La relació de Nietzsche amb les dones és un dels temes més desagraïts d’esmentar en la història de les idees. D’una banda és un filòsof indispensable per entendre el món contemporani. La seva mirada sobre la misèria de la cultura occidental, la denúncia de la decadència moral que vincula al cristianisme, l’anàlisi exhaustiu de les mentides que s’amaguen sota la idea de veritat i la seva relectura del món grec el converteixen en un dels últims oracles d’Europa. Però és innegable que al llarg de la seva vida Nietzsche va estar vinculat als moviments més reaccionaris del seu temps. Els seus primers editors, com els seus primers lectors, eren tots rabiosament antisemites i d’un masclisme militarista sense escletxes. El seu cunyat Bernhard Förster es va arruïnar intentant crear al Paraguai una colònia d’aris “purs”, la Nova Germània, i va acabar suïcidant-se ofegat pels deutes. El seu íntim Richard Wagner va escriure un pamflet, El judaisme en la música, que pretenia demostrar que els jueus havien enverinat la música alemanya. Ell mateix no va dubtar a lamentar que al seu llibre Aurora s’hi hagués infiltrat “el verí jueu democràtic” per culpa de la (mala) influència de Lou von Salome i Paul Ree.
Fins i tot si s’accepta l’explicació que el filòsof va donar del seu trencament amb la germana i amb Wagner en una carta de 1884 (“La maleïda mania antisemita ens enemistà a Wagner i a mi, i és la causa de la ruptura radical entre la meva germana i jo”), és obvi que va ajudar a finançar l’aventura del cunyat a l’Amèrica del sud i que era un amant del “fortissimo” tant en la música com en la vida. Però va ser prou lúcid per negar-se a avalar els deutes que l’empresa colonial va deixar a la família i al final de la seva vida encara va anotar que “estic prou entenimentat com per tenir cura de no barrejar-me de cap manera amb aquesta empresa antisemita”.
Antisemita, misogin
L’ambigüitat, la capacitat per defensar alhora dues tesis aparentment contràries, és una característica típica de Nietzsche. De la mateixa manera, tenim un bon nombre de testimonis sobre la curiosa diferència conceptual que establia entre “el femení”, biològic i arquetípic, i les dones concretes, amb les quals sempre es mostrava extremadament educat i obsequiós. Les seves primeres admiradores van ser dones molt cultes i que estimaven la música. Helen Zimmern, traductora de Schopenhauer com a educador a l’anglès, l’aristòcrata i feminista Meta von Salis, l’estudiant Resa von Schirnhofet o Hélène Druscowitz... totes estan d’acord que era un home encantador. Ida von Miaskowski, que l’havia conegut a Basilea, i que potser resulta sospitosa perquè era l’esposa d’un economista ultranacionalista, fins i tot va comentar a les seves memòries, publicades set anys després de la mort del filòsof: “A la dècada dels vuitanta, quan van aparèixer els escrits posteriors de Nietzsche que contenien algunes de les sovint citades paraules tallants contra les dones, el meu marit de vegades em deia en broma que no expliqués a la gent les meves relacions amistoses amb Nietzsche, perquè això no era gaire afalagador per a mi. Era només una broma. El meu marit, com jo, guardava records amistosos de Nietzsche (..] la seva conducta precisament cap a les dones era tan sensible, tan natural i de camaraderia, que encara avui en la meva vellesa no puc considerar Nietzsche com un menyspreador de les dones”.
L’antisemitisme i la misogínia de Nietzsche, que van del bracet, són ben fàcils de documentar tot i que sempre es pot sortir del pas argumentant que les seves idees són les de la seva època i que (si cal) no deixa de ser un epígon de Schopenhauer. Algú que escriu “la dona és el segon error de Déu” o que considera que l’enigma de la dona s’explica per la seva condició materna (Genealogia de la Moral, 3ª dissertació, paràgraf 9) és un pur masclista es miri com es vulgui. D’altra banda, si se’l considera amb una certa distància, Nietzsche era un home dèbil. Una fortíssima miopia li impedia sovint treballar. No fumava, no bevia, ni tan sols prenia cafè, i patia mals de cap continuats, cremor d’estómac i insomni. Per dormir havia de recórrer al cloral i les píndoles de veronal. Si El Superhome fos una figura biològica i saludable (cosa que no és) Nietzsche no el representaria, de la mateixa manera que ningú pot posar Hitler com a exemple de la “raça ària”.
