ANNALS DEL CINEMA

Rialles, independències

Què és l’humor sinó una arma per aniquilar els tabús, les fronteres i les prohibicions consentides? La notícia recent d’una pel·lícula que parlarà d’un tema polèmic, talment la descripció de com opera un grup terrorista, és una finestra oberta per comentar de quina manera riure pot llegir-se com una forma de revolta.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La plataforma de continguts audiovisuals Netflix va anunciar, fa pocs dies, l’inici del rodatge de la seva segona producció original en castellà. Es tracta de la pel·lícula Fe de etarras, del director Borja Cobeaga, un projecte que feia anys que estava pendent de finançament, cosa curiosa si es té en compte que Cobeaga fou el guionista del film Ocho apellidos vascos, el que més recaptació ha aconseguit mai en la història del cinema espanyol. Algú tan tocat per l’èxit no hauria de topar amb problemes pressupostaris, no? Sense cap mena de dubte, una dificultat com aquesta arrela en el fet que Cobeaga desenvolupa, en clau salvatge, tota una sèrie d’obres que intenten revolucionar la realitat social, cultural i política del País Basc, i en aquest mosaic no podien faltar les referències explícites al grup terrorista ETA. De fet, el títol Fe de etarras és ben directe. I la sinopsi oficial encara ho és més.

S’esperen altes dosis de comèdia hilarant i costumista, del nivell del conegut programa 'Vaya semanita'

Un comando terrorista espera ordres en un pis franc durant l’estiu del Mundial de Sud-àfrica. S’esperen altes dosis de comèdia hilarant i costumista, del nivell del conegut programa Vaya semanita, on Cobeaga va segellar els seus inicis. Però, lamentablement, també es corre el perill que el resultat final sigui un producte descafeïnat com ho va ser l’anterior pel·lícula del realitzador bilbaí, Negociador, el 2010, un any abans que la banda anunciés el cessament definitiu de la lluita armada.

El principal problema de Negociador, protagonitzada per un Ramón Barea que a Fe de etarras tindrà aparició estel·lar, és que tenia més bones intencions que no pas bons acabaments. El producte volia ser tan amable i tan políticament correcte amb totes les parts implicades que no s’atrevia a fer altra cosa que utilitzar bromes absurdes típiques d’una comèdia enredada: tòpics, prejudicis, terrenys ja trepitjats… Tal com ho va analitzar el crític i escriptor Mikhaïl Bakhtín, entre d’altres, si l’humor ha de servir per a alguna cosa ha de ser per provocar i alterar l’statu quo imperant. I per això, el seu poder.

No hauria de fer falta recordar que a l’Edat Mitjana, per exemple, l’únic que podia dir les veritats al rei, sense perill de perdre el cap, era el bufó de la cort, que feia servir la seva condició perquè la realitat més crua arribés a orelles de les més altes instàncies. Cal recordar alguns dels moments més memorables de l’obra El rei Lear de William Shakespeare? Per aquest motiu, a Negociador semblava que Cobeaga tenia, tostemps, la por de perdre el cap o la por que li fotessin una bomba al cotxe. Serà aquesta la mateixa llosa que pateixi Fe de etarras o en canvi constatarà que Cobeaga ha après dels seus errors?

Sigui com sigui, l’inici de la filmació d’una pel·lícula d’aquestes característiques és l’excusa perfecta per comentar el problema de la representació que ha patit sempre el País Basc i la seva conflictiva realitat, i de quina manera això està canviant. No cal anar gaire lluny en el temps: una obra que volia ser polièdrica i polifònica del conflicte com La pelota vasca, de Julio Medem, va representar una bomba que va destruir-lo per sempre. Des de l’estrena d’aquest documental megalòman, avançat al seu temps, Medem no s’ha recuperat mai, fins al punt que des de llavors el que ens ha ofert és d’una mediocritat que acarona el ridícul: la fallida Caótica Ana, la lamentable Habitación en Roma, la insuportable Ma Ma o el patètic curtmetratge El pelotari y la fallera per a la marca de cervesa Amstel. Uff!

Però fins a La pelota vasca, Medem havia estat un prodigi de la pantalla i un dels nens consentits del cinema espanyol. Què es podia fer sinó aplaudir d’eufòria davant d’un monument líric extraordinari com el seu debut, Vacas, que mostrava el drama de diferents generacions sumides en una contínua guerra fratricida? I què comentar de La ardilla roja, la història de l’enigma insondable que és l’ésser humà, una pel·lícula que va fer que fins i tot Stanley Kubrick acabés fascinat després de veure-la? I què es pot dir d’una aventura llegendària com Lucía y el sexo? Sí, és veritat que a vegades pateix problemes de costures narratològiques, però també és cert que el resultat final és una oda al desig, al sexe, a la poesia en particular i a la creació en un sentit ampli, i sens dubte ens ha proporcionat la millor interpretació d’una actriu com Paz Vega, que amb Medem va arribar a La Gràcia.

L’humor geogràfic cada cop està més consolidat en el cinema. A la imatge, d’esquerra a dreta, Josean Bengoetxea, Jons Pappila i Ramón Barea en una escena de Negociador, film dirigit per Borja Cobeaga.

