Invertir o pervertir la lògica del món a causa d’una mirada transfigurada pel dolor que veu enllà de l’aparença -mirada sense preconcepció-, El retrat dels Meidosems podria encabir-se en una sort d’etnografia imaginaria que no deixa de ser l’expressió d’una realitat contemplada des d’una altra profunditat de camp. Els seus són universos metafòrics que treballen, forcen i violenten els límits convinguts i s’extralimiten proposant com a repte la descoberta del referent per a desconstruir la gran metàfora que emplacen les criatures Meidosems.
Un ésser fictici es caracteritza per no tenir un referent, és per això que l’univers meidosem no pot ser fictici en la total expressió del terme quan el caos i la confusió entre realitat-ficció es fa palès en aquesta paradoxa, en aquests fragments en què es copsa una visió sense mirada prèvia del món com a resultat de nusos i imbricacions d’estats psíquics. Michaux usa la paraula com a frontissa que tensa el fil tallant entre viatge interior i exterior. Un medi de fluxos d’afectes i d’estats de patiment residual que es construeix a partir de la mancança i on tot esdevé cosa-colador, éssers travessats que s’interrelacionen a través de les seves carències i sofriment –amb la seva carència és amb el que posseeix, amb el que atrapa-. Escriure des de l’espai transfigurat pel propi dolor, escriure desempallegant-se de tota aparença, reduir la paraula i l’acció a impulsos que són trajectòries i nusos que són nuclis i alhora som els éssers humans com a petits meidosems-estats suspesos.
Univers profundament simbòlic que no deixa d’embolcallar imatges en signes que esperen ser descodificats, recorda al film Les Créatures dirigida per la cineasta Agnès Varda, estrenada el 1966. L’obra se situa a l’illa de Noirmoutier, aquí un escriptor i la seva dona s’instal·len a un fort, on viuen en contacte mínim amb la població. La dona que va perdre la capacitat de parlar després d’un accident i el marit són veïns d’un enginyer jubilat i misantrop. En l’illa comencen a succeir fets inquietants i diversos habitants semblen estar perdent el control de si mateixos. És aleshores quan les realitats s’enllacen: l’escriptor troba un tema per la seva nova novel·la fantàstica, mentre que l’enginyer manipula els illencs a distància fent servir una màquina fruit de la seva invenció. Els dos homes es troben per a una partida d’escacs: el demiürg real del món imaginari juga contra el demiürg imaginari del món real. Durant tot el llargmetratge, la línia entre el que és fictici i el que realment li està passant a l’escriptor Edgar Piccoli es difumina. L’espectador, doncs, mai no està segur de quan el film ha deixat de seguir a l’Edgar escriptor, i ha començat a seguir a l’Edgar, el tema de la novel·la, tot esvaint-se la distinció entre ambdós mons.
Segons l’autora, Les Créatures se’ns presenta com un intent de mostrar la naturalesa desordenada de la inspiració, un intent d’anomenar i acotar aquest entre-plegament que configura l’experiència extàtica i delirant que sovint esdevé el procés creatiu. Volia transmetre la manera com la inspiració pot provenir de tota mena d’adreces conjunturals, com totes aquestes fonts d’inspiració es combinen i s’entrellacen per a crear el seu propi desordre, i com cal reconèixer aquesta entropia abans que es confongui entremesclant-se la realitat amb l’altra realitat i el trastorn esdevingui procés irreversible.
Ambdues obres plantegen la possibilitat d’aquest món contemplat a través d’una mirada que es deslliura dels prejudicis amb què l’enteniment repeteix i reprodueix anticipant la realitat, que sap no recordar abans de veure. I alhora ens adverteixen dels perills de la transfiguració de la mirada i d’aquest laissez faire imaginatiu, que, malgrat resulti tan sanador com nociu, a voltes catalitza un punt de fuga i no retorn.