo no comprenia per què no l’afusellaven, no ho entenia… Ho he entès ara, quan ja soc vella.” A la part final de la seua vida, en un estat de salut encara òptim, gira la vista enrere i proclama, “orgullosa”, que sa mare va ser “mestra de la República”.
Hi havia nadons que morien així que naixien, d’altres que ho feien més tard per manca d’alimentació o a causa d’alguna epidèmia. D’altres, encara pitjor, ni tan sols se’n sap, què se’n va fer. Van desaparèixer sense deixar-hi rastre. “Caure en una d’aquelles presons era la desgràcia més gran que li podia passar a una persona”, emfasitza Verdugo.
En podia donar fe Vicente Muñiz, mort ara fa dos anys. El pare i la mare, conserges de professió i assassinats el mateix dia, arrossegaven el delicte d’haver militat al POUM. Águeda Campos Barrachina, acusada d’“adhesió a al rebel·lió”, va morir amb la cara ben alta, dissenyant una bandera republicana amb diversos draps que havia trobat per la presó, enganxant-los a un pal i cridant “¡viva la República!” al pati de Santa Clara.
El pare, Amando Muñiz Ruiz, encara va rebre la visita in extremis dels dos fills poques hores de perdre la vida a Paterna. L’home uniformat que escortava Vicente i el seu germà, però, no va deixar que l’abraçaren.
El documental La presó de les dones, de 26 minuts de durada, està disponible en el següent enllaç:
https://drive.google.com/drive/folders/1mFGuPwzwAUOBWBLtuh2RzPUtHDnjPKYW