“L’enigma Nietzsche”, per usar l’expressió que consagrà un dels seus primers biògrafs, Daniel Halévy, historiador i assagista francès, company d’escola de Proust, és el de la contradicció entre la seva biografia i la seva obra. Nietzsche és un solitari que renuncia molt aviat a la càtedra i que volta per Europa escrivint, observant i comprenent com cap altre el decurs del temps i de les idees. Més que tenir un problema amb les dones, el tenia amb l’amor. Mai deixà de ser un tímid que s’esbrava en els seus escrits emprant una terminologia bíblica i mil·lenarista per anunciar l’adveniment del Superhome/Anticrist i, alhora, un homenet amb una profunda repressió sexual que predica l’alliberament dels cossos.
Com (mal) entendre l’amor
Nietzsche mai va deixar d'expressar les seves preocupacions filosòfiques sobre les característiques idiosincràtiques de l'amor i de les dones en els seus escrits. Particularment en els aforismes sobre l'amor a La gaia ciència (1882) va utilitzar el seu estil provocador –que pretén fer sentir incòmodes els seus lectors amb els seus propis valors– per despullar l'amor del seu estatus privilegiat i demostrar que allò que concebem com els seus oposats, (l'egoisme i la cobdícia), estan en molts casos inextricablement lligats a l'experiència amorosa. En cridar la nostra atenció sobre les qualitats bàsiques, vulgars i egoistes, de l'amor eròtic o sexual (heterosexual), Nietzsche no tan sols pretén desmuntar la teoria de l’amor romàntic, sinó mostrar que en totes les coses del món, I també en els sentiments i en les idees, les nostres presumpcions sobre les qualitats de les coses que considerem oposades son, en realitat, greus errors de comprensió. L’amor i l’odi no entren en contradicció sinó que es necessiten mútuament, i el mateix passa amb el bé i el mal. No existirien les passions sublims (l’amor) sense les passions miserablement rastreres (la possessió, el domini, l’anul·lació de l’altre...). Com ell mateix diu a la secció 14 de La gaia ciència: “l’amor pot ser l'expressió més ingènua de l'egoisme".
L’amor eròtic en Nietzsche es redueix a un instint animal i a una forma de dissonància o d’excés passional. És una força instintiva relacionada amb els nostres impulsos biològics i culturals, i com a tal, no es pot considerar un bé moral (GS,363). Si volem comprendre’l no ens pot enlluernar de cap manera res del que ha establert el sentimentalisme de la tradició cristiana i platònica que el situa a les portes d'un altre món. La veritat del cos triomfa sempre sobre el sagrat. Proposa que l'amor està a prop de la cobdícia i la luxúria de la possessió. A més, la socialització d'aquests impulsos sovint provoca perjudicis i fins i tot patiment psicològic, especialment per a les dones (71).
Tanmateix, Nietzsche no fa cap esforç per convèncer els seus lectors que l'amor, en les seves expressions egoistes, s'hagi de transformar; ni tan sols suggereix que calgui rectificar fins i tot els deliris amorosos més generalitzats. En canvi, observa que les fortes propensions humanes cap a la il·lusió en l'amor eròtic són necessàries perquè tingui èxit, i lloa la part de creativitat de l'art de l'amor i dels rols que adopten les persones. Amor i cobdícia (“el mateix instint que té dos noms”) són les dues cares d’una mateixa realitat, l’impuls de la vida per créixer i afirmar-se. En altres paraules, les experiències tant de l'egoisme com de l'amor articulen el mateix impuls o instint, però depenent del nivell de satisfacció que s'hagi aconseguit, aquest impuls s'anomenarà alternativament "avarícia" o "amor".
