El juny del 1991 França es va veure sorpresa per les sonores protestes d’uns ciutadans d’origen algerià que formaven una comunitat peculiar, fins aleshores silenciada i invisibilitzada: els harkis. Els antics soldats algerians que havien participat en la guerra de la independència d’aquell país en el bàndol francès, que fugiren de les represàlies del nou estat amb la intenció d’instal·lar-se a França i que es trobaren que la potència colonitzadora no només no els reconegué els seus serveis sinó que els tancà en camps de concentració. Denunciaven aquell 1991 el desviament de fons públics –entre 1984 i 1986– que en teoria havien estat destinats oficialment a la compensació –pel maltractament rebut– dels membres de la seva comunitat i que mai els van arribar.
Només fou l’inici d’una llarga lluita per obligar l’Estat francès a reconèixer la seva existència i el maltracte que els va infligir. Per primer cop la societat francesa veia una realitat que no havia volgut mirar d’ençà de la independència algeriana, el 1962. La de les tropes auxiliars formades per naturals d’aquell país que lluitaren contra els independentistes compatriotes i a favor de la potència colonitzadora.
Després que es pactés l’alliberament de la colònia –en els Acords d’Évian– començà la desmobilització militar i la retirada de l’exèrcit d’ocupació. Un grup de combatents, però, quedà en una situació boirosa, no prevista per cap de les dues parts: els col·laboracionistes algerians dels francesos. No eren pocs. Es tractava d’una borsa, entre antics soldats i les seves famílies, de centenars de milers de persones –se’ls arribà a quantificar en aproximadament un milió– que les futures noves autoritats del Front d’Alliberament Nacional d’Algèria consideraven traïdors i mereixedors de l’execució. La repressió després de la independència no va tenir misericòrdia. Uns 150.000 foren assassinats. Altres centenars de milers seguiren patint algun tipus de repressió. Fins ara mateix.
Els més afortunats dels harkis van poder ser extrets dels país amb els soldats francesos repatriats. Només, però, foren una minúscula part del total. La raó fou que les autoritats franceses donaren l’ordre d’abandonar els auxiliars del seu exèrcit colonial. Només els que tingueren contactes prou bons per aconseguir el permís per residir a França o els que pogueren instal·lar-s’hi clandestinament es lliuraren del destí que esperava als que quedaren confinats en el país contra el qual lluitaren.
Els aproximadament 90.000 harkis que finalment arribaren a França no foren reconeguts com a francesos. Pitjor encara, van ser tractats com a perills potencials per a la República i confinats en camps de concentració, en condicions molt dures, envoltats per filferro, a l’espera de decidir què fer amb ells. L’últim d’aquests camps es tancà el 1975.
Amb el transcórrer de les dècades, la situació dels harkis no millorà. L’Estat francès els tractà com a immigrants, en el millor dels casos. La protesta de 1991 els visibilitzà. D’aleshores ençà s’han reproduït les protestes i han sovintejat les reclamacions davant dels tribunals. Aquesta mateix setmana, França ha de presentar davant del Tribunal Europeu de Drets Humans les al·legacions que cregui oportunes abans que els magistrats decideixen sobre les reclamacions que els han arribat de tres fills de harkis que exigeixen compensacions econòmiques pel tracte inhumà rebut pels seus pares i ells mateixos per part de l’Administració. En concret, acusen França de violació del Conveni de Drets Humans pel confinament de les famílies de harkis en camps de concentració i per la posterior marginació i «tracte degradant».
Trenta anys després de la protesta de 1991, l’Elisi ha demanat perdó a aquests servidors francesos de la guerra d’Algèria. Fou el passat mes de novembre. El president de la República, Emmanuel Macron, confessà, en una compareixença pública a posta, que «França va fallar en els seus deures envers els harkis, les seves dones, els seus fills...» i a tots els demanà «perdó en nom de França» pel tracte que se’ls infligí des de 1962 fins a dates molt recents. Segons resumia TV5, «aquesta comunitat, rebutjada per Algèria i amb totes les dificultats per integrar-se a França ha hagut de fer front a dècades de marginació». El nombre dels descendents dels harkis –la immensa majoria dels soldats que lluitaren amb els francesos ja han mort– que hi ha a França es desconeix exactament. Els mitjans del país veí parlen de xifres que van del mig milió als 800.000. Això, els que viuen a França. De la resta, els que quedaren a Algèria, i dels seus descendents, no se’n parla. Ni a França ni de bon tros al país on hagueren de quedar i fer front a les represàlies del nou estat.
Alguns llibres d’historiadors francesos –com Abderahmen Moumen– han dedicat atenció a les terribles condicions de vida que patiren els harkis en els diferents camps de concentració, entre d’altres, en el de Ribesaltes –creat pels republicans espanyols i catalans confinats allà després d’entrar a França fugint de la repressió feixista a la fi de la Guerra Civil–, en el de Saint-Maurice-l’Ardoise, en el de Bias... Hi moriren centenars de persones –la majoria infants– pel fred, malalties, manca d’alimentació... enmig del desinterès de les autoritats franceses. Una reclusió forçada que, en alguns casos, arribà fins al 1975, quan foren desmantellats els últims camps.
L’alliberament no era el final de les penúries dels harkis. Després, la majoria van ser ocupats en tasques forestals i ubicats en llogarets fets a posta, on van viure durant anys aïllats de la resta de la societat.
