Dos patrimonis de la humanitat
Ja al Baix Vinalopó, el sol es fon sobre les palmeres que descriuen un paisatge verd i productiu amb el Vinalopó com a testimoni. El palmerar d’Elx, Patrimoni de la Humanitat, és la conseqüència més espectacular de l’aprofitament d’aigua en el passat. Les palmeres datileres de la ciutat conformen el parc més gran d’Europa, que només es veu superat en alguns països àrabs. Protegit des de la seua creació mil·lenària per totes les civilitzacions que s’han establert a la ciutat, va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco l’any 2000. Un altre patrimoni d’aquest tipus és el Misteri d’Elx, aquest immaterial, una representació religiosa feta en català, almenys, des del segle XV, tot i que algunes informacions situen segles abans aquesta obra que sempre ha estat en boca de papes i autoritats mundials.
Elx no s’entén sense les palmeres plantades a cada punt de la ciutat. També al voltant del Vinalopó, riu que travessa el municipi amb l’arrogància dels nombrosos ponts que el creuen des de les altures i que estan fets amb la delicadesa de qui vol brindar a aquest riu el protagonisme que mereix. Els passejos del costat del curs fluvial serveixen per fer esport i per connectar la ciutat a través d’un camí agradable des de la seua zona baixa. L’embassament d’Elx fa culminar totes aquestes aigües en aquest espai del segle XVII, construït per retenir aigües i fer-les servir per al regadiu. L’embassament, estudiat amb minuciositat per l’erudit il·licità Pedro Ibarra, va ser reparat després de diverses etapes adverses per la necessitat de la ciutat de comptar amb aquestes aigües després que el marquès d’Elx concedirà la llicència per a la seua construcció el 1590, tot just en un moment d’auge de les infraestructures hidràuliques a la ciutat. Aquesta presa disposa d’un espai mediambiental per gaudir de l’entorn.
La riquesa hidràulica ha estat matèria d’ús per fer prosperar el terreny. La séquia major, canalitzadora del cabal del Vinalopó, va servir per regar les terres dels cristians després de dividir les terres en funció de les creences dels habitants del territori. Els mudèjars, a la dreta del riu, comptarien amb la séquia de Marxena per fer productives les seues terres. El canal de la Séquia Major s’inicia a l’assut de la Casa de les Taules, al pantà esmentat que acaba dividint el cabal en dues séquies.
El regadiu és, sens dubte, el responsable del verd intens que predomina a la contornada de la tercera ciutat més poblada del País Valencià. El Camp d’Elx, les desenes de pedanies que s’autodenominen com “el poble” de la ciutat, consideren els il·licitans del centre urbà com “la gent de defora”. Un gentilici curiós, però que explica la particularitat conservada d’aquests il·licitans del camp, envoltats de més palmeres i de més cultius que els situen en un paisatge de manteniment laboriós i de vista privilegiada. Travessar el Camp d’Elx és recórrer, també, un món de verdor i de natura. Un món agrícola productiu, resistent, supervivent, que contrasta amb l’urbanisme cuidat de la plaça de Baix, al centre, on es mantenen els orígens a còpia de façanes pretèrites tacades, però, per l’efervescència del comerç modern, poc vinculat a les tradicions.
El Camp d’Elx és un altre dels grans miracles del Vinalopó. Si abans es collien més dàtils, ara la gran aposta és la magrana. El gran centre d’elaboració de palma blanca es troba en aquestes 25 pedanies. Palmes que també són la base de les atxes cremades la nit del 5 de gener per simbolitzar el camí dels Reis d’Orient. La pesca, les festes, l’agricultura, la producció, els veïns, els camins de les rutes per conèixer la fauna i la flora d’aquest espai... tot, al camp d’Elx, és etnografia pura.
Allà mateix hi ha el Parc Natural que toca amb Santa Pola, la localitat costanera en què desemboca el Vinalopó. Si Elx protegeix el seu riu amb arrogància, Santa Pola ho fa amb la cerimònia d’un paisatge ubicat a les salines, espai natural protegit i erigit com a albufera on el riu troba un desenllaç insuperable. Els capvespres, les albes i qualsevol moment del dia delecten la vista dels visitants, que també poden comptar amb la fauna característica d’aquest espai on es distingeix la Torre de Tamarit i on les salines s’exploten per arribar a tot arreu gràcies a l’evaporació solar de l’aigua del mar.
Santa Pola sobreviu entre el turisme que l’ha capgirat, però conserva allò que l’ha fet destinació cultural obligada, com per exemple l’illa de Tabarca, a tocar d’aquesta localitat que va pertànyer a Elx fins fa dos segles. Tabarca, que pertany administrativament a Alacant però que està a set quilòmetres de Santa Pola, és el territori insular més petit del Mediterrani que encara conserva habitants i és reserva marina des de fa quaranta anys. Convé visitar-la fora de l’època turística més aclaparant sense deixar d’acudir, tampoc, al lloc on s’acomiada el Vinalopó, encara en territori peninsular. És la consumació d’un recorregut per l’interior i per la costa que dota d’identitat territoris tan diferents i, gràcies a aquest riu, també tan similars.