Així doncs, l'amor eròtic és en realitat un impuls cap a la possessió que “ha estat glorificada i divinitzada” (14) per aquells que, senzillament, busquen adquirir alguna cosa per autoafirmar-se. No hi ha altruisme amorós, sinó estratègia. l'amor. L’amor és naturalesa, i essent natura, és des de tota l'eternitat quelcom "immoral" que exigeix (?) instintivament una dominació masculina. A l'aforisme 363 de La gaia ciència, ("Com cada sexe té el seu propi prejudici sobre l'amor"), escriu que els instints s'expressen de manera diferent en els sexes i en conseqüència homes i dones no tenen " igualtat de drets en l'amor”. Les diferències entre homes i dones són producte de forces instintives que fan que els sexes s'estimin de manera distinta i, com a tal, no podem esperar reciprocitat igualitària en les relacions eròtiques.
Masclisme i biologia
Al Zaratustra la contraposició entre home i dona s’estableix amb una claredat que no admet dubtes: “L'home veritable vol dues coses: el perill i el joc. Per això vol la dona com la joguina més perillosa. Cal que l’home sigui educat per a la guerra i la dona per al restabliment (en alemany, Erholung) del guerrer: tota la resta és bestiesa”. El descans del guerrer, i òbviament, el domini sobre la dona, és per a Nietzsche una exigència instintiva i qui lluita contra els instints és simplement un ximplet o, en el seu vocabulari, un nihilista. La famosa frase “quan vagis amb dones no oblidis el fuet” pot ser entesa pietosament si es considera que fuetejar-se era en la tradició cristiana medieval i barroca una forma d’autodisciplinar-se i que, en la literalitat, no es diu que calgui aplicar les deixuplines a la dona. Fins i tot hi ha un daguerreotip on Lou von Salome, muntada sobre un carret que arrosseguen Nietzsche i Paul Ree, porta les xurriaques. Però el context difícilment pot salvar el text, d’un masclisme obvi.
Homes i dones no tenen expectatives sinònimes sobre el sexe oposat ni sobre les experiències d'amor que compartiran amb l'altre. Així, els homes enamorats són, segons Nietzsche, éssers delirants. (“un home que estima com una dona esdevé esclau; mentre que una dona que estima com una dona esdevé una dona més perfecta ”, GS. 363). Un home romàntic i sotmès li sembla un personatge estrambòticament ridícul. Les dones, en canvi, són actrius: les seves millors habilitats en l'amor es basen en l'aparença, en l'art i la interpretació dels rols de gènere "correctes". Senzillament, quan s’actua amb naturalitat, “la dona es lliura, l'home vol més possessió; no veig com es pot evitar aquesta oposició natural mitjançant contractes socials o amb la millor voluntat del món de ser just”. El femení és per a Nietzsche inevitablement decadent i, a parer seu, “la dona sempre ha conspirat amb els tipus de decadent, amb els sacerdots, contra el 'poderós', el 'fort', contra els homes" (Voluntat de poder, 864, segona edició alemanya de 1906). La guerra dels sexes és, doncs, inevitable.
En la seva relació amb les dones, com en tants altres aspectes de la seva filosofia, tot es contempla des de les relacions de poder. A Més enllà de bo i dolent (238) parla fins i tot del “més abismal antagonisme (entre homes i dones) i de la necessitat d’una eterna hostil tensió”. En aquest sentit, Nietzsche no està lluny de Schopenhauer, que considerava l’amor tan sols com una de les estratègies imprescindibles per a la reproducció biològica. Situades així les coses en el pla teòric, és obvi que Nietzsche conceptualment fou sempre un masclista, un misogin o, com ara es diu un “male chauvinist”. Lou von Salome, segurament la dona que millor el va conèixer (i l’única a qui ell va demanar matrimoni) ho tenia molt clar, per a ella el filòsof era un sadomasoquista.
