David Berry era un caçador empedreït. A les nits, armat amb el seu rifle, sortia al bosc i, amagat entre la foscor, esperava els seus objectius. Peim, peim! Els cérvols eren la seua captura predilecta. Amputava cap i banyes, les introduïa en el seu vehicle, i deixava darrere els cossos decapitats de les bestioles. En les seues aventures furtives pels estats de Kansas, Missouri i Nebraska i pel Canadà l’acompanyaven els seus fills, David i Kyle. Fins que les autoritats en defensa i protecció de la natura van detectar el que ocorria. Caçar no està prohibit en aquests estats, però sí que ho està fer-ho de forma furtiva, tal com estilava el clan dels Berry. Les seues víctimes es calculen per centenars.
Per aquell delicte, el desembre de 2018 els tribunals de Missouri van condemnar-los a penes de presó i multes. El jutge, a més, va incorporar un càstig extra per a David fill, en haver estat condemnat prèviament per un delicte d’armes. Aquest xicot amb aspecte de llenyataire hauria de visionar almenys una volta al mes la pel·lícula Bambi.
L’episodi dels Berry evidencia fins a quin punt el film de Disney ha impactat emocionalment en les generacions que han vist la pel·lícula. Qualsevol que haja visionat aquest llargmetratge haurà comprovat com els ulls s’entelen en veure la desesperació de l’animaló cridant sa mare enmig del bosc. No cal ser un infant per sentir empatia cap aquell cadell indefens. Es tracta, de fet, de la primera pel·lícula on Disney va tenir la gosadia de matar una de les protagonistes. L’espectador hi assisteix corprès, terroritzat per aquella orfandat sobrevinguda. L’assassinat de la mare del cervatell quan fuig dels caçadors és, probablement, un dels moments més reconeixibles del cinema del segle XX. Fins i tot Stephen King ha reconegut que Bambi va descobrir-li el poder hipnòtic del terror.
De l’estrena de la pel·lícula es compleixen aquest 2022 vuitanta anys. Fou el 8 d’agost de 1942 que als cinemes de Londres se’n van fer els primers passis. Una setmana després ho faria a les sales dels Estats Units. «Bambi és l’últim llargmetratge animat de Disney abans de l’esclat de la II Guerra Mundial. D’alguna manera, tanca una primera època», explica el periodista Alberto Corona, que és autor de La otra Disney (vol.1) (1946-1967). Abans que Bambi, Disney havia produït successives joies audiovisuals: Blancaneu (1937), Pinotxo (1940), Fantasia (1940) i Dumbo (1941).
En aquesta ocasió del que es tractava era d’explicar la història d’un cervatell que es cria alegre a recer de sa mare, però ha de tirar endavant quan aquesta és morta per la ferocitat humana per, finalment, i ja convenientment emparellat, convertir-se en cap del seu ramat. “És una pel·lícula amb un guió feble però que impacta per la seua qualitat creativa i estilística. Les imatges que utilitza són molt potents”, estima Corona. El joc de llums, els canvis d’il·luminació, els traços d’aire oriental —el seu pare estilístic va ser l’artista d’origen asiàtic Tyrus Wong—, units a una banda sonora sublim donen consistència al film. Tot plegat, va convertir de seguida Bambi en una pel·lícula referencial per a l’imaginari col·lectiu. Els temors de Disney que es trobara amb la contestació de la influent Associació Nacional del Rifle es van demostrar infundats.
Tot coincidint amb aquest vuitantè aniversari, l’editorial de la Universitat de Princeton acaba de reeditar en anglès la novel·la en la qual es basa Bambi, escrita l’any 1922 per l’escriptor austrohongarès Felix Salten (Budapest, 1869-1945). Es tracta de The original Bambi: a life in the forest, traduïda i comentada pel professor de literatura comparada Jack Zipes. El llibre, una retraducció comentada, que va veure la llum fa unes setmanes, reivindica la figura de Salten i, sobretot, ens desvetlla fets pocs coneguts. Perquè la novel·la original de Bambi era, en realitat, una al·legoria sobre la persecució del poble jueu. Tant és així que el nazisme en va prohibir la seua distribució. Salten, d’ascendència jueva, va haver de refugiar-se a Suïssa durant el III Reich.
“Bambi és una pel·lícula optimista, on hi ha mort, sí, però es celebra la vida. La novel·la, en canvi, ens parla sobretot de la soledat, de les dificultats que tenen les minories”, explica Zipes. De fet, Salten (pseudònim de Siegmund Salzmann) era un autor de novel·la per a adults i en ells pensava quan va escriure Bambi. “Quan em van oferir fer una traducció de l’original de Bambi, jo vaig pensar: ‘Bambi? Però sí és un conte per a infants? No vull invertir el meu temps en això’. Ho vaig rebutjar, però em va picar la curiositat. I en el meu temps lliure vaig començar a indagar sobre l’autor i em vaig adonar que en realitat hi havia una biografia ben interessant”, narra Zipes.
