A banda de ser parella a la vida real, la nord-americana Lucille Ball i el cubà Desi Arnaz van ser dos dels actors més estimats pel públic dels Estats Units de la dècada dels 50. Durant sis temporades (del 1951 al 1957) van protagonitzar la sèrie I love Lucy, el programa de més èxit en la història televisiva del país. Però, també, un espai pioner. És gràcies als seus talents, tan visionaris i expansius com obsessius, i gràcies també al productor William Asher, que la sit-com és tal com la coneixem avui: un decorat fixe, enregistrament en viu i amb públic, tres càmeres i un plató il·luminat zenitalment.
Després de fregar la perfecció en l’admirable, frenètica i transcendent The Trial of the Chicago 7, una exhibició d’escriptura i realització, Aaron Sorkin prem el fre i se centra en els fracassos, èxits i disputes —professionals i també vitals— de la família Ricardo de la ficció, per esculpir la història de Being the Ricardos. Hi seguirem la producció durant una setmana —de la lectura de guió del dilluns, fins a l’enregistrament de divendres— d’un episodi de la sèrie, just en el moment en què Lucille i Desi han de fer front a una crisi que amenaça el seu futur a la pantalla i com a matrimoni.
Nicole Kidman, guardonada recentment als Globus d’Or en la categoria de millor actriu, és qui posa veu i rostre a Lucille Ball (1911-1989), en una actuació on veiem com n’era de granítica i ingovernable, corcó en un sistema purità fins a l’excés i que imaginava les dones com a mestresses de casa sotmeses i obedients. I on ens falta, només, apreciar-ne al màxim el gest còmic, implacable i altament dotat per a l’slapstick. Geni i figura, Ball va trencar el motllo, i ho va fer al costat del seu marit, que, curiosament, representava la idea que combatria, la del somni americà del manual maccarthista.
Interpretat per Javier Bardem, amb accent anglo-cubà i actuacions a guitarra incloses, Desi Arnaz és la viva imatge d’allò que pregonava l’Amèrica "de les oportunitats". L’immigrant que arriba sense res i acaba tocant el cim, convertit en ídol i devorat per la seva pròpia fam d’èxit. Amic personal de Xavier Cugat, amb qui compartia timbes i orquestra —ell va descobrir el talent del cubà i és anomenat en un moment de la pel·lícula—, Arnaz va popularitzar la conga, el ritme latino i les maraques excitades, en uns temps de cacera de bruixes on calien rialles i distraccions.
Acabada la Segona Guerra Mundial, I love Lucy va aparèixer quan més convenia. Un xou brillant, que a Being the Ricardos no s’aprecia en plenitud —no era fàcil—, per molt que el film tingui molts altres mèrits, sobretot en la construcció dels fets i de la tensió, coronada amb l’escena on Arnaz dona la benvinguda al públic, just abans d’una altra escena clau entre bastidors. Potser llastat per la inexpressivitat passional de Kidman, potser perquè no salten totes les guspires que voldríem, potser per una relació massa esquematitzada, potser perquè Sorkin gaudeix recreant-se en els abismes arquitectònics de la ficció, més que no en una història que ens sobrepassi.
Being the Ricardos
Direcció: Aaron Sorkin
Estats Units, 2021
Durada: 132 minuts
Guió: Aaron Sorkin
Fotografia: Jeff Cronenweth
Música: Daniel Pemberton
Repartiment: Nicole Kidman, Javier Bardem, J.K. Simmons, Nina Arianda, Tony Hale, Alia Shawkat, Clark Gregg, Robert Pine, Linda Lavin, Christopher Denham.
Comèdia