Dones de vida i mort
Si un psicòleg hagués de diagnosticar avui l’home Nietzsche segurament el classificaria com un malalt amb síndrome bipolar tipus II, que oscil·la entre episodis depressius i maníacs que el deixen esgotat, i aquest diagnòstic ajuda molt a entendre la seva complexa personalitat, no exempta de moments tràgics d’autoodi. Quan Nietzsche escriu ho fa des del rebuig de la seva tradició familiar, i especialment de la tradició religiosa luterana, que inclou una educació basada sobre la profunda repressió sexual i la por al cos, sempre esca del pecat. Les dones de la seva vida són també paradoxalment les de la seva mort en vida.
Ser fill, net i besnet de pastors protestants en un món profundament reaccionari resulta un pes difícil de portar per a qualsevol. Filosòficament, la inversió nietzscheana del platonisme, i el seu rebuig a les idees separades de la vida, té molt a veure amb la necessitat emocional de bandejar la misèria moral i la hipocresia del seu entorn més proper. Segurament Nietzsche, educat en la oscil·lació tan cristiana entre les formes de penitència i la redempció, expressa a través de la seva complexa relació amb el sexe femení un rebuig de la sacramentalitat i de pietat que sempre va considerar expressions típiques en la personalitat de les dues persones, la mare i la germana, que van marcar la seva primera infància.
Nascut a la rectoria d’un poble molt petit, Luzen, a Saxònia, Nietzsche coneixia prou la crueltat un pèl sinistra que s’amaga rere la vida missaire, en les formes untoses de la virtut. D’aquí el rebuig instintiu a les dues dones que van voler manegar la seva vida. La seva mare i la seva germana, pietoses i convencionals, no eren diferents, en la seva grisor, de tantes dones del seu temps en l’Alemanya militarista i reaccionària del XIX. No hi ha cap dubte que l’amor i la dependència que Nietzsche va tenir tota la seva vida respecte a la mare i la germana el van marcar en profunditat i que la seva visió del món femení en depèn fins a la caricatura.
La mare, Franziska Oehler, a la mort del seu marit, possiblement suïcida, es va haver de traslladar a viure amb la seva sogra, i amb les germanes de la sogra!, que pel que sembla eren unes autèntiques harpies; i mai va entendre el tarannà del seu fill, que d’altra banda, es negà a seguir la tradició religiosa familiar i es declarava ateu des de l’adolescència. En la biografia de Nietzsche la mare és clarament la-dona-que-no-entén-res i ella mateixa se sent superada per un món que canvia molt més de pressa del que podia concebre. Quan a Humà, massa humà diu que les diu que les dones no s’ensopeixen mai perquè s’ensopeixen sempre, molt possiblement estava pensant en la vida petita i feinera de la seva mare. Per al filòsof en els seus moments més cruels ella és poc més que l’expressió del tòpic femení de la beneiteria. A Franziska el fill simplement li trencava els esquemes; la esgotava i de vegades li feia por, no tan sols com a persona sinó per allò que intuïa en les seves idees. Senzillament, no tenia les eines per entendre el món que l’envoltava. És fàcil romantitzar des de la distància la bogeria nietzscheana (com qualsevol altra) però viure-la cada dia de cada dia degué ser un infern. Sortir a passejar amb el fill, de conducta imprevisible, era una autèntica prova de foc per a ella. En una carta terrible ho va explicar molt clarament.: “M’afecta molt (llegir Així parlà Zaratustra) en la mesura que els fonaments de les nostres creences trontollen, i al final fins i tot podria ressentir-se’n l’amor que sento envers un cavallar tan volgut i un fill tan estimat”.
La germana, Elisabeth Förster-Nietzsche, representa un paper molt més aspre en el drama vital del filòsof. Fou clarament un personatge abusiu i egocèntric, bàsicament interessada a mantenir el suposat “bon nom” de la família i a crear un mite, si cal controlant o desvirtuant-ne les idees. Traslladà el germà de Naumburg a Weimar, on la seva amiga Meta von Salis (per cert, activa sufragista en la joventut i ultranacionalista en la vellesa) li havia regalat una casa, Villa Silberblick, on s’instal·larien també els arxius del filòsof. Portar-lo a Weimar no tenia res d’innocent, perquè significava simbòlicament presentar-lo com el Goethe contemporani, és a dir, com el guia de la cultura alemanya del pervenir.
Elisabeth o Spengler?
