Geòrgia (2003). Ucraïna (2004, 2013-14). Kirguizistan (2005, 2010, 2020). Moldàvia (2009). Armènia (2018). Bielorússia (2020). I només començar el 2022, el Kazakhstan. Els darrers dies, el país més gran i important de l’Àsia Central ha unit el seu nom a la llista de repúbliques de l’antiga URSS que durant les dues darreres dècades han viscut moviments massius de protesta de caire antigovernamental, amb capacitat per a fer trontollar els respectius règims, en alguns casos amb suficient força com per a tombar governs i forçar canvis en les estructures de poder. Algunes d’aquestes (especialment Geòrgia, Ucraïna i Kirguizistan) van ser catalogades com a “revolucions de colors”, i criticades per part de Rússia davant la suposada participació i foment per part dels EUA i els països europeus, que Rússia considerà accions de ingerència a la seva zona d’influència.
Les protestes al Kazakhstan es van iniciar el 2 de gener a la regió occidental de Mangistau, originades com a mobilitzacions contra la pujada del preu del gas liquat de petroli -molt utilitzat al país per a fer funcionar els vehicles-, estenent-se ràpidament a d’altres ciutats i zones del país, i evolucionant cap demandes antigovernamentals, demanant el cessament del govern i que l’ex president Nursultan Nazarbàiev fos apartat de qualsevol responsabilitat de poder. La gran desigualtat econòmica interna, la manca de perspectives per a grans capes de la població a les regions més desafavorides, així com l’elevat grau d’autoritarisme i de repressió política, es troben en l’origen del creixent descontentament social.
En aquest context, entre els dies 4 i 5, a diverses ciutats, especialment a Almaty, la capital històrica del país, la naturalesa de les protestes va virar cap a accions de gran violència, presa i incendi de diversos edificis públics i infraestructures com aeroports, així com seus el partit oficialista Nur Otan, i es van succeir múltiples actes de vandalisme i saqueig, generant situacions de caos, amb múltiples morts i ferits, i les autoritats aparentment el control de diversos punts del país.
Aquests fets van ser durament criticats pel president kazakh Kassim-Jomart Tokaiev, titllant-los d’accions de terrorisme ideclarant l’estat d’emergència, i es va produir una apagada d’internet que encara avui dura. Tokayev va cessar el govern i es va autoanomenar nou cap del Consell de Seguretat del Kazakhstan, cessant del càrrec el “pare de la pàtria” Nursultan Nazarbàiev, qui s’havia mantingut al capdavant d’aquest tot i deixar la presidència el 2019. L’operació de Tokàiev per a lliurar-se definitivament de la tutela de Nazarbàiev va incloure també el relleu del seu càrrec Karim Massimov, home molt proper a Nazarbàiev, com a cap del KNB, el servei de seguretat del país, i el nomenament d’un nou primer ministre en funcions de la seva confiança. Cal recordar que Nursultan Nazarbàiev va deixar la presidència del país l’any 2019, després d’ocupar el càrrec des de la independència del país l’any 1991 i governar-lo durant tres dècades amb mà de ferro. Tot i deixar la presidència, va mantenir la denominació de “pare de la pàtria” -i inclús la capital, Astana, es va rebatejar sota el seu nom Nursultan l’any 2019- i es va mantenir en el poder a l’ombra directament i a través de persones properes a ell ocupant llocs de responsabilitat als aparells de seguretat de l’Estat.
El mateix dimecres dia 5, es va iniciar una operació militar per a recuperar el control de la ciutat d’Almaty, i Tokaiev va demanar assistència a la OTSC -Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva-, aliança militar liderada per Rússia, creada a principis dels anys noranta amb la dissolució de l’URSS, i formada per sis exrepúbliques soviètiques, inclosa la pròpia Kazakhstan. Una sol·licitud que va ser acceptada, amb un enviament de tropes al país que ja s’ha iniciat, amb un total de prop de 2.500 efectius -Rússia aportant-ne la majoria, Bielorússia 500, Tadjikistan 200 i Armènia 70, i el Kirguizistan 150, tot i que aquesta xifra es podria incrementar. És tracta del primer cop que l'OTSC desplega forces per donar suport a un aliat que ho sol·licita, després d’haver rebutjat peticions en almenys dues ocasions més en el passat: del Kirguizistan, durant els disturbis ètnics massius el 2010, i d'Armènia el 2021, quan l'Azerbaidjan va fer incursions militars al seu territori.
Tokaiev ha anat endurint el seu to, i divendres va fer pública l’ordre donada a les forces de seguretat de “disparar a matar sense avís” contra els “terroristes”, negant qualsevol possibilitat de cap diàleg. De moment, les protestes i disturbis s’han saldat amb 160 morts entre els manifestants, i 29 entre les forces de seguretat, amb un total de 1.800 ferits i prop de 4.000 detinguts. Tot i que els focus de tensió s’han estabilitzat, les protestes han continuat en diverses ciutats, especialment a les regions occidentals del país, aquestes de caire pacífic, amb unes demandes que inclouen també mesures com la pujada del salaris i de les pensions mínimes, o l’alliberament dels manifestants empresonats. A dia d’avui, el moviment de protesta segueix sense tenir lideratges visibles.