Què va passar, doncs? Molt probablement, La pelota vasca es va estrenar en un període de temps en què el clima general respecte al tema en qüestió era més espinós que mai, per tant les sensibilitats estaven més que a flor de pell. Però l’obra també patia un greu problema de dispersió: l’edició de 125 minuts estrenada en sales era un resum massa bàsic; en canvi, l’edició de set hores en DVD era inevitablement impossible de seguir. Ni el llibre posterior, ni la sèrie de televisió de tres capítols, ni tampoc els continguts digitals a través de la pàgina web oficial, no varen fer factible que aquella mirada avançada al seu temps caigués en el desastre i Julio Medem en una depressió devastadora. Sense voler, havia caigut en la trampa de l’investigador que acaba essent investigat, l’analista que acaba essent analitzat, la paradoxa de qualsevol recerca científica, acabar manipulant l’objecte o el subjecte de la investigació durant el procés. No hi ha innocència. Ja va palesar Jean-Luc Godard que un tràveling, però també qualsevol procés de muntatge d’una pel·lícula, és una qüestió moral. La grandesa de Medem, abans de La pelota vasca, no venia de l’anàlisi que feia de la realitat, sinó del bastiment d’una mitologia pròpia, un nou imaginari col·lectiu, amb simbologia, amb sensualitat i evidentment també amb humor, per això l’actor Karra Elejalde, sí, un dels actors forts dins Ocho apellidos vascos i la seqüela Ocho apellidos catalanes, sempre tenia un paper destacat, des de Vacas fins a Tierra.

La necessitat de la creació de mites i llegendes que ens expliquin des de la base ens porta cap a la lluita silenciosa que es dóna ara mateix en la literatura catalana entre dues novel·les que representen dos models diferents d’aproximar-se a una necessitat de reformular la novel·la històrica. Els dos títols, antagònics però complementaris, són Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, conquistador i fundador de la Nova Catalunya de Max Besora (Males Herbes, 2017) i Els estranys de Raül Garrigasait (Edicions de 1984, 2017). On Besora construeix una independència absoluta pròpia i innegociable propera al deliri, Garrigasait es parapeta en una certa constricció: aquest sembla més preocupat per aconseguir una mena de fidelitat històrica que per gaudir del seu magnífic món barroc. Però la fidelitat, i més en novel·la històrica, sempre és impossible. El resultat sempre serà un constructe acceptat, més o menys, per la parròquia. Per aquesta veritat fonamental, Besora destrossa qualsevol pretesa fidelitat en un artefacte textual d’increïbles troballes: aconsegueix un autèntic emblema a la llibertat que significa escriure, i fer-ho amb un humor explosiu. En canvi, Garrigasait s’escuda en l’autoficció, com si aquesta fórmula estilística fos una cuirassa, quan realment no és més que una altra convenció. I Besora tensa, viola, devasta les convencions. Com ho fa? A través d’un sentit de l’humor indomable, evidentment.

Perquè és a través de l’humor que podem escapar de la misèria, defensar conviccions personals, desballestar les institucions i fugir de l’esclavatge del sentit i del món. En el fons, tal com argumenta molt bé Joseba Sarrionandia en el seu work-in-progress Som com moros dins la boira? (Pol·len edicions/Pamiela etxea, 2013), tots som moros, perifèrics, marges, un buit que es buida voluntàriament per omplir-se de noves possibilitats, o forats que per ser forats precisament destaquen i acaben brillant. Per aquesta via ha d’anar l’humor, un humor que espetegui en la foscúria de l’ordre i de la burocràcia, i que ofereixi un bàlsam fosforescent: “I jo he volgut escriure sobre les discordances a fi que es projectin una mica de llum les unes sobre les altres, com fan les estrelles que s’il·luminen mútuament a les constel·lacions…”, com escriu Sarrionandia en traducció d’Ainara Munt Ojanguren. Perquè sols es pot escriure sobre les discordances amb la intel·ligència de la ironia, amb la subversió de l’humor, o si no llavors els poders se senten massa amenaçats i impedeixen qualsevol alçament, per minúscul que sigui, i acaben atacant sense clemència.

L’impulsor del cinema basc. Borja Cobeaga ha dirigit pel·lícules com Negociador i ha estat guionista de la
triomfadora Ocho apellidos vascos, entre més. Ara també dirigeix Fe de etarras.

Què passa, per tant, amb la novel·la Patria de Fernando Aramburu? Que hagi tingut tanta repercussió, no vol dir en el fons que es fa més i més latent la necessitat de destapar alguns temes que fins ara havien estat en silenci? És possible que Aramburu i Cobeaga demostrin que, cadascú amb els seus procediments, ha arribat l’hora de començar a acceptar l’obertura a una sèrie de veritats que fins ara havien restat en l’ocultació? No és Cobeaga el nou bufó actualitzat que vindrà a dir al rei que va en pilotes amb aquesta futura Fe de etarras? Perquè, en realitat, l’acte de riure, que és brutal però senzill i per això perillós, és el que permet alterar les lleis i els fonaments del món. Ja ho sabia l’eremita de l’Eixample, el poeta Miquel Bauçà, i així ho va deixar escrit en la seva enciclopèdia del Nou Món com és El Canvi: “Carismàtic, fins al punt / que si reia, l’assemblea / esclatava i els pilars / del teatre trontollaven”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.