Es perfectament falsa la llegenda, inventada per Samuel Roth, de l’incest entre Nietzsche i Elisabeth, una dona amb idees pròpies i que, com deia ella mateixa: “mai va voler tenir res a veure amb les "noves feministes” que lluitaven pel dret a portar pantalons i pels drets polítics de votar com xaiets". Elisabeth va manipular les obres de Nietzsche? Avui això sembla discutible. Potser només va actuar amb desconeixement i només volia esborrar la petja de la seva arxienemiga Lou von Salome, l’única dona que l’hauria pogut allunyar del seu germà. Però que fou una personalitat maquiavèl·lica està fora de dubte. Són prou coneguts els retrets constant del filòsof envers la seva germana, malgrat que sense ella (i sense la situació social i política de l’Alemanya dels anys de la I Guerra mundial) l’obra de Nietzsche segurament no hauria tingut el ressò que va assolir.
Després de la mort del seu germà el 1900, Elisabeth Förster-Nietzsche sistemàticament va adequar l’obra (i l’edició dels textos inèdits) a l’aire dels temps, convertint-lo en el model del germanisme imperial i en l’ari de bona raça que el públic necessitava. Des de 1908, amb l’ajut del banquer suec Ernst Thiel, que veia en les idees del filòsof el model d’una “ciutadania europea”, la Fundació Nietzsche li va assegurar una jubilació daurada i el control total dels arxius, malgrat les crítiques de bona part dels vells amics de Nietzsche. En 1918, després de la catàstrofe bèl·lica, el Zaratustra esdevingué un gran èxit editorial, tot i les reticències d’ella, que volia evitar que “les males persones” (les que no eren de la seva corda política) parlessin de Nietzsche.
En algun moment entre 1919/20, Elisabeth va adherir-se al Partit nacional alemany i Oswald Spengler, el filòsof ultranacionista de moda, autor de La decadència d’Occident, va entrar l’any 1921 al consell de la Fundació Nietzsche, i Elisabeth esdevingué la primera dona a rebre un doctorat honorífic de la universitat de Jena. L’any següent una sèrie de professors alemanys fins i tot la van proposar per al premi Nobel de literatura i, per tal de recuperar l’orgull perdut en la derrota bèl·lica, va publicar-se l’edició d’obres completes subvencionada per l’estat alemany, en l’esperit de Spengler. Entre 1932 i 1933, els treballs sorgits de la seva fundació corresponen clarament a l’esperit del nacional-socialisme (res a veure amb els “esperits lliures” que demanava Nietzsche) i finalment, en el 88è aniversari d’Elisabeth, el 20 de juliol de 1934, Hitler la va anar a visitar a Weimar. Quan va morir l’any següent el Führer va assistir als funerals. Nietzsche anomenava familiarment a la seva germana “la llama” perquè com aquest animal escopia per defensar-se quan l’atacaven, i la reinterpretació abusiva que la germana va fer de l’obra del filòsof no cal dir que ha pesat com una llosa sobre ell, però sense Elisabeth, que va tenir defensors tan potents com Thomas Mann o Edward Munch, potser el destí de la seva obra hauria estat molt diferent.
La prostituta, Ariadna i Lou
Fora de l’àmbit familiar, tres dones més són decisives en la complexa relació entre Nietzsche i el sexe femení. D’una no se’n sap el nom i és la prostituta que li encomanà la sífilis, suposadament contagiada en un bordell de Colònia l’any 1866, que segurament apareix de biaix al capítol "Entre filles del desert" del Zaratustra. Els metges que el van atendre a Basilea i a Jena el van diagnosticar com a sifilític sense cap mena de dubte. Alguns biògrafs han volgut validar aquesta hipòtesi a partir de les memòries d’un amic seu de joventut, el schopenhaurià i orientalista Paul Deusen, que l’hauria acompanyat en l’aventura, però tot i que hi ha alguns casos mèdicament observats, es fa difícil de creure que els símptomes d’una sífilis triguin vint anys a manifestar-se. En qualsevol cas, que la bogeria de Nietzsche fos conseqüència de la sífilis o del “te javanès”, com defensava Elisabeth, és secundari. El significatiu, en tot cas, és la misèria sexual de l’episodi.
