—Quin cas va voler explicar primer a través d’una novel·la? El dels indígenes no contactats o el de les baralles dels avis pels fills d’una parella de dones homosexuals separades que havien decidit tenir un fill cadascuna d’elles?
—El dels indígenes. Després em trobo amb l’altre.
—Per què volia parlar d’aquest tema?
—No ho sé. Les novel·les no les faig de forma deliberada. Veig una cosa que m’interessa, l’estudio, veig que pot interessar el lector. Anem a veure què surt d’aquí. Aquest conflicte és molt comú avui dia. Es coneix com un acaparament de terres (land grabbing). Estem arribant a l’explotació dels últims punts verges del planeta. Avui dia si un espai es conserva és perquè està protegit. Amb l’excepció possible de l’Antàrtida, on pot quedar algun racó. El Chaco és un dels pocs llocs. Les empreses exploten cada cop llocs més remots en països on no hi ha un registre de la propietat. Països pobres que, fins fa poc, venien les terres per molts pocs diners a empreses perquè les explotessin. I no tenien al cap si hi vivia algú o no. Jo recordo, quan vivia a Bolívia, que no sé si el govern del Paraguai o de la mateixa Bolívia, que venia hectàrees de selva amb l’única condició que les explotessis. I a ningú li passava pel cap que allà vivia algú. Al Chaco potser viuen 300.000 o 400.000 persones en una extensió que fa una vegada i mitja la península Ibèrica, amb uns paratges remots.
—Vostè ha estat diplomàtic en diversos llocs i també a Bolívia. Diu que no existien conflictes d’aquesta mena?
—Ja es parlava de tribus d’allà que vivien sotmeses al setge d’empreses que volien explotar la zona on ells vivien i se n’havien d’anar. Perquè aquestes comunitats nòmades viuen d’una manera que no poden coexistir amb mines o amb el cultiu intensiu. És curiós, perquè aquest conflicte l’he vist en molts altres llocs. És el cas d’una planta embotelladora a la qual li van cedir un riu a Guatemala, però deu quilòmetres més avall hi havia una comunitat que vivia del riu. Això és un cas real que afecta una empresa multinacional espanyola —no en diré quina. Una ONG va criticar que no es poden vulnerar els interessos d’aquesta gent. S’ha denunciat, amb la col·laboració d’ONGs d’aquí i curiosament el Ministeri de Comerç, que és qui empara les empreses, ha reconegut que té raó l’ONG i ha destacat que, si inverteixen diners allà, han de tenir en compte els drets de les persones. I ha arribat el cas divertit que el president de la multinacional espanyola —una persona important aquí— s’hi ha hagut de reunir i el president de l’ONG és el que va decidir on farien les reunions.
Un altre cas és el d’una empresa catalana, menys coneguda, que compra unes terres al Senegal per a una explotació agrícola i una ONG va intentar aturar-los i no va aconseguir res. Com era una empresa poc coneguda...
—L’efecte de la publicitat contrària no els afectava tant.
—No els importava gens.
—En aquests casos, els consumidors són un grup de pressió?
—Són contradiccions molt divertides. Aquestes grans empreses surten a borsa. A borsa els interessa tenir un gran capital que està en mans de grans fons. Però alguns d’aquests fons tenen una lletra menuda, un compromís amb els seus inversors de no invertir en empreses que violen els drets humans, utilitzen el treball infantil, etc. Hem parlat del fet que no queden espais verges, però en l’avió del matí poden arribar els senyors que volen explotar els últims espais verges i en el de la tarda arriben els de l’ONG que venen a vigilar-los. Pensem que, en el meu llibre, als coroinos els defensen, però ells no tenen veu.
—Ningú ha parlat amb ells, de fet. Fins al final. Els dos arguments de la novel·la són sengles negociacions —una sobre el Chaco i l’altra, sobre els fills de les dues dones separades. Volia plantejar el tema de la negociació?
—El que jo volia retratar és la complexitat dels dos conflictes, la multiplicitat de punts de vista. La idea era fer una novel·la polièdrica, amb molts punts de vista. I per fer una novel·la coral com aquesta, has de fer que les coses es vegin des de punts de vista diferents, i ha de ser d’una forma dinàmica. Per què? Per arrossegar el lector des d’una forma de veure-ho, al començament, a una altra de ben diferent. La idea és que això operi sobre el cap del lector i faci veure tots aquests problemes de manera diferent. Ell pot continuar tenint la seva opinió, però coneixerà altres perspectives.
—En un moment donat barreja els interlocutors de diverses converses simultànies sense previ avís.
—Tenia ganes de veure si funcionava. No és experimentar per experimentar. L’ambició és guanyar temps. Agilitat narrativa. Jo tenia una sèrie d’escenes i vaig pensar: “Si has fet la teva feina bé, el lector ja s’imagina la situació”. Ja ho veu. Aquí hi ha una sèrie de punts de vista que has d’incorporar a la novel·la. Doncs fem-ho. Tot a la vegada i superposem-ho amb una sola exigència: ha de ser plausible en termes de canvis horaris, que aquells diàlegs s’estiguin produint simultàniament. Pel mig hi ha vols; un personatge que parla amb un lloc, penja, vola a un altre. Tot això em feia il·lusió: reflectir la complexitat d’un món on un mateix argument es desplega a Londres, a Buenos Aires, a Barcelona, etc. ho pots visualitzar amb una situació i que el lector ho segueixi sense dificultat. El dubte era si el lector es podia perdre o ho podia seguir. I vaig veure que no, que el lector no es perdria.
