Afirmava Delibes que a Castella “por no quedar, no quedan ni parados”. L’escriptor residia al seu pis de Valladolid —se’l podia veure passejar pel Campo Grande—, però era un coneixedor magnífic de les terres castellanes.
El lament, la resignació latent, és inherent a aquest territori vastíssim —“ancha es Castilla”, fa la dita popular—, de més de 94.000 quilòmetres quadrats, producte del casament forçat de dos regnes històrics: el de Lleó i el de Castella.
Els qui han pogut guanyar-se la vida al camp, ja fora amb l’agricultura de regadiu —depenent, en bona mesura, de l’aigua arribada de Lleó— o amb la ramaderia —intensiva o extensiva—, s’hi han quedat. Persones eminentment conservadores, tan amants de les tradicions com poregoses del futur. Encara que els seminaris han perdut molta clientela, la dreta clàssica continua gaudint d’una massa de votants ingent.
Molts altres, en canvi, van prosseguir els estudis —Castella i Lleó és la segona autonomia amb una taxa d’universitaris més elevada—, van optar per preparar oposicions als cossos i forces de seguretat o van veure’s impel·lits a emigrar per buscar-se la vida en alguna gran ciutat. Sobretot a Madrid.
“Tierras de campos y de santos”, com va descriure-la Pío Baroja. Al poema “A la orilla del Duero” del seu llibre Campos de Castilla, Machado també li va dedicar uns versos eloqüents: “Castilla miserable, ayer dominadora, / envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora”.
La dreta hi ha trobat un hàbitat propici. De fet, els socialistes tan sols van governar aquesta autonomia de 1983 a 1987, i no hi guarden un bon record. El seu president, Demetrio Madrid, va dimitir del càrrec per una querella de motivacions laborals que després, per cert, va quedar arxivada.
Des que José María Aznar, en el 87, va fer-se amb el poder abanderant les sigles d’AP, els populars no han abandonat la Junta. Fruit de la fragmentació del mapa polític, el PSOE va aconseguir quedar per davant en 2019, però la suma de PP i Ciutadans va evitar el canvi.
“Este año prometo cuidar más mi espalda”, va escriure l’1 de gener a Twitter Francisco Igea, que ha estat vicepresident del Govern autonòmic en representació de la formació taronja.
Perquè, en efecte, la convocatòria anticipada d’eleccions a Castella i Lleó —els següents comicis seran, sí o sí, el 28 de maig de 2023— s’ha entès com una maniobra del PP per tal d’engolir-se els votants de Cs, per governar més còmodament i, sobretot, per transmetre la sensació d’un canvi de cicle a la política espanyola.
Sens dubte, el PP recuperarà múscul i superarà de llarg els 29 procuradors de fa vora tres anys, però el seu problema s’anomena Vox. L’extrema dreta passarà de tenir un únic escó a ocupar-ne pels volts de la desena. I a diferència del que va succeir a Madrid, on Vox no va posar cap entrebanc a la reelecció d’Isabel Díaz Ayuso, a Castella i Lleó ja han deixat clar que hi volen rèdits: o un programa de govern acordat en cas de donar suport extern o bé —i aquest és el gran hàndicap del PP— bastint un executiu de coalició, cosa que significaria la presència, per primera vegada, de representants de Vox a l’esfera governamental.
“La Castilla mítica y milenaria pobladora de mundos —más de trescientos millones de seres hablan nuestro idioma— apenas tiene ya energías para poblarse a sí misma”, va proclamar Delibes. I no al llindar de la seua mort, en 2010, sinó en 1982, dins del programa Esta es mi tierra, de TVE. Un espai deliciós que també va dedicar un capítol a Joan Fuster i el País Valencià.
I és que el fenomen de la despoblació de la Castella vella no ve de nou. L’any 1979, a les nou províncies que conformen Castella i Lleó vivien 2,6 milions de persones, i ara n’hi ha 2,3 milions. Un descens del 9% que contrasta amb l’increment del 21% que s’ha produït al conjunt de l’Estat espanyol, tot passant de 35,7 milions d’habitants a 47,3 milions.
A més, i això és fins i tot més important, l’erosió demogràfica no és ni de bon tros homogènia, sinó que l’arrosseguen especialment les demarcacions de l’antic Regne de Lleó: Zamora (–26%), Lleó (–13%) i Salamanca (–10%). Ben al contrari que Burgos, que es manté estable, o Valladolid, que en aquest temps ha guanyat un 10% de població.
A la ciutat de Lleó i els confins autonòmics de la comarca d’El Bierzo, no costa gaire escoltar crítiques a la política inversora de la Junta, que prioritza l’eix Valladolid-Palència-Burgos i té el Parc Tecnològic de Boecillo, a la rodalia de Valladolid, com la seua joia de la corona.
El discurs lleonesista [vegeu EL TEMPS núm. 1.861] va in crescendo i una seixantena de consistoris —que representen més del 50% del cens de la província de Lleó— ja s’han posicionat a favor de la segregació per passar a constituir una altra autonomia. En aquests comicis és previst que la Unitat del Poble Lleonès, que tenia un sol procurador, passe a tenir-ne dos o fins i tot tres.
Al marge del grau de creixement del lleonesisme, caldrà estar atents a l’efecte de les candidatures de la España vaciada, que en són cinc: Salamanca, Palència, Burgos, Valladolid i Sòria, que és la circumscripció en què el projecte compta amb més opcions. La llista val·lisoletana està integrada, en bona mesura, per antics aspirants de Ciutadans i més aviat sembla una passarel·la per aconseguir presència que no una llista que reculla les demandes de les zones despoblades.
Lluny del que es pensa, Castella i Lleó posseeix la setena renda per capita de l’Estat. De nou, però, amb grans desequilibris: els 29.571 euros de la província de Valladolid, els 27.300 de Palència i els 26.900 de Burgos disten bastant dels 21.500 de Lleó, els 21.200 de Salamanca, els 20.400 d’Àvila o els 19.800 de Zamora. Amb tot, les úniques zones que la nit electoral potser apareixeran tenyides de roig seran les més occidentals de Lleó.
La victòria dels populars es dona per garantida. Tanmateix, la majoria absoluta resulta molt més complexa, i en aquest sentit, el pes de Vox esdevindrà clau. Cada acta per sota de les 41 li suposarà al PP un increment del peatge. Si finalment hagueren de governar plegats, Casado constatarà el perill de fer experiments amb salfumant.