Culminar a Gandia
Vilallonga és la porta d’entrada del Serpis a la Safor, comarca en què desemboca. Tot just a tocar d’aquest terme municipal hi ha el circ de la Safor, un amfiteatre de roca i pendents molt abruptes que supera els mil metres d’altitud. Es tracta d’un monument natural que es divisa durant el camí del voltant, que es recorre a còpia de senderisme i de gaudi de la natura, amb una gran riquesa faunística, vegetació singular i una particularitat geològica ben poc comuna en altres indrets. Abans d’accedir a la històrica Gandia, el riu transcorrerà també la localitat de Potries, on una petita platja fluvial també és reclam de turistes i passejants, que poden descobrir el capvespre des d’un indret solitari. També ho farà per Beniarjó, localitat que va ser propietat de la família d’Ausiàs March, el gran puntal de la poesia en català, que és recordat i homenatjat en cada racó d’aquest poble que s’ha fet a si mateix a còpia de treballar la seda i de cultivar tarongers. Almoines i el Real de Gandia són dels últims pobles a acomiadar-se del curs del Serpis, que culmina a la capital de la Safor.
En aquesta comarca, el Serpis també ha estat font de riquesa. No només pel regadiu o la pesca possible gràcies a aquestes aigües, sinó també per l’energia que ha estat capaç de generar i que ha permès fer servir molins, molta de sucre o turbines per crear fàbriques de llum. Del conreu de canyamel —difós per l’horta de Gandia durant el feudalisme gràcies al treball de la comunitat musulmana— a la seda —present en l’estil de molts habitatges dels camps de la Safor—, passant per les sèquies que travessen els camps o els llavadors que resten inalterats. La seda va tindre gran presència a Almoines, on el francès Enric Lombard fundà una fàbrica de draps a mitjan segle XIX que va arribar a donar treball a un miler de persones del poble i la contornada. El Serpis, de fet, tot i no passar per tots els pobles de la Safor, sí que beneficia bona part d’aquestes localitats gràcies a la seua riquesa hidràulica, que arriba més enllà dels municipis pels quals passa, amb sistemes hidràulics que tenen l’origen en el riu protagonista d’aquestes pàgines i que es proclama com el gran element de connexió identitària de tota aquesta zona gràcies als seus atributs.
No és estrany, per tant, que Gandia semble construïda amb la intenció de fer lluir el Serpis. Si més no així ho suggereixen els seus ponts que, com Alcoi, volen presumir d’un corrent d’aigua que és el símbol de tot el veïnatge. El Serpis, a Gandia, també ha assistit a grans capítols de la nostra història, la qual ha tingut a la capital de la Safor un emplaçament fonamental en l’esdevenir del país. Jaume I hi arribaria l’any 1240 sense ser conscient que el futur de les lletres catalanes tindria aquesta ciutat com a bressol. Els gandians també reclamen l’origen d’Ausiàs March, disputat per la veïna Beniarjó, i Joanot Martorell, autor del Tirant lo Blanc, és fill indiscutible d’aquesta ciutat, que també va ser testimoni de l’obra de Joan Roís de Corella.
El Palau Ducal de Gandia seria la seu de les reunions d’aquests artistes i, més tard, i més enllà de la literatura, aquesta construcció seria l’escenari decisiu en l’evolució dels qui exercien la màxima representació de la fe catòlica. Va ser al Palau Ducal on es van instal·lar els Borja arran la compra del futur papa Alexandre VI, Roderic de Borja. Els seus descendents s’hi perpetuarien fins ben entrat el segle XVIII.
Roderic de Borja va adquirir el ducat de Gandia cap a finals del segle XV. Nascut a Xàtiva, va ser el segon papa nostrat de la història. El seu únic precedent és Calixt III, el seu oncle, a qui Gandia també homenatja amb un monument. Alexandre VI va exercir com a papa entre 1492 i 1503. Els enfrontaments interns i el seu sentit polític van convertir-lo en una figura fonamental en aquell context històric. Gandia conserva reminiscències d’aquell protagonista, que va fer expressar el cardenal venecià Pietro Bembo la famosa frase d’“Oh Dio, la chiesa romana in mani dei catalani!”. Era l’escandalització dels romans pel fet que un valencià ostentara el papat de Roma.
Testimoni d’aquell moment, i també d’altres de la història, és el Palau Ducal de Gandia, que ofereix mostres arquitectòniques del pas del temps, des del gòtic fins al barroc, passant pel Renaixement. Declarat Bé d’Interès Cultural el 1964, és el resultat de nombroses edificacions i d’un conjunt de balcons que corresponen als distints salons d’aquest immoble històric, que disposa, també, d’un pati d’armes, d’una galeria de ceràmiques, d’un saló de corones i de molts altres racons que transmeten la preponderància política d’un altre temps, avui convertit en patrimoni.
Fruit d’aquest domini i de la influència visible en aquesta ciutat, Gandia es va contagiar del Renaixement italià, reflectit en diverses obres d’art compilades per tants altres estudiosos. El conflicte de les Germanies va marcar un canvi d’època a meitat segle XVI, on Gandia experimentaria una altra transformació sentenciada amb l’expulsió dels moriscos, que va afectar el conreu de la canya de sucre, motor econòmic d’aquell temps a la capital de la Safor. L’enderrocament de muralles i la construcció del port de la ciutat, ambdós fets a finals del XIX, va fer respirar Gandia per iniciar una nova etapa de progrés basada en l’exportació i en l’arribada de renovades formes de vida emmirallades en la industrialització.
La Seu, convertida en col·legiata per l’esmentat papa Borja, amb el convent de Santa Clara, la Torre dels Pares o el castell de Bairén han presenciat tots aquests esdeveniments que han situat Gandia com una capital històrica al llarg dels segles. També ho ha estat el Serpis, contemplat des de molts racons de la ciutat, que mor a la capital de la Safor recollint aigües que travessen tres comarques del país. Comarques que s’han beneficiat de les virtuts d’aquest riu i que avui, en conseqüència, l’homenatgen, l’idolatren i el defensen amb l’orgull inevitable dels qui volen cuidar els símbols que els identifiquen. Virtuts també reconegudes amb la declaració de Paisatge Protegit del riu, realitzada el 2013, en el tram comprés entre Alcoi i Gandia, entre el naixement i la desembocadura, pels seus valors paisatgístics, històrics i culturals i per la integració de camins i pobles que ha facilitat aquest riu.
Perquè el Serpis és, al remat, el símbol de la gran quantitat de conquestes que s’han gestat a tocar de les seues aigües. És de les poques coses que es mantenen ancorades malgrat el pas del temps, que acostuma a arrabassar-ho tot.