¿Coneixem els trets ètnics de les comunitats talaiòtiques de Menorca? ¿En quines divinitats confiaven? ¿Quina estructura social i política prevalia? ¿Professaven valors immanents o transcendents? ¿Quines dietes alimentàries practicaven per sobreviure? ¿Eren caçadors? ¿Tal volta eren agricultors? ¿Exercitaven, potser, totes dues funcions alhora? ¿Quines malalties patien i com miraven de guarir-les? ¿Amb quina llengua es comunicaven?
No, no en sabem ni un mal borrall: cal reconèixer-ho amb la moderança amb què s’han d’acceptar els fets incontrovertibles. A penes podem afirmar —a les palpentes i encara!— que eren societats ciclòpies, absolutament afectes a la pedra seca, aspra i dolomítica; a la pedra com a mannà de supervivència. S’afanyaven a aixecar les taules més sobergues i els talaiots més gegantins. Dormien entre grans acumulacions de còdols. Ara i adés, feien morada entre murs, nit i dia. I arrecerats per ells, eludien, ben aclucats, les tempestes eòliques de l’hivern, o el soler abrusador de l’estiu. Asseguraven llurs magatzems dins túmuls calcaris per sobreviure, i excavaven clots a la roca mare per embassar-hi la pluja que havia de saciar-los la set.
Recintes de taula, navetes funeràries, sales hipòstiles, cercles d’habitació: tot eren roquissars, un dins l’altre, d’ací i d’allà, formant un hàbitat litòfit infinit, o gairebé.
Els talaiòtics, en definitiva, alabaven uns deus que també ens són del tot desconeguts, ja que la mena amfiteatres anomenats recintes de taula indueixen a pensar que s’hi representaven rituals de gratitud divina, mentre, qui sap com, hi compartien la ingesta de menjars i begudes.
Avui —heus aquí la curiositat— podem afirmar que no sols eren talladors de pedra: també podrien haver estat productors i bevedors d’un beuratge ben afí a la cervesa. ¿Els talaiòtics mantenien obradors de cervesa operatius? ¿Era només per a l’autoconsum? ¿L’importaven o l’exportaven? ¿L’apuraven fins a l’embriac?
Un cas d’arqueologia experimental, dut a terme just ara, anima a creure en la versemblança cervesera dels menorquins de dos mil quatre-cents anys enrere, potser més. El Museu de Menorca, la candidatura de Menorca Talaiòtica que el Consell Insular té constituïda i la fàbrica cervesera local Grahame Pearce han definit, processat i comercialitzat la cervesa talaiòtica.
L’aventura de l’escuma daurada és el resultat raonable de les anàlisis químiques d’un dels objectes no poc emblemàtics de la cultura talaiòtica.
Més en concret, cal remuntar-se a través del túnel del temps fins al període del talaiòtic final, entre els segles IV i II aC, just a tocar de la romanització de l’illa per Quintus Caecilius Metellus, el cònsol i militar dit El Balearicus, que havia experimentat la pertorbadora pruïja que l’arxipèlag era un niu de pirates en el Mare Nostrum que calia exterminar de la navegació.
Llavors, els menorquins d’aquelles fosques estirps acostumaven a dotar-se de certs paraments domèstics. Un dels elements únics i exclusius en el conjunt de la prehistòria balear eren els vasos de fons alts. La tradició arqueològica menorquina els anomena amb aquesta expressió atesa la seva morfologia, tallats en ceràmica i profusament decorats.
Són uns atuells que presenten un aspecte lleugerament troncocònic en forma invertida, un punt estilitzats. Es caracteritzen per tenir el fons més elevat que el peu, peculiaritat que crea una cambra d’aire a la part inferior. La cassoleta, per tant, queda aixecada, de manera que la capacitat d’aquesta és molt reduïda. Semblant disseny va donar peu a la suposició d’uns usos rituals, per com la bibliografia científica els havia interpretat com a peveters; açò és: cremadors d’herbes aromàtiques.