Els harkis. El nom de harkis, com s’ha dit, fa referència a les tropes reclutades com a auxiliars de l'exèrcit francès durant la guerra d'independència d'Algèria que es va desenvolupar entre 1954 i 1962. Com a mínim foren uns 200.000 efectius. L'exèrcit francès se serví del seu coneixement del terreny per rastrejar, localitzar i en molts de casos assassinar –eren part dels anomenats «comandos de caça»– els resistents algerians. Aquesta especialització els va convertir en objectiu preferent de l’odi dels patriotes independentistes. Així que, quan el país s’alliberà del jou francès, arribà el moment de la venjança.
Seguint el que conta TV5, «França acceptà la repatriació dels francesos d'Algèria, els pieds-noirs, aproximadament un milió de persones, però el poder gaullista (per Charles de Gaulle, president de la República entre 1944 i 1946, així com entre 1959 i 1969) no va voler saber res d'una evacuació massiva dels auxiliars de l'exèrcit francès. Els harkis hagueren de romandre a la jove Algèria independent. Considerats traïdors pel nou règim, ells i les seves famílies foren víctimes de sagnants represàlies». En efecte, les xifres d’assassinats que les diferents fonts manegen van dels 25.000 als 150.000. Diverses associacions de harkis han denunciat Algèria per crims contra la humanitat.
En el moment de la repatriació de les tropes colonials, una mica més de 40.000 harkis, sovint acompanyats de les seves dones i fills, les van acompanyar fins a França. Altres 40.000 i busques hi arribaren per canals clandestins en els mesos i anys següents. En total, al voltant de 90.000 buscaren refugi a França entre 1962 i 1965.
Els harkis que arribaren a França no trobaren el refugi que esperaven. Una part important d’ells fou tancada en els camps d'internament, com s’ha dit. El 1975, sota la presidència de Valéry Giscard d'Estaing, va tancar l’últim d’aquests establiments. Recentment, alguns d’aquests camps, com el de Ribesaltes, s’han convertit en memorials.
El calvari dels harkis no acabà amb la sortida dels camps. Com ja s’ha mencionat, tant ells com les seves famílies –alguns dels seus fills ja havien nascut a França– foren enviats a residir a nuclis forestals creats a posta per allotjar-los i donar-los feina cuidant els boscos. Cada llogaret d’aquesta mena va acollir un màxim de 25 famílies, allotjades en cases prefabricades. Les condicions de vida seguien sent difícils. I encara pitjor: França no només els seguia considerant legalment immigrats, sinó que ni tan sols els volia veure: els llogarets es construïren en llocs aïllats. Ningú es preocupà mai del benestar dels harkis.
Des de 1974 alguns dels descendents dels soldats col·laboracionistes protagonitzaren vagues de fam i altres actes de protesta per cridar l’atenció sobre la seva situació. Les reivindicacions van anar surant a poc a poc fins que el 1991 esclatà la mobilització ja esmentada i es visibilitzà el malestar que s’havia anat acumulant durant quasi tres dècades.
A partir d’aquell any se succeïren protestes i així, de mica en mica, va créixer l’atenció pública cap el col·lectiu de harkis que, amb els fills i nets, s’ha anat convertint en una important comunitat formada per centenars de milers de persones.
El president Jacques Chirac (entre 1995 i 2007), antic tinent a Algèria durant la guerra, oficialitzà l’agost de 2001 el primer dia d'homenatge nacional als harkis, fixat per al 25 de setembre, alhora que destinà una dotació pressupostària –aprovada finalment per una llei de 2005– per fer front a compensacions econòmiques, que no superaven els 400 euros per persona.
El president François Hollande (entre 2012 i 2017), per la seva banda, reconegué el 25 de setembre de 2016 les «responsabilitats dels governs francesos en l'abandonament dels harkis, les massacres que patiren els que es van quedar a Algèria i les condicions inhumanes d'acollida de les famílies traslladades als camps de França».
El 2018 es milloraren les pensions a través d’una llei –amb una partida econòmica de 40 milions d’euros–, però les associacions harkis ho va considerar «molt insuficient». El mateix any, el Consell d'Estat condemnà per primera vegada l'Estat francès a indemnitzar un fill de harki per haver patit «conseqüències» vinculades a les condicions de vida «indignes» als camps on fou internat a França.
Macron anuncià el passat novembre, juntament amb el perdó que demanà en nom de França, una nova llei de «reconeixement i reparació» per als harkis. La pròxima sentència del Tribunal Europeu de Dret Humans sobre la qüestió és molt probable, per no dir segur, que incideixi en la responsabilitat de l’Estat francès davant d’aquesta comunitat formada pels antics soldats col·laboracionistes i els seus descendents.
Així, a poc a poc, França s’enfronta al seu comportament vergonyós envers els harkis. Queda pendent la qüestió de tot el que passà amb els que es veren obligats a quedar a Algèria, sobre els quals l’Estat francès no diu res. I per part algeriana és encara pitjor: la norma és el silenci oficial sobre les massacres de què foren objecte. I quan hi ha hagut alguna referència oficial, ha estat per negar qualsevol acte il·legítim. El 2001, l’aleshores president, Abdelaziz Bouteflika, es limità a dir que els harkis foren «col·laboracionistes», al mateix estil, precisà, dels que col·laboraren a França amb els nazis durant la Segona Guerra Mundial –molts dels quals foren assassinats en acabar la guerra– i liquidà així qualsevol debat sobre la qüestió.