—L’objectiu era destacar paral·lelismes entre els dos debats que surten a la novel·la, el dels coroinos del Chaco i el dels fills d’una parella homosexual de dones homosexuals separades que havien decidit tenir un fill cadascuna d’elles?
—Jo vaig començar amb el tema del Chaco. Els personatges, per ser creïbles, han de tenir els seus conflictes. Aquí parlem d’un conflicte públic, però un personatge que té un conflicte privat dona més joc. I el de la protagonista (Laura Codina) em va créixer i vaig veure que hi podíem picar i era una bona veta. N’hi ha d’altres. Per exemple, el marit d’una de les noies de les ONGs es queda sense feina i canvia de punt de vista sobre el debat del Chaco, i això li genera a ella uns problemes. Però el problema de la filla de l’advocada (Laura Codina) em va interessar molt perquè comparteix amb l’altre tema central l’estricta contemporaneïtat.
—Només es pot donar al segle XXI —i només als llocs on està permès el matrimoni homosexual.
—Exacte. I l’altre, també, perquè fa cinquanta anys ningú no hi havia ONGs per vigilar si estaven en perill les terres d’una tribu no contactada. Si hi havia uns indígenes, els espantaven com qui espanta uns micos i es quedaven les terres. Avui en dia això ja no és possible, afortunadament. Llavors em feia gràcia la superposició d’aquests conflictes que són estrictament contemporanis, un públic i un privat.
—En el cas del Chaco hi ha, com a mínim, vuit visions: cadascun dels quatre advocats de les ONGs ho planteja d’una manera i cadascun dels quatre implicats de l’empresa “propietària” de les terres del Chaco, de quatre maneres diferents.
—Clar, tots tenen la seva manera de resoldre-ho.
—Volia vostè això? Encabir totes les opinions possibles sobre uns indígenes no contactats?
—Quan un conflicte admet la multiplicitat de punts de vista, allà hi ha una novel·la. Si el conflicte és de bons i dolents —si el veí de taula s’aixeca i em trenca una cadira al cap perquè és boig—, la novel·la s’acaba ràpid.
—Hi ha moltes novel·les —i encara més pel·lícules— que només expliquen la persecució de l’agressor.
—Sí, però se’ns acabaria aviat. El boig pot tenir una problemàtica i amagar-se no sé on, però llavors ja abandonem el tema de la cadira per començar a parlar d’una altra cosa. En canvi, si hi ha raons possibles per totes bandes —raons que el lector pot compartir parcialment—, hi ha novel·la. Això és una novel·la sobre la cara fosca del progrés. Del progrés ens estem beneficiant tots, però té una cara B que és el deteriorament del medi ambient, la sobreexplotació de molts llocs i formes de vida alternatives que estan amenaçades.
—Per contra, no és una cara fosca del progrés que les dues dones es puguin casar i tindre fills reconeguts del seu matrimoni.
—La imatge que m’agrada per explicar això és la del retrocés de l’arma. Quan dispares, hi ha un retrocés. Quan aprovem el matrimoni homosexual, saps que hi ha gent que no ho admetrà, que no li entra al cap, perquè estan educats d’una manera diferent i això no ho podran païr. Avui no en som conscients, però el matrimoni homosexual implicarà un canvi tan important en l’estructura familiar com va implicar l’arribada dels anticonceptius o la llei del divorci. No està afectant únicament les parelles homosexuals sinó tot el model de família. Està afectant, per exemple, la visió binària. Fan aflorar moltes altres coses i està transformant les relacions familiars. Això genera conflictes nous que, com a novel·lista, són interessants. Una reflexió que és posterior a l’elaboració de la novel·la: El món actual està evolucionant d’una forma tan ràpida que sovint sentim la necessitat de refugiar-nos en la tradició i en les coses de sempre. Això fa que ens interessen novel·les de gent que plega i se’n va al camp, es tanca en una casa sense internet, etc. Jo aposto pel camí contrari: abracem literàriament la complexitat del canvi. Fem una novel·la que passin coses per videoconferència. Aquest era el repte. Fer-ho sense ser banal.
—La novel·la no té un posicionament clar, tot i que la protagonista és la que rep més atenció del narrador.
—Ella és la que arrossegarà el punt de vista del lector des del principi fins al final i farà que la visió d’aquests problemes sigui diferent al final. No dic que canviï d’opinió, però serà molt més matisada. Sobre això i sobre tots els problemes. Perquè aquests problemes són extrapolables.
—Per exemple?
—Home. El cas de la vida tradicional dels coroinos és extrem, però és extrapolable a moltes altres cultures minoritàries, que senten l’amenaça de les cultures majoritàries o d’un món que admet cada cop menys les minoritàries. El mateix conflicte amb els coroinos: estem parlant de la cobdícia empresarial davant dels drets de les persones. Això és molt extrapolable a altres conflictes.
—Esprem molt el punt de vista de cadascú. Posar-se en la pell de gent que opina tan diferent li agrada.
—La meva ambició com a novel·lista és posar el lector a la pell dels personatges. Cada novel·la té un repte i, si no hi ha repte, perd l’interès, per començar, per al mateix novel·lista.
—Al cinquè capítol fa un altre exercici d’estil, una frase de quatre pàgines per imitar l’estil maldestre d’una nena de set o vuit anys per explicar el que li ha contat el seu germanet de cinc anys.
—Sí, després de tots els diàlegs creuats, em feia il·lusió posar-me al cap d’un dels nens i veure com ho explica ell. Quan un nen explica una cosa, el lector adult n’entendrà moltes més. Aquest és el joc.
—...El més curiós és que la frase sintàcticament més complexa de la novel·la sigui la que vol imitar un llenguatge infantil sense sintaxi.
—Sí, la dificultat era que funcionés, però crec que sí.