Per què és important el Kazakhstan?
País amb una de les principals reserves d’hidrocarburs del planeta, la seva producció de petroli va viure un creixement espectacular des de l’any 1995 degut en bona part a l’entrada al país de companyies petrolieres estrangeres, sobrepassant el milió de barrils diaris des de 2003 i situant-se en segona posició entre les antigues repúbliques de l’URSS, només per darrera de Rússia. La companyia petroliera i de gas pública KMG, creada el 2002, representa els interessos estatals en la indústria dels hidrocarburs, i al país hi operen companyies estrangeres com ExxonMobil, Shell, Total, ConocoPhillips, Eni, China National Petroleum Corporation (CNPC), PetroChina, Lukoil, etc. El principal productor al país és encara la companya americana Chevron, la qual porta operant al país ja des de l’època soviètica. Tot i això, en l’actualitat el govern kazakh prioritza els acords estat-estat amb companyies estatals d’altres països, especialment russes i xineses.
El Kazakhstan és un dels principals subministradors de petroli de la UE, bona part del qual és transportat a través dels oleoductes que travessen Rússia. El Kazakhstan és també ric en altres hidrocarburs com el gas, i minerals com ara l’urani, necessari per a la producció d’energia nuclear, i n’és el tercer subministrador més important de la UE, només per darrera de Nigèria i de Rússia. Aquests factors prenen encara més relleu en plena crisi energètica al continent europeu, i amb el debat obert entorn del paper que ha de jugar la producció d’energia nuclear durant l’anomenada transició ecològica. En aquest sentit, no deixa de sorprendre que un país amb aquesta riquesa energètica pel que fa a fonts d’energia tingui problemes per a subministrar la seva pròpia població a uns preus que es pugui permetre, i que aquest fet sigui el desencadenant de moviments de protesta. I és que, per motius de rendibilitat, pels productors els surt molt més a compte exportar que suplir el mercat intern, on els preus són molt inferiors.
Situat al cor del continent Eurasiàtic, el Kazakhstan representa ni més ni menys que 7.512 km dels 20.241 km de frontera externa russa. Al país s’hi troba el cosmòdrom de Baikonur, utilitzat per Rússia per als seus llançaments espacials, i les forces russes porten a terme assajos balístics de forma regular a territori kazakh. Un dels membres fundadors de la Unió Econòmica Eurasiàtica impulsada per Moscou, la importància estratègica que per a Rússia té el Kazaskhtan -juntament amb la resta dels coneguts com a “stans”- és també la de jugar un paper clau en tant que zona buffer contra el terrorisme jihadista i els fluxos de tràfic de drogues provinents de l’Afganistan.. La posada en marxa el 2001 de l’Organització de Cooperació de Shanghai (SCO), per part de Moscou i Beijing, juntament Kazakhstan, Kirguizistan, Tadjikistan i Uzbekistan, i a la qual s’han anat unit altres països asiàtics, revela la importància que per a aquestes dues potències té l’Àsia Central, servint també com a fòrum on russos i xinesos per alinear els seus interessos econòmics i de seguretat a la regió mirant de no trepitjar-se mútuament, i gestionant les seves desconfiances mútues.
En el cas de la Xina, el Kazakhstan és un soci fonamental també com a un dels països que més s’ha implicat a la iniciativa coneguda com a Franja i la Ruta o Nova Ruta de la Seda (la qual de fet va ser anunciada per Xi Jinping el setembre de 2013 a la capital kazakha), com a subministrador energètic, i pel fet de tenir frontera amb la regió més sensible a nivell de seguretat per a la Xina com és el Xinjiang, amb una població important de uigurs vivint al Kasakhstan i a d’altres països de l’Àsia Central, tots ells compartint identitat túrquica. Així, amb una zona de l’Indo Pacífic en plena escalada militar per la competició entre Xina i els EUA i aliats, a Beijing li convé tenir les seves fronteres occidentals el més estables possibles, i en aquest sentit el Kazakhstan i la bona entesa amb Rússia juguen un paper fonamental.
Pel que fa a la Unió Europea i els EUA, mes enllà de la dimensió energètica, la rellevància de l’Àsia Central a nivell militar i logístic es va incrementar exponencialment l’any 2001 amb la invasió de l’Afganistan, i ha tornat a prendre rellevància amb la sortida d’aquell país, i els riscos per a una major inestabilitat regional que aquesta ha generat, havent multiplicat tant americans com europeus la seva presència diplomàtica a la regió durant els darrers mesos de 2021. Un altre actor amb molt en joc al Kazakhstan és Turquia. Erdogan considera el país centreasiàtic una peça clau en els seus plans per a enfortir la integració dels països túrquics fins el marc del Consell de Cooperació dels Països Turcoparlants creat el 2009, i els vincles culturals, econòmics i militars a nivell bilateral s’han intensificat durant els darrers anys. Una estrenyiment de les relacions que no és vista amb bons ulls des de Moscou.
