No hi ha pitjor carta de presentació per a un biopic que es vulgui madur, creïble i seriós, que aquella on diu que les parts implicades en són també productores i avaladores. És el que passa amb King Richard (estrenada aquí com El método Williams), la pel·lícula on veiem com dues nenes prodigioses i de mitjans econòmics escadussers, Venus i Serena Williams, acabarien sent dues tennistes que trencarien motllos, dues número u. I tot, gràcies al pla traçat per un pare obsessiu i metòdic, però també fanfarró i bocamoll. Això és el que sosté un film que, com veiem als títols de crèdit finals, és produït i signat per les dues germanes i família.
Oblideu-vos de veure-hi en detall les múltiples ombres de Richard Williams, el pare —i el rei de la funció— que tot ho orquestra, magníficament interpretat per qui fos príncep un dia, Will Smith, que acaba de recollir el Globus d’Or a millor actor dramàtic i que, ara sí, demana a crits aquell Oscar que encara no té i que se li va negar per Ali (Michael Mann, 2001). El temps ha anat bé a l’actor, amb una caracterització excel·lent com a pare de les Williams, lluny de la tosquedat del boxejador i del traç excessivament caricaturesc al qual remet un personatge com aquest, tan paròdic i avesat a l’excés i a tota mena de controvèrsies. No hi ha ombres, per la senzilla raó que així ho ha decidit qui ha tirat endavant l’obra.
El film de Reinaldo Marcus Green se centra en la formació de les dues germanes sota la tutela del pare i acaba just quan la carrera de Venus comença, en el famós partit que la va enfrontar a la catalana Arantxa Sánchez Vicario, aleshores vigent guanyadora de Roland Garros i de l’Open dels Estats Units. No hi ha espai per a res que passi fora d’aquest arc argumental, tampoc per a la mort de la germana gran, Tunde, assassinada el 2003 d’un tret al cap, en un conflicte de bandes pel control de Compton, el barri on van passar la primera infantesa i on se situa la primera part del film. Sí que hi veiem, però, la voluntat de tractar el personatge amb una certa aura d’homenatge —la més responsable i preparada de la família, diuen— i com a protagonista secundària de l’assetjament i violència patida pel pare al barri, a mans de joves conflictius que no acabaran bé. Un missatge, subtil, d’allò que s’acabaria esdevenint.
Aquest és el gran punt feble d’una pel·lícula que vol donar un missatge positiu i que transmet una sensació agradable a l’espectador. Ho aconsegueix. Ben elaborada, però també repetitiva i massa llarga; ideal per a un públic que busqui emocions, de la rialla a la llàgrima; distreta i emocionant, amb una destresa destacable en els partits de tennis, vibrants i molt ben executats. Són motius suficients per pagar una entrada, però més enllà d’això, King Richardés, des del primer minut al final, una hagiografia indissimulada (i de vegades, poc creïble) que no es queda només en la canonització de les jugadores —ningú no discuteix que ho mereixen—, sinó que enalteix la figura del pare com a visionari i el seu mètode com a infal·lible.
Ens queda el regust de no haver aprofundit en una vida personal distreta, ni en la relació amb la mare (Isha Price, interpretada per Daniele Lawson), només en primer pla en l’escena, ja a Califòrnia, on es verbalitza el paper d’ella en l’èxit de l’empresa. En aquest film, tothom té la recompensa que li pertoca i l’espectador ha de saber que el preu a pagar és una vida en versió oficial, d’èpica edulcorada.
King Richard
Direcció: Reinaldo Marcus Green
Estats Units, 2021
Durada: 138 minuts
Guió: Zach Baylin
Fotografia: Robert Elswit
Música: Kris Bowers
Repartiment: Will Smith, Demi Singleton, Saniyya Sidney, Aunjanue Ellis, Jon Bernthal, Tony Goldwyn, Andy Bean, Kevin Dunn, Craig Tate.
Comèdia