Crimea és una destinació habitual per al turisme rus des de fa un segle. L’aristocràcia russa ja la freqüentava a final del segle XIX seguint la família reial russa, que hi tenia una residència.
La famosa conferència de Jalta, que va reunir al final de la Segona Guerra Mundial Winston Churchill, Franklin D. Roosevelt i Iossif Stalin en aquesta ciutat de Crimea, es va celebrar al Palau de Livàdia, antiga residència d’estiueig de Nicolau II –l’últim tsar–, que l’havia fet construir el 1911 sobre l’emplaçament d’un altre palau on havia mort el seu pare, el tsar Alexandre III.
El clima mediterrani i un bon nombre d’aigües termals van fer que les ciutats de Jalta, Feodosija i Kefe esdevinguessin destinacions turístiques per a les classes russes que s’ho podien permetre. De manera que aquesta península de dimensions semblants a les de Sicília ha estat per als russos del segle XX i XXI el país dels balnearis, les platges i els estius càlids del mar Negre. Però aquest vincle emocional no justifica pel seu compte l’impuls de Vladímir Putin de propiciar una declaració del Parlament de Crimea a favor de la unificació amb Rússia i la convocatòria d’un referèndum per aprovar o rebutjar aquesta possibilitat. Hi ha sobretot motivacions de caràcter històric –la incorporació de Crimea a l’Imperi rus el segle XVIII i la donació a Ucraïna, al segle XX–, econòmics –nous jaciments de gas– i polítics –en el passat recent, Ucraïna va anul·lar la constitució que Crimea va aprovar el 1994 i, en l’actualitat, els revolucionaris ucraïnesos han fet fora un president elegit democràticament.
El general Prim i Nabokov. Crimea va passar a mans russes el 1783, després de quatre segles de khanat (territori regit per un khan) dels tàtars de Crimea i sota protectorat de l’Imperi otoman, que va haver d’impedir sovint els atacs de russos. L’ocupació russa es va consolidar després de la guerra de Crimea, en la qual l’Imperi rus s’hi va enfrontar a l’otomà, que comptava amb l’ajuda de França i Anglaterra per aturar l’expansió dels tsars cap a Turquia. Rússia va perdre però va mantenir Crimea, en aquella guerra (1853-1856) en què participà com a observador –actiu al costat de França– el general Prim. El reusenc va ser cabdal en la batalla de Totorkan (a l’actual frontera entre Bulgària i Romania). Una altra batalla famosa d’aquest conflicte va ser la de la càrrega de la brigada lleugera de l’exèrcit britànic que el cinema va recrear amb el mateix títol protagonitzada per Errol Flynn i Olivia de Havilland.
Els tàtars de Crimea passen per ser els pobladors originals de Crimea –representaven el 98% de la població el 1793– però dos-cents anys després de l’ocupació russa només representen el 12 per cent de l’actual població de Crimea, de 2,3 milions d’habitants. La majoria són d’ètnia russa (58%) i la segona comunitat més important és de l’ètnia ucraïnesa (24%). En aquests percentatges tenen molt a veure dos fets cabdals del segle XX: la deportació de 250.000 tàtars de Crimea ordenada per Stalin el 1944 i la donació de Crimea a Ucraïna per part d’un altre president de l’URSS, Nikita Khruixtxov, el 1954.
L’estalinista mesura d’expulsió massiva pretenia eradicar la rebel·lia tàtara, que s’havia fet evident en les dues guerres mundials. En el primer cas, aprofitant la revolució del 1917 i el clima pre-bèl·lic, els tàtars de Crimea havien celebrat un consell nacional i havien declarat una independència que aviat eliminarien els bolxevics. El 1918, Crimea va ser envaïda pels alemanys i alliberada pels aliats poc després. El nou govern tenia com a ministre de justícia Vladímir D. Nabokov, pare de l’escriptor Vladimir V. Nabokov. Crimea encara passaria una altra vegada a poder dels menxevics i dels tàtars abans de tornar a ser controlada pels bolxevics el 1920.
A la Segona Guerra Mundial, Crimea va intentar un altre cop alliberar-se dels russos en ser ocupada pels alemanys. Aquesta traïció va ser la que va dur Stalin a ordenar la deportació d’uns 250.000 tàtars de Crimea. Es calcula que, després de la dissolució de la Unió Soviètica, el 1991, n’hi van tornar 90.000, tot i que podria haver-n’hi 150.000 sense censar. A l’Uzbekistan n’hi ha uns 150.000 més i a Romania, 24.000. Lògicament, els tàtars de Crimea són actualment més pro ucraïnesos que pro russos –si les opcions no inclouen la independència d’uns i altres.
Crimea pertany a Ucraïna des que el president soviètic Khruixtxov els hi assignà el 1954. Nikita Khruixtxov havia nascut a Kursk (Rússia) el 1894, però quan ell tenia 14 anys la seva família es va traslladar a una ciutat ucraïnesa, Donetsk. Va lluitar en l’Exèrcit Roig i va ingressar al partit el 1918. Fins el 1931 va ocupar càrrecs a Donbas i Kíev (totes dues ciutats, a Ucraïna). Fins als 38 anys no es va traslladar a Moscou. El 1941 es va encarregar de la defensa de Kíev contra les tropes alemanyes però va perdre la capital ucraïnesa i tornà a Moscou. El 1954 Khruixtxov assumia la secretaria general del PCUS i aquell mateix any lliurava Crimea a Ucraïna. Entre les raons s’apunta una compensació per tot el que Ucraïna va haver de patir durant la Segona Guerra Mundial, però no es pot descartar que tingués en compte que el seu país d’adopció havia patit durant l’estalinisme un dels episodis de fam més esfereïdors, l’Holodomor o fam d’Ucraïna, que va provocar més d’un milió i mig de morts (alguns autors ho amplien fins a deu milions) entre el 1932 i 1933, com a conseqüència d’una combinació de la col·lectivització ordenada per Stalin i una climatologia adversa.
