La sèrie del detectiu Max Riera compleix 25 anys amb un nou cas per investigar, en aquest cas a Deià (Mallorca). El periodista i escriptor Xavier Moret va crear aquest «detectiu alternatiu» i exhippy amb la novel·la Qui paga, mana, del 1997, situada en la Barcelona postolímpica. Però, com el seu creador, que s’ha especialitzat en llibres de viatges, ja fa dues novel·les que Max Riera no para quiet (els testos se semblen a les olles). Primer, a l’Empordà (Tramuntana), després a la més menuda de les Pitiüses (Formentera Blues) i ara a Mallorca: es tracta sempre escenaris que l’autor coneix de primera mà, segons explicava ell mateix en roda de premsa abans d’augurar que la pròxima escala de Max Riera podria ser "una illa grega" que Moret visita cada setembre.
Misteri a Deià és l’entrega de la sèrie Max Riera que té més referències culturals, segons desvetllava el seu editor, Josep Lluch en la mateixa roda de premsa. Deià és el poble on Robert Graves es va instal·lar en marxar d’Anglaterra, on va viure durant dècades i on va morir i va ser enterrat -en el que diuen que és un dels cementiris més bonics del món. A la novel·la, l’ombra de Graves plana encara sobre Deià i hi atreu turistes anglesos i lectors d’arreu del món. Un d’ells, aparentment obsessionat per Graves, és en Jonàs, un ucraïnès que desapareix misteriosament i que Max Riera haurà de trobar.
A la novel·la, doncs, hi ha Graves i hi ha també Agatha Christie, «perquè -recorda Moret- va escriure el seu Problema en Pollensa [títol en castellà del relat «Problem at Pollensa Bay» que es publicà originalment dins de The Regatta Mistery and Other Stories]», precisament un llibre que havia estat llegint l’ucraïnès desaparegut.
Això no vol dir que les novel·les de Moret siguen hereves de Christie. Xavier Moret confessa que se sent més deutor dels autors americans, com Chandler i Hammet, i dels nous escriptors de novel·la negra mediterrània: «M’interessen més Petros Màrkaris o Andrea Camilleri que barregen les històries amb la vida quotidiana, parlen de cuina i de cultura». Moret creu que la novel·la negra segueix sent un bon mitjà per fer «novel·la social» i denunciar injustícies. Josep Lluch afegeix que, en aquest cas, la novel·la s’endinsa també en el món de l’art i les seves ramificacions.
Les referències a La deessa blanca -una obra cabdal de Graves sobre l’origen de la poesia- apareixen ja a la tercera pàgina, però Moret també avança que n’hi ha sobre L’illa del segon rostre de l’alemany Albert Vigoleis.
Xavier Moret reconeix que hi ha una part d’ell mateix en el seu Max Riera però també en l’inseparable company del detectiu, en Roc Duran, que és periodista com l'autor. Riera i Duran es van trobar, per primera vegada, a la Barcelona postolímpica de Qui paga, mana, centrada amb l’especulació urbanística a Ciutat Vella. Des del seu pis a la plaça Reial, Max Riera va continuar investigant: a Zanzíbar pot esperar (2002), compartia protagonisme amb un grup d’okupes del barri de Gràcia; L’home que adorava Janis Joplin (2004) s’endinsava en La Floresta (Sant Cugat, Vallès Occidental) i Tramuntana (2011) viatjava a la Costa Brava dels prostíbuls. A Formentera hi anava pel seu passat hippy i a Deià perquè l'ombra de Graves ha estat una temptació massa forta per Moret.