Les altres dues dones centrals en la vida del filòsof són Cosima Wagner, l’Ariadna-dona-impossible, el somni de bellesa i perfecció del jove professor a Basilea, que reapareix en els moments de bogeria i, sobretot, Lou von Salome, potser l’únic personatge femení realment modern que Nietzsche va arribar a conèixer i que el va carabassejar quan el filòsof ingènuament li proposà matrimoni. Cosima, “l’única dona de gran estil que he conegut, serà encara al final de la vida del filòsof “la dona més venerada en el meu cor”, com diu en l’esborrany d’una carta del 1883; però en realitat és una pura projecció idealitzada de Nietzsche i ella mai se’l va prendre seriosament. N’hi ha prou amb resseguir la correspondència entre el matrimoni Wagner per adonar-se que el filòsof, tímid i inexpert, més aviat els provocava un somriure de commiseració. Nascuda de la unió extramatrimonial de la comtessa Marie d’Agoult i del compositor austro-hongarès Franz Liszt, Cosima es va adonar molt aviat de la fragilitat emocional de Nietzsche, molt similar a la seva, perquè també havia estat una filla poc estimada i cuidada per minyones. Però més enllà del comú interès per la Grècia ideal i per la música wagneriana, l’únic sentiment de Cosima Wagner envers Nietzsche fou la pietat. De gran estil, això sí.
Lou és tota una altra cosa. O si ho preferiu és la realitat. Lou, “la russa”, és un personatge interessantíssim: els seu pare l’havia fet fora de casa perquè —a part de ser atea des la infància— amb setze anys havia seduït un pope ortodox i havia tingut una aventura amb el preceptor dels fills de Tsar (poca broma!) i al llarg de la seva vida es relacionà amb gent com el poeta Rilke o amb Sigmund Freud, a més, d’escriure una obra pròpia prou potent. És el model de la dona lliure i a Nietzsche tan aviat el fascina com l’atemoreix. És ella qui millor va entendre que la relació que el filòsof mantenia amb les dones era una conseqüència força òbvia de tota una sèrie de misèries emocionals. No es pot ser un geni cada dia. Com explicà Musil en un altre context, “l’estupidesa no és una malaltia mental, sinó una malaltia de la vida, la més perillosa per a la vida mateixa”.
En 1881, Lou s’instal·là a Roma en companyia de la seva mare i través de l’escriptora Malwida von Meysenbug, membre important del restringit cercle de de Wagner, va entrar en contacte amb Nietzsche i amb l’antic alumne d’aquest, Paul Ree, que a part de ser músic i jueu era ludòpata. Tots tres formaren episòdicament una comunitat que va acabar de la pitjor manera, entre baralles i gelosies diverses. Sens dubte ella era la més lúcida del trio i l’única que no tenia una idea religiosa de la vida, ni una por terrible al seu propi cos. Lou mai es va deixar dominar per aquela ansietat (l’Angst) que fou el mal del segle. Com va escriure a la seva imprescindible Autobiografia “estant sola soc jo mateixa”. Lou fou l’únic personatge autènticament dionisíac en la vida de Nietzsche perquè era, alhora, impúdica i lliure de tota venjança, com va demostrar prou en negar-se a respondre als atacs constants i injuriosos d’Elisabeth, la germana abusiva. Un dia, però, Lou i Ree simplement van marxar junts a Berlín i convisqueren alguns anys, deixant Nietzsche en l’oblit. Que ell mai no es va refer del cop és una obvietat.
Finalment la dona és dolor i, en la biografia de Nietzsche, Lou és la figura de la sirena que atreu el filòsof masculí fora del seu camí. Que, tot plegat, les idees de Nietzsche sobre les dones siguin tòpics de l’època o expressió d’una profunda incapacitat emocional és secundari. El dolor del món, però, Nietzsche el va saber explicar com pocs filòsofs. Potser només Kierkegaard, un altre pensador de vida amorosa difícil, se li ha acostat.