El carbó vegetal és el resultat de la crema de fusta a un ritme lent. Amb aquesta dilació es pretén evitar que les flames devoren els troncs de carrasca. Antigament, amb aquests troncs, es constituïen piles de llenya per formar carboneres i obtenir carbó vegetal, principal font d’energia domèstica fins mitjan segle XX. L’Alcoià era una comarca que produïa aquesta energia en grans quantitats. Les carrasques, abundants a l’espai de la Font Roja, avui constituït com a parc natural, són testimonis també de part de la confluència d’aigüeres i rierols que acaben donant lloc al naixement d’un riu que ha estat determinant en la prosperitat del territori. Es tracta del Serpis, que sorgeix a dalt de les muntanyes i que comença a prendre forma a l’adjacent serra de Mariola, un altre paradís natural des del qual divisar pobles i ciutats que es fan petites des de les altures.
Abans de baixar de la Font Roja cal contemplar Alcoi des de dalt i gaudir de la natura que ofereixen els espais protegits. Una natura a l’abast dels qui volen descobrir-la a ritme de caminada i del retorn al passat que facilita el patrimoni conservat. La Font Roja serveix per fer esport i per conèixer antics refugis, antigues formes de vida, temples que encara es mantenen en peu malgrat el pas dels segles, fonts beneïdes per sants que representen l’imaginari religiós local i tot un conjunt d’elements que mantenen viva l’essència d’Alcoi, ciutat en transformació permanent i respectuosa, al mateix temps, amb tot allò que l’ha caracteritzat en cada etapa.
Tot descendint de la Font Roja hom es topa amb la ciutat que va aprofitar el pas del Serpis per construir una indústria que encara avui la defineix. Envoltat per les cases a peu de riu que encara sobreviuen per distingir el paisatge, el Serpis va ser el motor d’una economia que va ser font d’estabilitat i d’episodis de lluites socials que van tindre a Alcoi el seu desencadenant. El riu ha servit per construir la subestació hidroelèctrica d’Alcoi, per dotar d’energia centenars de fàbriques que van ser garantia de treball durant generacions i, en conseqüència, per generar una riquesa que avui és ben visible amb la presència d’edificis modernistes. Immobles que dominen la ciutat i que recorden les classes benestants d’un altre temps, posseïdores d’una opulència que encara batega al plànol urbanístic. I fàbriques que encara són presents en diversos espais que mantenen el seu origen industrial. L’Ajuntament d’Alcoi treballa per recuperar-les, per exemple a la zona del Molinar, on es pretén reconstruir les fàbriques que hi ha a tocar del riu per integrar un centre d’interpretació que pose en valor aquest patrimoni i que evite, al seu torn, despreniments previsibles en una zona a cau del Serpis.
Aquell benestar generat per la indústria, però, no va ser sempre plàcid. La revolució anarcosindicalista del petroli, a l’estiu de 1873, va revoltar la classe treballadora contra les autoritats econòmiques i polítiques. El tarannà contestatari del proletariat va valdre a Alcoi el malnom de “la petita Barcelona”. Era el moment en què la capital del Principat estava a l’avantguarda dels moviments socials, que també s’havien gestat al caliu d’una indústria reforçada amb les virtuts fluvials, en aquest cas del Llobregat i del Besòs. El 1873, el filòsof Friedrich Engels va assegurar que Barcelona era la ciutat amb més barricades del món. Aquell mateix any, la massa revoltada d’Alcoi assassinaria el seu alcalde, Agustí Albors, que havia utilitzat la força pública contra els vaguistes.
Segles abans, el Serpis, al seu pas per Alcoi, havia estat testimoni de molts altres enfrontaments. Com ara la mort del cabdill al-Azraq a mans de les tropes catalanoaragoneses el 1276, tot just poques dècades després de la incorporació del País Valencià a la corona. Aquells enfrontaments medievals serien la inspiració de la festa més emblemàtica de la ciutat, la de Moros i Cristians, que atrau turistes, curiosos i estudiosos cada any, per presenciar-les i evocar un passat violent que avui es recorda amb pau i amb cultura a cada poble de la geografia.
El terme municipal d’Alcoi ofereix altres espais per gaudir de la història i de l’esport. Des del barranc del Cint s’aboquen els visitants per observar la ciutat des d’una perspectiva distinta que l’oferida per la Font Roja. La visió, privilegiada, justifica la inspiració que protagonistes culturals del nostre temps van trobar en la ciutat. És el cas del cantautor Ovidi Montllor, de l’escriptora Isabel-Clara Simó i del pintor Antoni Miró, que encara estimula el seu talent des de les muntanyes recòndites de la ciutat.