Els jaciments de gas. L’economia de Crimea es continua basant en el turisme, però diverses prospeccions en el mar Negre que banya les seves platges podrien canviar això en un futur proper. És més que probable que sota les seves aigües s’amaguen importants jaciments de gas. Ucraïna, que depèn fortament de Rússia en l’abastiment d’aquest recurs energètic, havia vist en les bosses de gas del mar Negre una solució amb els seus continus problemes amb el gegantí veí.
Fins fa poc, el gas rus que abasteix Europa occidental havia de passar per Ucraïna i Polònia tant sí com no. Això donava a aquests països –que reben una compensació molt petita pel pas dels gasoductes– una certa força per negociar el preu d’aquest mateix gas –amb l’amenaça, velada o no, de tallar el subministrament a l’oest i fer perdre diners a Rússia. Però això va canviar el 2004, quan Putin i el canceller alemany Schroeder van aprovar la construcció del Gasoducte Nord-europeu (GNE) que evitava Ucraïna pel mar Bàltic –el fet que el projecte comptés amb finançament públic alemany no va impedir que Schroeder, en deixar la cancelleria alemanya, ocupés el càrrec de president del consell de vigilància del GNE. Fet i fet, el nou gasoducte, acabat el 2010, afeblia la posició d’Ucraïna a l’hora de pactar els preus del gas. Els nous jaciments de Crimea, però, eren una solució que els ucraïnesos tenien prevista a curt termini: el seu ministeri d’energia pensava extreure uns 10.000 milions de metres cúbics anuals a partir de 2017. Una Crimea russa volatilitza aquesta possibilitat.
Inoxidable teló d’acer. La presència de militars uniformats sense insígnies –però sospitosament russòfils– pels carrers de la capital de Crimea, Simferopol, o el gran bastió de l’exèrcit rus, Sebastòpol, no són la millor garantia per celebrar un referèndum en llibertat a Crimea. El Parlament de Simferopol l’ha convocat de manera urgent per al 16 de març, la qual cosa tampoc respecta els mínims que exigeix el dret internacional pel que fa a una convocatòria en condicions de claredat i neutralitat. L’ideal en qualsevol referèndum és que vagi precedit d’una campanya institucional que informi sobre la data i la pregunta plantejada i una campanya informativa on els actors polítics i socials puguin exposar el seu posicionament i explicar què implica una o altra opció –és a dir, l’equivalent a una campanya electoral.
Dit això, Ucraïna tampoc ha estat un exemple de legalitat democràtica, ni en el procés revolucionari que ha forçat el canvi de govern ni en la seva actitud cap als desitjos d’autogovern de Crimea.
Si l’actitud de Putin en el cas ucraïnès es pot qualificar de cínica, la d’Occident –Estats Units i UE, sobretot– es podria titllar d’hipòcrita.
Les maniobres militars russes a prop de les fronteres ucraïneses no envien precisament un missatge conciliador de Putin. I l’entrada de tropes sense insígnia identificativa a Crimea és una grollera escenificació de força –les conseqüències de la qual haurien pogut, o poden encara, ser desastroses.
Aquestes accions temeràries de Putin –que impliquen un risc seriós de despertar una adormida tensió bèl·lica– treuen força als seus arguments a favor del govern democràticament elegit a Ucraïna.
El món occidental, encapçalat per la UE i els Estats Units, han donat suport als manifestants que, durant mesos, han protestat a la plaça de la Independència (Maidan) de Kíev. Sens dubte, l’actuació de les forces de l’ordre contra els manifestants va ser desproporcionada i el govern ucraïnès havia de respondre de la mort d’un centenar de persones, com a mínim. La dimissió i una convocatòria d’eleccions era la solució més lògica. Però Occident ha passat de donar suport a les reclamacions dels ucraïnesos rebels a legitimar un govern rebel que ha enderrocat a un executiu elegit a les urnes. Aquest discurs, que servia per a règims dictatorials o autocràtics com els que van caure amb la primavera àrab, no és extrapolable a un estat amb estàndards democràtics. La primmirada defensa de la democràcia que, en altres casos, domina el discurs occidental s’ha oblidat per complet a l’hora de guanyar un aliat per al seu bàndol en detriment del bàndol rus. El teló d’acer encara no s’ha oxidat.
Del foc a les brases. L’altre factor que juga en contra d’Ucraïna és la seva actitud contrària a l’autogovern de Crimea, que ara es pot traduir en un vot majoritàriament favorable a l’annexió a Rússia, per molt que això signifique saltar del foc a les brases.
Dos cops, des que el 1991 es va desintegrar l’URSS, Ucraïna ha tallat les ànsies d’autogovern de Crimea. Primer, el 1992, quan la república es va declarar independent aprofitant que Rússia anul·lava la cessió que Khruixtxov havia aprovat el 1954. El 1994 va guanyar les eleccions presidencials regionals Iuri Meixkov, fundador del Moviment Republicà per Crimea. El seu programa prometia un acostament a Rússia fins a una possible annexió. Es va aprovar una Constitució però el 1995 el Parlament ucraïnès va rebutjar la carta magna de Crimea perquè atemptava contra la sobirania d’Ucraïna i va abolir el càrrec de president de Crimea. Meixkov es va exiliar a Rússia.