Regal per al patrimoni
L’estiu de 2017 l’opinió pública menorquina va rebre una sorpresa de caràcter patrimonial. Juan Luis Ydoate Flaquer, en compliment de certa previsió testamentària, havia decidit d’atorgar a favor del Museu de Menorca un dipòsit amb la col·lecció arqueològica familiar. El primer posseïdor havia estat el seu avi matern, el notari i arqueòleg maonès Joan Flaquer Fàbregues (1877-1963), amb més de tres mil cinc-centes peces de gran valor. Però, tanmateix, de naturalesa heterogènia, per com s’hi cediren materials numismàtics, arqueològics, llibres, fotografies, epistolaris, documents manuscrits, fitxes i anotacions.
Per damunt del conjunt, cridà l’atenció dels experts del Museu la presència de 269 vasos de fons alt. Flaquer els havia recuperat d’un jaciment que havia excavat en una cova de sa Mola d’Alaior durant les dues campanyes en què havia cooperat el 1915 i 1916. Les hi va desenvolupar sota el mestratge del professor i acadèmic de la Història Antoni Vives Escudero, fill il·lustre de Maó. La major part dels materials recuperats anaren a parar a les vitrines particulars de Flaquer.
Un cop rebut el llegat, els especialistes del mateix Museu van concebre el projecte de reprendre l’excavació in situ, aplicant-hi, però, les tècniques i la metodologia arqueològica del segle xxi.
Posats a la tasca de camp, l’equip va recuperar altres 260 vasos, i va poder establir, per les característiques del jaciment, que l’indret no era un santuari, sinó un hipogeu funerari. Fou aleshores que es resolgueren d’enviar a uns laboratoris peninsulars les restes orgàniques que encara contenien alguns dels vasos. De seguida, els fitolits foren posats sota els microscopis i els reactius. D’una banda, demanaren col·laboració a la Institució Milà i Fontanals d’Investigació en Humanitats de Barcelona (IMF-CSIC) per identificar-ne les traces de restes vegetals. De l’altra banda, els residus orgànics es donaren als departaments de Prehistòria i Arqueologia i de Química Analítica de la Universitat de Granada. Els resultats, finalment, van confirmar les sospites. Els vasos, en efecte, havien contingut cereals, principalment blat i ordi, així com evidents traces làcties, totes elles compatibles amb un beuratge com ara la cervesa.
Segons assenyala Montserrat Anglada, codirectora del projecte d’investigació arqueològica, els materials, esclar, procedien de la mateixa cova artificial en què Joan Flaquer havia treballat un segle abans. És de planta irregular amb dues pilastres, avui esfondrada parcialment; i forma part d’una necròpolis de sis hipogeus picats a les parets d’un petit barranc anomenat es Coster des Passatget, a prop de la tanca de s’Era Vella, en la finca de sa Mola.
L’actual campanya, però, ha demostrat que les hipòtesis primeres anaven errades. Els vasos no eren cremadors d’herbes silvestres. En canvi, aportaven indicis d’haver estat emprats per a eventuals consums de beuratges, potser amb fermentació alcohòlica associats a pràctiques i a memorials funeraris. En altres termes inquietants: ¿els talaiòtics menorquins libaven cervesa en les cerimònies de dol? ¿Feien ús d’una beguda que podria presagiar la cervesa contemporània, tanmateix coneguda ja en temps dels sumeris, a la Baixa Mesopotàmia, devers 4000 anys abans de la nostra era (ANE)? Les preguntes actuaren com a purs incentius, com a detonants irresistibles per aprofundir encara més en la investigació.
Imaginant, idò, un context prehistòric en què podria haver circulat la producció de cervesa, els arqueòlegs del Museu plantejaren una consulta a la família Vila de Sant Climent, a tocar de Maó, per reproduir una beguda inspirada en aquells ingredients.
Vicent Vila, valencià d’origen, i el seu fill Roger, titulars de la cervesera Grahame Pearce, de seguida es van sentir atiats amb el suggeriment. ¡Quin repte tan estimulant suposava per a tots dos concebre una beguda que fos la rèplica d’allò que evocaven els resultats químics i les apreciacions de les autoritats arqueològiques de Granada! Dos anys de proves, després de reiterats assajos i d’assessoraments tècnics recavats entre experts cervesers de l’Europea Central, van assolir una possible fórmula inspirada en les traces dels vasos.
