Ha estat periodista, ha escrit llibres, ha impartit classes a la universitat, ha sigut tres anys alcalde del seu poble i després va emigrar al Parlament europeu, en tots dos casos representant Compromís. Des de en fa un i mig, és el director de relacions externes de l’Institut Valencià de Competitivitat Empresarial (IVACE), un organisme depenent de la Conselleria d’Economia Sostenible. Però, al marge de tot això, Jordi Sebastià sempre havia covat una il·lusió: traduir la seua passió pel cinema en un producte propi, dirigit per ell mateix.
Va assolir nocions de cinema de ben jove, fins al punt de gravar algun treball amb el format Super 8. A la universitat, mentre estudiava la carrera de Filologia, va matricular-se en assignatures relacionades molt estretament amb el sector audiovisual. I a través d’un amic —que ja havia enregistrat un curtmetratge en 16 mil·límetres— va arribar a col·laborar com a il·luminador en algunes pel·lícules i sèries. “Aleshores vaig prendre consciència de com de car resultava el món del cinema”, recorda, “raó per la qual vaig aparcar aquella passió i vaig preferir centrar-me, per aquest ordre, en la filologia, el periodisme i la política”.
No obstant això, de tant el tant, el cuquet li picava a la porta de l’estómac. “Quan era freelance, van oferir-me de redactar uns guions per a uns documentals de la Fundació Fontilles”, explica. Acompanyat del fotògraf Jordi Pla, que ja havia efectuat algun curt, Sebastià va poder signar així un parell de treballs en què va visitar països com l’Índia i el Brasil. Amb un d’ells van guanyar el premi Manuel Castillo, de la Universitat de València.
Però, més enllà d’això, l’experiència va significar una gran descoberta. Perquè Sebastià va comprovar que, en uns pocs anys, la tècnica cinematogràfica havia evolucionat de manera espectacular. “Amb tots els avanços digitals que s’havien produït, aconseguir una qualitat molt satisfactòria ja no era tan complicat... Allò va fer-me veure que podia reprendre aquella vella il·lusió”, diu.
Després de ser alcalde de Burjassot (Horta) entre els anys 2011 i 2014, a la seua etapa europea, que va prolongar-se de 2014 a 2019, va esbossar un guió del que ha acabat sent la seua primera incursió en el món de la direcció. “Vaig partir de tres premisses bàsiques: que la filmació resultara senzilla, que Francesc Anyó n’assumira el paper protagonista i que la música fora de Carles Santos.”
En establir-se de nou a València, i amb aquestes tres premisses al frontispici, va reunir-se amb el director de cinema professional Vicent Monsonís, Monso. Amb la confiança que tenien de feia temps, Monso va dir que el guió li semblava encertat i va posar a la seua disposició tot l’equip tècnic i els contactes d’alguns joves que ja havien demostrat la seua vàlua i que podien estar interessats a participar-hi. En aquest sentit, tant la tasca de la realitzadora Lucía Casañ com la fotografia de Borja Vázquez n’han esdevingut clau.
Una història colpidora
Rere el títol que desprèn una aroma de rutina, Un dia com un altre, s’amaga una història punyent. Quotidiana i molt dura. “Volia mostrar la realitat que tenim al costat de casa i que massa sovint passa desapercebuda”, fa saber Sebastià. “El 30% de la gent es troba en situació d’exclusió social i les taxes de pobresa infantil que arrosseguem de fa anys també haurien d’interpel·lar-nos”, afegeix.
“Volia mostrar la realitat que tenim al costat de casa i que massa sovint passa desapercebuda”, afirma Sebastià
“Ens crida l’atenció la pobresa extrema, la que observem al carrer, però hi ha tot d’històries anònimes que potser li estan passant al veí de la porta d’enfront”, subratlla el director novell. El veí en qüestió, en aquest cas, és Anyó, la veu del qual —pels doblatges que ha fet i la seua participació en recitals poètics de Vicent Andrés Estellés— resulta molt popular però no escoltem en tot el metratge.
El regust que deixa el visionat de l’obra és amarg. “És, precisament, allò que volia aconseguir”, sosté Sebastià, “el cinema ha de fer-nos reflexionar, fer-nos veure segons quines coses que, malgrat tenir-les al davant mateix dels nostres ulls, no acabem de percebre”.
“Es tractava d’una proposta prou arriscada”, corrobora Monsonís. “Quan Jordi va enviar-me el primer esborrany del guió, van sorgir-me més preguntes que respostes”, admet a continuació, “però el resultat final em sembla redó, incomoda l’espectador, el fa partícip d’una realitat incotestable, amb què convivim sense adonar-nos-en”.
Cinema ‘verité’
Només una de les escenes ha passat per la fase de producció: la que té lloc a un menjador social. La resta de la cinta és cimena verité, amb una actuació musical i una presentació del llibre en directe, per posar dos exemples. Hi ha imatges captades a una perfumeria i a una biblioteca pública.
“Reivindique l’artesania cinematogràfica, açò no és una indústria”, sosté Sebastià, un enamorat del cinema ‘verité’
“La meua idea era filmar, muntar, sonoritzar i enllestir la història, sense marcar-me una durada mínima o màxima”, comenta Sebastià. El resultat final, de 33 minuts, supera els límits estrictes del curtmetratges però queda lluny, igualment, del que ve a ser un llargmetratge convencional. “Reivindique l’artesania cinematogràfica, açò no és una indústria”, proclama orgullós, “havia de durar el que calguera, i punt.” Amb tot, això ha tingut conseqüències. El fet que excedisca els 30 minuts ha impedit presentar el treball a molts festivals de curtmetratges.
Sí que obtingut, en canvi, el premi del públic al Festival de Cinema Ciutadà Compromès de la ciutat de València, organitzat pel col·lectiu Acicom, així com una menció especial al festival Vinaròs en Curt.
Tal com acostumen a dir els professionals del sector, Sebastià té més projectes a la vista. En concret, un documental que mostrarà com és un dia a la vida de la seua sogra. Amb alguns matisos importants: “És filla d’un assassinat per Franco, conserva molta documentació d’aquella època, i la seua em servirà, també, per explicar com és la vida a la Punta”, un barri de València que es troba a cavall de l’horta i la mar, envoltat de vies de tren i de la zona d’activitats logístiques del Port, però que encara conserva costums ancestrals i barraques de gran valor arquitectònic.