Calia aprofitar el moment per fer la revolució a Catalunya? Aquesta pregunta, plantejada als anys trenta i especialment durant la Guerra Civil, va ser el punt de partida de moltes disputes i de múltiples onades repressives que es van viure al si de l’esquerra política. Les diferències, en aquest sentit, entre el que es plantejava des de l’esquerra antiestalinista –representada a Catalunya fonamentalment pel Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM)– i des de l’anarquisme i el que es prioritzava des del comunisme oficialista van obrir pas a tota mena de disputes, de revenges i de persecucions.
Pelai Pagès, un dels historiadors referents d’aquest període a Catalunya i el gran estudiós de l’esmentat POUM i del seu líder, el malaguanyat Andreu Nin (1892-1937), no es formula directament aquesta pregunta al seu últim llibre, però sí que analitza, amb tota mena de detall, el conflictiu període català que transcorre entre els fets d’octubre de 1934 fins el final de la guerra. I la seua anàlisi gira, durant quasi tot l’assaig, al voltant d’aquest dilema que tant va determinar l’esdevenir de la Guerra d’Espanya, la nul·la sintonia al si del bàndol republicà i, en definitiva, la derrota culminada a la primavera de 1939.
La possibilitat de fer la revolució hi era present. Perquè el fracàs de la insurrecció del 18 de juliol de 1936 a Catalunya “va provocar la inversió de poders i el col·lapse general de les institucions republicanes, la qual cosa va crear les condicions per a una revolució que havia d’afectar, inevitablement, tots els nivells de realitat social”, deixa escrit l’historiador. En canvi, “per més sorprenent que pugui semblar, aquesta revolució no va sortir d’una decisió presa a consciència en la reunió del comitè central d’un partit o sindicat, sinó que va respondre a l’acció espontània del proletariat català que, amb el poder a les mans, es va creure en el dret, i si es vol en l’obligació i en la necessitat històriques de posar-la en marxa”. Segons Pagès, “que la revolució en el terreny econòmic va respondre a un moviment espontani ho prova el mateix desenvolupament dels esdeveniments”. I és que després del colp d’estat fallit, els treballadors van tornar a les fàbriques amb els empresaris amagats o fugits per por de represàlies. Els obrers, per tant, es posaven al davant de les fàbriques i s’iniciaven, així, les col·lectivitzacions.
Curiosament, tot això es produïa mesos després que a Catalunya, durant la primavera del 1936, després de les eleccions que va guanyar al febrer el Front Popular, es visquera un “oasi” que xocava amb el que passava a Espanya, on es multiplicaven la crema d’esglésies, els morts en atemptats, els atacs a seus de mitjans de comunicació, les bombes i les vagues. El govern del president Companys, restituït després d’haver estat empresonat pels fets d’octubre de 1934, “va portar a terme una política extraordinàriament moderada” i l’executiu monocolor, en mans d’Esquerra Republicana, contrastava amb allò que succeïa a la resta de l’Estat fins al punt que, “segons sembla, persones que se sentien insegures vivint a Madrid viatjaven a Barcelona a fi de llogar un habitatge i establir el seu domicili a la ciutat comtal”.
El període posterior al 18 de juliol de 1936, però, seria ben distint. I tornant a les esmentades col·lectivitzacions, aquelles experiències revolucionàries van topar amb els impediments dels qui no volien, de cap manera, promoure la revolució en el període bèl·lic. El Govern espanyol era el gran defensor de la normalitat burgesa durant la guerra, i és en aquest sentit que s’explica “el boicot permanent” que va fer contra les col·lectivitzacions. L’intent desesperat del Govern espanyol per controlar els esdeveniments era, també, directament proporcional a la seua lògica centralista, atès que tal com explica Pagès al llibre, l’executiu republicà va intervenir també les indústries catalanes de la guerra i molts altres àmbits que funcionaven amb certa garantia però que escapaven del seu poder.