Els ingredients per arribar a la composició de la cervesa talaiòtica han estat escollits a partir de les anàlisis de laboratori, però també tenint en compte altres estudis sobre el coneixement actual dels usos que es feia de les plantes en el període talaiòtic menorquí. Així, l’etiqueta de la composició resultant és d’aquest tenor: aigua, blat xeixa i ordi de l’illa, artemisa, camamil·la, romaní, tem i mel. Tots ells s’han combinat per produir un beuratge absolutament inspirat en els avantpassats prehistòrics de Menorca; a la vegada, custodis d’una cultura insular genuïna, pètria i imaginativa, segons que ho remarquen Vicent i Roger Vila.
El resultat de la prova, sumada a les consultes a enginyers cervesers, com ara la fàbrica bavaresa de Weihenstephan, ha donat lloc a una fórmula prou plausible. Elaborada mitjançant una maceració a baixa temperatura, ofereix un color intens, un bon punt caramel·litzada per l’additiu de mel d’apiari menorquí i amb una transparència més tost opaca. Té un bevent fàcil; i, ben al contrari del que s’hauria pensat, no s’ha pretès una exacta reproducció del producte que preparaven els talaiòtics, no. «La nostra intenció —assenyalen els Vila— ni tan sols ha volgut oferir, de debò, una cervesa contemporània, sinó un producte singular inspirat en la prehistòria, que tengui bon beure i capaç de representar una adhesió a la candidatura de la Menorca Talaiòtica com a Patrimoni de la Humanitat». «Diria —remarca Vicent Vila— que hem volgut connectar la vida de les pedres i dels talaiots de la remota antigor amb la vida dels menorquins d’avui, en l’actual estadi del segle xxi.
Un total de 4000 litres distribuïts i consumits és l’acollida de les primeres setmanes d’ençà del llançament. Població resident i turistes passavolants l’han buscada amb deler i, tal volta, s’han sentit transportats a les edats remotes de la Menorca lítica i monumental.
El conseller insular de Cultura, Miquel Àngel Maria, i la directora del Museu de Menorca, Carolina Desel, han estat els primers a tastar la gran primícia. També a sentir-se, per què no, una parella talaiòtica reencarnada. Alhora, tots dos s’han vist empesos per la necessitat que la Menorca Talaiòtica se sobreposi als estadis merament oficials i institucionals per esdevenir una conducta assimilada per la ciutadania. «És molt important per als resultats de la candidatura —considera el conseller— que els béns siguin assumits per la població, perquè és un senyal de la penetració social a què pot arribar el pronunciament de la UNESCO, i de la manera amb què la gent s’identifica amb els valors culturals dels béns que esperen ser proclamats patrimoni mundial».
Els casos similars al de la cervesa són diversos. Un celler de Ciutadella dedicat a la producció de vi de la terra ha concebut un vermut el símbol dominant del qual és una T majúscula. La lletra, a la vegada, fa al·lusió al topònim on es conrea la vinya (Bini Tord) i a les inicials de ‘taula’ i ‘talaiot’. «Jo aplaudesc que s’estigui creant consciència popular», remarca Maria. Un modestíssim llauner, com a segon exemple, dissenya motlles per a pastisseria que representen el perfil de la naveta des Tudons, la mítica i soberga construcció d’enterrament utilitzada per devers l’any 1200 aC. «I més simpàtic encara: un particular de Ferreries —desvetlla el conseller— ha concebut el berenar talaiòtic». Sí, és un berenar perfectament comestible i nutritiu, sa i saborós. El cas rau en què ha ideat una panificació senzilla i amable, a base d’uns pans que, en tallar-los en llenques, presenten la forma perimetral del mapa de Menorca. L’autor recomana que, al capdamunt, els trossos de pa siguin després enriquits amb confitura de figa local per representar la terra escampada damunt la geografia; i, a més, per a una major apetència, que la llenca es vegi rematada amb dos talls de formatge de pagès amb denominació d’origen disposats a la manera d’una taula talaiòtica.
Cervesa, vermut, pastisseria, pa de figat i formatge boví: ¿vindicaran els menorquins del segle xxi res més essencial i identitari, a condició que sigui servit en un recinte de megàlits majestuosos, minerals i austers? Probablement no.