A nivell global, el país va esdevenir el 2021 la segona potència mundial per a la mineria de criptomonedes després dels Estats Units -18% del total-, quan la Xina va prendre mesures contra l’activitat de la mineria de bitcoins i bona part dels desenvolupadors es van instal·lar al Kazakhstan. Així, els esdeveniments dels darrers dies, i especialment l’apagada d’internet, està tenint uns efectes sobre la cotització mundial de bitcoins, que ha patit pèrdues importants.
Possibles implicacions i escenaris
Nascut amb la dissolució de l’URSS, l’any 1991 i en absència de moviments o reivindicacions independentistes el líders polítics kazakhs (amb Nazarbàiev ja al capdavant) es van trobar d’un dia a l’altre amb una sobirania per gestionar, per la qual no havien lluitat. Tot i haver estat considerat durant els darrers anys un paradigma d’estabilitat, progrés econòmic i de política exterior multivectorial a la regió (promovent vincles i acords amb tots els actors globals i regionals), els fets dels darrers dies han mostrat la feblesa i la manca de resiliència de l’Estat kazakh, el qual en poques hores s’ha vist incapacitat per a controlar una situació molt volàtil i d’exercir el monopoli de la violència a diverses zones del país. A hores d’ara segueixen oberts molts interrogants sobre l’origen de la violència, els assalts i els disturbis que es van generar en qüestió d’hores a Almaty i d’altres ciutats, i els errors en matèria de seguretat que es van produir per part de les forces públiques, tot plegat enmig d’una lluita entre clans i faccions rivals pel poder a l’Estat.
Pel que fa a la vessant externa, el que inicialment estava suposant un problema greu per a Vladímir Putin, amb una revolta en contra d'un dels seus principals aliats a l'espai ex soviètic justament quan es produeix un pols històric de Rússia amb els EUA i l'OTAN, pot haver esdevingut una oportunitat en el sentit de reforçar la seva capacitat d’influència sobre aquest país, i enviar un avís per a navegants. Tot i ser un desplegament reduït, la presència militar russa al Kazakhstan dins la missió de la OTSC esdevé un element fonamental a nivell polític, per a contribuir a l’estabilitat d’un règim kazakh debilitat i en procés de reconstrucció entorn la figura del president Tokàiev, en plena operació per a aïllar els sectors propers a Nazarbàiev del poder. De retruc, permet atorgar a Rússia un major poder i capacitat de veto en qüestions de política interna i externa d’aquest país. En aquest sentit, tot i tractar-se d’una jugada arriscada, en tant que de no estabilitzar-se la situació les unitats russes es podrien veure atrapades en noves espirals de violència interna, en cas de sortir-li bé a Putin aquesta pot contribuir a una major integració entre Rússia i el Kazakhstan, i a que la capacitat del Kazakhstan d’exercir una política exterior multivector es vegi reduïda substancialment en benefici dels interessos russos, especialment pel que fa als seus tractes amb la Xina, amb Turquia, i amb els països occidentals.
De la mateixa manera que la crisi política a Bielorússia iniciada l’agost de 2020, i la Segona Guerra del Karabakh de la tardor del mateix any 2020, van permetre a Moscou augmentar la seva capacitat de influència sobre Bielorússia i Armènia, amb suport econòmic en un cas i el desplegament de tropes de interposició en l’altre, els esdeveniments dels darrers dies li han permès fer el mateix amb el Kazakhstan. L’activació de la OTSC com a organització basada en que els seus membres puguin recolzar-se mútuament a l’hora de reprimir futurs moviments de protesta que es puguin donar, de ben segur marca un precedent poc optimista pel que fa a un hipotètic desenvolupament democràtic d’aquella regió. De retruc, contribueix a que es vagi esborrant la línia que separa els afers “externs” dels “intern”, difuminant-se l’abast de conceptes com ara sobirania, corresponsabilitzant al conjunt dels respectius afers, amb Rússia jugant un paper central com a “patró” de l’estabilitat regional.
Per últim, a pocs dies que es produeixin les negociacions entre Rússia i els EUA (i l’OTAN) sobre la qüestió ucraïnesa a Ginebra, amb la seva rapida resposta davant la crisis al Kazakhstan el Kremlin referma el missatge de que és l’única potència disposada a portar a terme operacions militars a l’espai ex soviètic en cas de considerar-ho necessari, com ja ha afirmat recentment que està disposat a fer a Ucraïna, en cas que les seves demandes sobre la redefinició de la seguretat a l’Europa oriental i la fi de l’expansió de l’OTAN no siguin satisfetes.