Els vuitanta quilòmetres de llargària del Vinalopó representen, i molt, un dels racons amb més identitats del país. Es tracta del sud-oest, territori plural, de parles distintes, de passats confrontats i de presents contradictoris, però units per un mateix riu que ha representat, al llarg de la història, la font que els ha fet prosperar.
Els qui més van aprofitar els atributs d’aquest curs fluvial van ser els àrabs, a qui el riu deu el seu topònim i als quals moltes ciutats deuen els seus trets més propis. Del palmerar d’Elx, Patrimoni de la Humanitat, a les sèquies i als sistemes de regadiu que abasteixen diferents poblacions. Comencem, en tot cas, a caminar per les localitats en què sorgeixen els primers rierols que acabaran formant el Vinalopó, que té el seu origen a la serra de Mariola. Concretament a la localitat de Bocairent, a la Vall d’Albaida, que s’erigeix amb posat de postal al bell mig de les altures, amb vistes privilegiades des de la carretera i amb un campanar que s’estira amb verticalitat. El campanar domina des de cada cantó del poble, que recorda al passejant on es troba a cada moment mentre camina pels seus carrers empedrats que fan girar la mirada al passat.
També evoca temps pretèrits l’esmentada serra de Mariola. De la font de la Coveta ixen part dels primers corrents, que s’estenen amb timidesa per un paratge inacabable digne de tot bon senderista. El castell del Vinalopó, ubicat en aquest mateix espai, marca el seu territori en una muntanya agradable i és la meta de molts dels esportistes que s’hi apropen. Les seues ruïnes fan recordar que aquesta zona es va haver de defensar dels setges constants. Altres ruïnes, les de les fàbriques abandonades i els molins paperers, testimonien la força de les aigües del riu, capaç de generar benestar econòmic sostingut, malgrat el pas del temps. Des del sector primari dels camps i la ramaderia fins al secundari, determinat per la indústria, cada activitat ha hagut de beure d’aquestes aigües, explotades al llarg dels segles.
Banyeres de Mariola, localitat adjacent ubicada a l’Alcoià, també reivindica el naixement d’aquest riu. Amb part de l’esmentada serra dins del seu àmbit municipal, Banyeres posseeix un dels castells més característics de les comarques del Vinalopó: l’Alt, el Mitjà i el Baix. Per contra, el castell de Banyeres, un poble que també s’explica per la prosperitat industrial amb què topem, representa la llunyania de les hostilitats en els temps més convulsos. El seu estat de conservació és òptim, fet que també té relació amb la seua relativa joventut, si es compara amb les fortaleses del voltant. Edificat a principis del XIII, conserva empremtes almohades a la torre de l’homenatge. Banyeres va pertànyer a Bocairent per conveniència de Jaume d’Artés, que va vendre la vila i les seues possessions a la localitat veïna a mitjan segle XV fins que dos segles més tard, el 1628, Banyeres tornaria a ser independent. Bé d’Interès Cultural, aquest castell va patir els moments de més dificultat durant la Guerra de Successió i avui és la seu del Museu Fester, que ret tribut a sant Jordi, patró de la localitat.
Els castells són la marca de les comarques del Vinalopó, i els molins els disputen aquesta representativitat. No hi ha poble en què no es trobe un d’aquests instruments, una fortalesa o algun element que en faça referència. En el cas de Beneixama hi ha el Molí Roig, que és un jaciment neolític on conflueix el Vinalopó i on l’agricultura era el sector monopolístic. El Camí dels Molins —reals, no només referencials— és un relat d’aquest passat. La major part d’aquests molins es dedicaven a la molta de cereals i a la producció d’oli. Les séquies i els assuts, encara visibles, reflecteixen l’ús de les aigües del Vinalopó, imprescindible per la funció econòmica.
Seguint el curs del riu topem amb el Camp de Mirra, on els ametllers i la vinya s’estenen sense descans i on tots aquests cultius presenciaren un dels capítols més decisius de la història del país. Es tracta del Tractat d’Almirra, signat el 1244 entre Jaume I i el seu gendre, Alfons X de Castella, per repartir les terres en sengles estats i distribuir-les a través de l’anomenada línia Biar-Busot, que deixava en mans dels castellans les poblacions que quedaven al sud. Entre aquestes hi havia places tan importants com Petrer, Elda, Alacant, Oriola o la capital del Vinalopó, Elx. Seixanta anys més tard, tots serien incorporats, de manera definitiva, a la corona catalanoaragonesa. La signatura d’aquell tractat, de vigència efímera però ben significativa, es recorda cada any en aquest petit poble que toca amb Canyada, ubicat al sud i que, com el Camp de Mirra, es constituiria en municipi independent a mitjan segle XIX. Fins aleshores havia format part de Beneixama i de Biar, una altra localitat del Vinalopó que conserva el castell —possiblement— més espectacular de la zona, amb un barri empedrat i una pujada més vertical que de normal, que el fa encara més visible des de la llunyania. Vestigi de l’intercanvi comercial constant gràcies a la terrissa, Biar és zona de pas obligat a la comarca del Vinalopó, atès que conserva les essències com poques altres poblacions del país.