Aquest domini no només el va mirar d’exercir el Govern espanyol de manera aclaparadora. Hi havia la Unió Soviètica d’Stalin, en aquell moment erigit com a líder mundial del comunisme i qui tenia la voluntat de controlar cada peça d’aquest moviment polític a dins del qual també trobava enemics, entre els quals hi havia els partidaris de promoure la revolució durant la Guerra d’Espanya. Pelai Pagès reflecteix, per exemplificar-ho, l’informe del general Emil Kléber, brigadista internacional que evidencia “les diferències personalistes, enveges i suspicàcies destinades a restar mèrits del contrincant davant del totpoderós cap suprem”, diu en referència a Stalin en el context de la intervenció de les Brigades Internacionals. “Aquests informes posen de manifest un dels mecanismes sobre els quals Stalin va sustentar el seu poder durant tants anys a la Unió Soviètica: la pràctica de l’espionatge sistemàtic li va permetre tenir sota el seu absolut control tots els seus col·laboradors, al mateix temps que generava una inseguretat permanent fins i tot entre els seus més fidels servidors. Aquesta pràctica era particularment greu en el cas que ens ocupa, ja que ofereix la imatge que l’organització de les Brigades Internacionals s’estava duent a terme a major honor i glòria del Komintern i de Stalin (...) i aquest fet explicaria la seva desmobilització i repatriació final l’any 1938, quan el feixisme encara no havia estat vençut a Espanya”.
És l’exemple com l’estalinisme i el comunisme oficialista, representat a Espanya pel Partit Comunista i a Catalunya pel PSUC, es preocupava de manera excessiva de la seua uniformitat en un moment ben delicat com el de la Guerra d’Espanya. Fruit d’aquesta obsessió eren també les persecucions contra els partits i els polítics que s’allunyaven de l’estalinisme, com l’esmentat POUM. Durant la guerra, una sèrie de dirigents d’aquesta formació que van poder ser detinguts van ser sotmesos a un judici del qual no van ser condemnats a mort, segons Pagès, per la imparcialitat del tribunal. Estaven acusats d’espionatge, d’alta traïció i de complicitat amb el feixisme internacional, però el veredicte va ser tot un colp inesperat contra l’estalinisme, que ja s’havia encarregat de desfer-se d’Andreu Nin assassinant-lo en circumstàncies que han costat molt d’aclarir.
En paraules de l’autor del llibre, més enllà de les diferències entre prioritzar la guerra o la revolució, la fòbia contra el POUM dels dirigents de la Internacional Comunista i de l’URSS s’explica per la disconformitat dels dirigents oficialistes amb les organitzacions comunistes independents que escapaven de la disciplina de Moscou. “Tampoc no agradava als buròcrates estalinistes que el POUM concentrés una part important dels fundadors i iniciadors del comunisme a l’Estat espanyol, i que alguns dirigents com Andreu Nin coneguessin molt bé des de dins els secrets de la Revolució Russa i tota la classe dirigent soviètica”. Recels que van tindre un desenllaç desastrós i que, segons Pelai Pagès, haurien de ser recordats per evitar que es reproduesquen conflictes personalistes similars, així com també per promoure la memòria històrica al si del bàndol dels vençuts, sovint intencionadament oblidada.
A banda de les contradiccions del poder soviètic, el llibre de Pagès també explica un bon nombre de capítols d’aquell període que contribueixen a la seua entesa, com ara el funcionament detallat de les txeques; conflictes com el de la Fatarella (Terra Alta), on una trentena de pagesos van ser executats pels anarquistes per resistir-se a les col·lectivitzacions; o testimonis en primera persona que van poder viure els fets i analitzar-los de manera anònima i personal, i amb una imparcialitat admirable, difícilment assolible en contextos de tanta tensió i desgràcia. Tampoc no s’ha de passar per alt el recorregut que fa l’autor pels fets d’octubre de 1934 més enllà de Barcelona. “La resistència de moltes localitats es va mantenir uns dies després de la rendició de la Generalitat”, i ja en aquell moment es feia evident la dicotomia entre els qui volien aprofitar la proclamació de Companys per promoure la revolució social, tal com va passar en moltes localitats –com a Vilanova i la Geltrú, al Garraf, on es va proclamar la República Socialista; i els qui, com el president Companys, no van fer efectiu el seu anunci davant l’evidència que l’Estat català de la República Federal Espanyola no es podria desplegar des de la normalitat política i social ni sense una revolució que el Govern català no va estar disposat a liderar.
Tant al 1934 com durant la guerra, la revolució no va funcionar. Si hauria estat possible o no aplicar-la sempre serà una incògnita, atès que molts la van rebutjar, per desconfiança o per oportunisme. El que sí que se sap és que la lògica antirevolucionària, i sobretot la disputa interestratègica, els va conduir a la derrota.