Salzmann, l’autèntic pare de la criatura
Nascut a Budapest, el 1869, Salten era net d’un rabí, per bé que els seus pares no eren practicants. De ben menut la família Salzmann (quatre fills i una filla) es traslladaren a Viena. És aquest un període en què moltes famílies jueves de l’Europa central s’instal·len en les grans capitals europees. Fülöp Salzmann, però, no té sort en els negocis que emprèn i això obliga la família a traslladar-se a un barri proletari. “Felix Salten començà a experimentar allí el que significa ser discriminat”, explica Zipes.
Però el jove Salzmann és espavilat i té el do de les lletres. Tot plegat li permet introduir-se en els cercles literaris de Viena i començar a publicar de forma cada volta més assídua. De la seua ploma surten guions, llibres de viatge, assajos, històries curtes... i també una fecunda producció periodística. La seua firma es fa habitual en mitjans de Viena, Budapest i Berlín. A les tertúlies coincideix amb Peter Altenberg, Stefan Zweig o Arthur Schnitzler. Amb el pseudònim de Salten es fa un nom i una xicoteta fortuna que li permet passar pàgina d’una infantesa de privacions. “La seua biografia està plena de contradiccions. Una de les seues obsessions és fer-se ric i aconseguir situar-se entre la burguesia. Arribada la I Guerra Mundial, tanmateix, simpatitza amb el marxisme i es declara admirador de Lenin”, explica Zipes. Salten és també un caçador i, alhora, un gran apassionat de la natura.
L’any 1923 veu la llum Bambi: a life in the forest. És la seua desena novel·la. Encara resten deu anys per a l’ascens del III Reich, però l’assetjament contra la comunitat jueva es fa cada volta més notòria en les capitals de l’Europa central. El racisme antijueu s’aferma en l’imaginari col·lectiu. És en aquest context que Salten concep aquesta novel·la, on els cérvols parlen i comparteixen enrònies. “Molts vienesos es van sentir reflectits en la novel·la —explica Zipes—. Al principi de la pel·lícula hi ha l’escena en què tots els animals van a veure Bambi, que acaba de nàixer i l’anomenen ‘Príncep’. Això resulta emprenyador, perquè no té res a veure amb el plantejament ni el sentit de la novel·la original”. En el text original hi ha molt de dolor, solitud i discriminació.
El salt a la gran batalla
L’èxit de la novel·la entre els lectors austríacs i alemanys va persuadir els editors anglosaxons. El 1928veia la llum la versió traduïda, que parcialment endolcia el sentit de l’original. El text va cridar l’atenció de Sidney Franklin, un director de la Metro-Golden-Mayer, la qual va comprar-ne els drets cinematogràfics per 1.000 dòlars per després traspassar-los a Walt Disney. El magnat de l’entreteniment de seguida va percebre el potencial de la història.
“A Disney no li importava que fora una novel·la adreçada als adults. Per a ell era una font d’inspiració, un llibre a partir del qual agafar i desenvolupar idees”, explica el periodista Alberto Corona, gran expert de l’univers Disney. Sobre si volgué evitar la càrrega ideològica en la versió de forma deliberada, Corona no s’està de recordar que “Disney era sobretot un home conservador. I dins d’aquest conservadorisme ell tenia clar que les pel·lícules havien d’entretenir, exaltar el que era bo, l’amistat, l’alegria... Ell va intentar de totes totes evitar els embolics polítics”.
La II Guerra Mundial fou un entrebanc per al film. Una part dels treballadors previstos per a la producció acabaren esmerçant-se a accions de propaganda amb finalitat bèl·lica. La situació de conflicte mundial, òbviament, dificultà la seua difusió a Europa. Més que un èxit instantani, Bambi recollí els fruits a càmera lenta.
Per a quan la pel·lícula es va estrenar, Felix Salten i la seua família s’havien instal·lat a Suïssa gràcies a la intermediació dels seus col·legues. L’escriptor austrohongarès encara va tindre de temps de veure la pel·lícula en el cinema abans de morir. “Quan va acabar la pel·lícula, es va sumar a la reacció de la gent i aplaudí —explica Zipes—. En privat, però, va admetre que estava molt disgustat pels molts canvis introduïts”. Disney havia modificat l’argument, el sentit i l’ambient opressiu i fosc de la novel·la per construir un film amb tocs tristos, sí, però plena de vida i un final feliç que en res no s’assemblava a l’original, en què el cérvol acabava sol i aïllat.
L’èxit de la pel·lícula, mogut per la mastodòntica maquinària de Disney, havia acabat per ocultar el text original i havia diluït la seua càrrega política i simbòlica. El cérvol més famós de la història de la cinematografia contemporània, senzillament, havia seguit un camí diferent al dissenyat pel seu creador.