La família Kennedy ha estat sinònim de poder, glamur i riquesa. Però també presenta un cas d’extrema crueltat: Rosemary, una de les germanes del que fou president dels Estats Units, John Fitzgerald, va néixer amb un problema mental derivat de la manca d’atenció correcta durant el part de sa mare. Son pare, Joseph Patrick, decidí sotmetre-la a una brutal intervenció, una lobotomia, per corregir-li el comportament que creia que podia posar en risc la carrera política dels fills. La jove, amb 21 anys, quedà en un estat llastimós, incapaç de valer-se per si mateixa i fou amagada durant la resta de la seva vida.
El pare
Joseph Patrick Kennedy, nascut a Boston el 1888, feia part de la molt benestant classe social d’ascendència irlandesa de la ciutat. Es tractava d’un grup de famílies catòliques bostonianes enriquides en diferents negocis, però que, no obstant, no tenien poder polític. I que se sentien discriminats pels protestants d’origen britànic. Aquest sentiment els portà a organitzar-se, a final de segle, per introduir-se en els cercles polítics. El pare de Joseph fou un dels elegits: fins a tres vegades ocupà un lloc a la Cambra de Representants de Massachusetts, en representació del Partit Demòcrata.
Com d’altres membres joves de la seva comunitat, Joseph va ser enviat a les millors escoles catòliques i, després, a Harvard. El 1912 es graduà i tot d’una feu la passa lògica, seguint els desitjos de son pare: es casà amb Rose Elizabeth Fitzgerald, filla del batlle de Boston, demòcrata i catòlic, per suposat.
Quan esclatà la Primera Guerra Mundial, Joseph, que ja excel·lia en els negocis —als 25 anys es posà al front del banc que havia fundat son pare— i estava fent una considerable fortuna que engrandia la familiar, es mostrà a favor de la no participació en el conflicte europeu, com bona part de la societat estatunidenca. Tot i així acceptà el 1917 —any de l’entrada del Estats Units en el conflicte europeu— l’oferiment per ser sotsdirector d’una de les més importants drassanes del país, Bethlehem Steel, que fabricava vaixells de guerra. Gràcies al càrrec va establir relacions amb qui era en aquell moment sotssecretari de la Marina, Franklin D. Roosevelt.
Acabada la guerra, seguí amb la seva ascendent carrera empresarial —invertint en molts camps industrials— fins que, com tothom, es veié força afectat per la crisi econòmica conseqüència del crac de la Borsa de Nova York de 1929. Aleshores, al contrari que molts altres grans empresaris, donà suport al seu conegut Roosevelt en les eleccions presidencials de 1932. El demòcrata assolí la presidència. Al cap de quatre anys Joseph s’implicà directament en la campanya de reelecció del demòcrata: publicà un llibre, de gran èxit entre l’elit socioeconòmica, sobre per què els grans empresaris havien de donar suport a Roosevelt. El 1939 el president li tornà el favor i el designà president de la Comissió Marítima dels Estats Units i al cap de deu mesos ambaixador en el Regne Unit.
Per a un home tan ambiciós allò era un enorme èxit. I situava el seu primogènit en una posició excel·lent per arribar a les més altes cotes polítiques. Son pare somiava en veure’l presidint els Estats Units.
Ben aviat Joseph deixà clar a Londres la seva posició envers el nazisme. En síntesi: assegurava que Gran Bretanya no podria guanyar mai una guerra contra Alemanya i que calia negociar. No dissimulava l’admiració que sentia cap al règim d’Adolf Hitler.
Rosemary
Després del naixement del primogènit, Joseph Patrick, el 1915, i del segon fill, John Fitzgerald, el 1917, Kennedy tingué una filla, Rosemary, arribada al món el 1918. En plena pandèmia de l’anomenada grip espanyola. Seguint el que publicà la BBC el 24 de març de 2019, “en el moment del naixement la ciutat estava sota l’assot de la grip, per la qual cosa el metge no pogué assistir d’hora al part. Aleshores la llevadora, que no se sap per què no va dirigir el procés, demanà a la mare que tanqués les cames tot el que pogués per evitar que sortís la criatura” a pesar que “el cap ja emergia”, per així esperar fins que “arribés el doctor”. Diu la BBC que, “segons el relat de Luella Hennessey-Donovan, la institutriu de la família, Rose seguí les instruccions durant dues hores”.
La pressió sobre el capet de la criatura suposà la manca d’oxigen que li provocà “una discapacitat que la família amagava per evitar l’estigma d’estar associada amb ‘gens defectuosos’”. Una nena discapacitada per a un pare d’inclinacions favorables al nazisme. No cal explicar molt més per entendre que des del primer moment va fer tot el que fos possible perquè no se li notés res a la criatura. L’envià a les escoles especials més prestigioses del país, però mai deixà de tenir seriosos problemes de lectura i escriptura. Això sí, físicament no pareixia afectada per res. Més encara, així com creixia es revelava com una al·lota guapa, de rialla fàcil i encisadora.
Una vegada a Londres, Rosemary, amb dinou anys, emmirallava la premsa britànica. La família anava a selectes festes, ella i son pare foren presentats al rei Jordi VI en audiència, la jove brillava a les reunions socials, li agradava força veure’s a les fotos de les revistes de societat... Quan esclatà la Segona Guerra Mundial, el setembre de 1939, tota la família Kennedy —el matrimoni tenia nou fills— menys l’ambaixador i Rosemary partiren de Londres cap als Estats Units. Son pare decidí que es quedés amb ell perquè estava content amb la conducta de la seva filla a la capital britànica —li pareixia que anava deixant enrere el seu problema mental.
Tanmateix, el problema hi era. Començaren a publicar-se fotos amb el rostre de la jove que transmetia tensió, un malestar que els periodistes no sabien a què atribuir. A més, començaren a mostrar la seva estranyesa perquè una dona adulta es comportés a vegades com si fos una nena i perquè sovint demostrava tenir evidents dificultats en la parla i per llegir. Son pare l’envià el 1940 a una escola especial anglesa per intentar que millorés. No serví de res, però almenys l’allunyà de l’atenció mediàtica. A banda, l’estiu començaren els bombardejos alemanys sobre Londres i la situació política arribà a ser insostenible per a Patrick per mor de les seves simpaties nazis. El Govern britànic demanà el relleu de l’ambaixador i finalment Washington el destituí el novembre de 1940.
El retorn als Estats Units fou una tragèdia per a Rosemary. Mancada de l’atenció pública que havia rebut a Londres, que tant li agradava, es tancà sobre si mateixa i entrà en un procés de degradació molt ràpid: físicament es desmillorà força en qüestió de mesos i reaccionava cada cop més sovint amb actituds agres, fins i tot violentes, davant qualsevol cosa que li disgustés una mica. Més d’un cop la institutriu l’hagué d’allunyar dels germans petits perquè els pegava. La situació empitjorava cada vegada més i arribà al punt que —segons contaren Peter Collir i David Horowitz en el llibre The Kennedys: An American Drama— atacà amb una violència brutal el seu avi matern, colpejant-lo i potejant-lo fins que va ser reduïda a la força pel servei domèstic.
Finalment son pare decidí tancar-la en un col·legi de monges. Fou inútil. Desafiava les uniformades, s’escapava sovint per anar a bars a beure fins engatar-se i per mantenir relacions sexuals amb desconeguts, tal com explica —citada per la BBC— Elizabeth Koehler-Pentacoff en el seu llibre The Missing Kennedy.
Quan les monges informaren al patriarca Kennedy del que feia la seva filla, prengué una decisió radical. No podia permetre que la filla posés en risc el prestigi familiar i, sobretot, “les ambicions polítiques de futur que tenia per als seus fills”, segons l’autora just ara citada. Fou quan Joseph “cercà solucions quirúrgiques” i, després de consultar diferents suposats experts, decidí que la filla fos sotmesa a una lobotomia. Operació que ell encarregà “sense el consentiment de la seva esposa” a un metge cirurgià que assegurava que aquesta operació podria “curar” Rosemary.
La teoria vigent en el moment era, publicava la BBC, que “la lobotomia, una nova operació ‘psicoquirúrgica’ que implicava la separació o eliminació de les vies entre els lòbuls del cervell, era una cura” que se suposava que servia per a una gran quantitat de mals com l’esquizofrènia, la depressió, el trastorn obsessiu compulsiu i, també, pel que es consideraven “trastorns psicològics” de dones, com “l’alcoholisme i la nimfomania”.
Es tractava d’una operació terrible a la qual les famílies nord-americanes sotmeteren a unes 5.000 dones joves cada any durant la dècada de 1940. Promiscuïtat sexual massa evident i beure prou alcohol en públic significava per a una dona el risc de ser acusada de malaltia psiquiàtrica que necessitava de lobotomia.
El metge que operà Rosemary, Walter J. Freeman, arribà a fer 3.500 operacions d’aquesta naturalesa. Es passejava pel país lobotomitzant tota aquella persona —sobretot dones joves— que, segons el Saturday Evening Post de maig de 1941, esmentat per la BBC, “s’han convertit en un problema per a les seves famílies”. L’operació consistia a ficar un fi estilet sota la parpella superior de l’ull i dirigir-lo fins al cervell. Després de perforar, tallava els lòbuls amb un altre finíssim instrument. Freeman es va fer famós i se l’arribà a conèixer mordaçment com a “doctor pic de gel”. Alguns dels pacients era cert que pareixien millorar, però també fou vera que no pocs quedaven pitjor i que alguns moriren. De fet, un home que morí durant l’operació va provocar que les autoritats retiressin la llicència mèdica a Freeman, que tot i així seguí fent la intervenció durant anys.
L’operació de Rosemary fou de les fracassades. Perdé la parla i la mobilitat. De la jove radiant dels anys de Londres no quedava res, tot i que no havien passat encara dos anys d’ençà de la fi de l’estada a la capital britànica. A pesar de teràpies diverses durant molts d’anys posteriors, mai tornà a parlar —excepte unes poques paraules— ni recuperà del tot la capacitat de caminar.
Segons l’escriptora Koehler-Pentacoff, reproduïda per la BBC, el metge ordenà que “no rebés visites perquè podien pertorbar-la”. També és possible, diu, que “son pare” ho “ordenés amb l’objectiu d’evitar que els rivals polítics” de John F. —el primogènit, Patrick P. morí en acció de guerra el 1944— diguessin que “hi havia ‘bogeria’ a la família”. El resultat va ser que “Rosemary no rebé visites” durant més de vint d’anys. Va viure en diverses institucions i cases, sempre a estalvi de mirades indiscretes i fora del radi d’acció de la premsa.
Durant els anys de màxim protagonisme polític de John F. i Robert Kennedy, la dècada dels seixanta, l’existència de la germana secreta no fou revelada mai pels dos destacats personatges. Només una altra germana, Eunice, va escriure un article —que passà molt desapercebut a efectes polítics— en el qual deia que Rosemary havia nascut amb “discapacitat intel·lectual”, sense donar més detalls. Val a dir que Eunice fou fundadora de l’organització Special Olympics, si bé sempre assegurà que no ho havia fet inspirada pel cas de la seva germana.
Durant 64 anys, Rosemary va viure tancada, cuidada per monges i per personal especialitzat. Només a partir de finals dels anys seixanta els germans que li quedaven la visitaren periòdicament. Morí als 86 anys, el 2005.