Seguint la llarga tradició familiar, el petit dels Youssef fa pràctiques de cal·ligrafia al carrer sobre una diminuta pissarra portàtil. “Youssef el cal·lígraf, Alí el cal·lígraf…”, escriu minuciosament aquest nen amb un retolador negre sota l'atenta supervisió del seu cosí Deya, que als vint-i-set anys és propietari d'un negoci dedicat a la pintura i la retolació. Situat davant de la Gran Mesquita d'Al-Nuri i reobert fa només quatre mesos, l'activitat comercial d'aquest local de la Ciutat Vella és un indicador clar del pols de Mossul.
“La nostra feina va en paral·lel a la reconstrucció de la ciutat. Com més edificis rehabilitats, més llocs on es necessiten cartells, rètols i dibuixos”, explica aquest jove de pell morena i barba poc poblada recentment graduat en Belles Arts per la Universitat de Mossul. “Som una família d'artistes. Aquest negoci pertany al meu pare des dels anys setanta. Ell va estudiar Belles Arts a Bagdad i ens ha inculcat als meus cosins i a mi la passió per aquesta professió”, destaca Deya Youssef per presumir després que la seva nissaga de cal·lígrafs és coneguda a tot l'Iraq.
Assegut al costat d'una antiga taula de fusta, i flanquejat per un quadre que recrea una ancestral escena de caça de coloms i una cartolina de rivets vermells amb la xahada “No hi ha més déu que Al·là, i Mahoma és el seu profeta” impresa; el jove cal·lígraf rememora com va ser viure durant tres anys sota la bandera negra d'Estat Islàmic (ISIS, per les seves sigles en anglès). “Recordo perfectament quan un gran comboi va arribar davant de la Gran Mesquita d'Al-Nuri i d'un dels vehicles va baixar Abu Bakr al-Bagdadi. Va ser el dia que va proclamar el califat i ho vam poder observar amb tot detall perquè aquell matí teníem la botiga oberta”, descriu en Deya amb fascinació, conscient que poques persones van presenciar aquell moment nefast, però històric. Era el 29 de juny de 2014 i des d'aquell instant Mossul, situada 400 quilòmetres al nord-oest de Bagdad, passava a ser l'autoproclamada capital de l'Estat Islàmic.
La vida durant el califat
Amb milers de combatents gihadistes a les seves files arribats de tot el món i amb un gran poder militar, l'ISIS va capturar la segona ciutat més important de l'Iraq en només sis dies –del 4 al 10 de juny de 2014– gairebé sense resistència de les forces governamentals. Aquella capitulació suposava la cirereta del pastís per a l'era d'inestabilitat i violència sectària nascuda després de la invasió liderada pels Estats Units el 2003. En un escenari de gran animadversió de la població local de majoria sunnita cap al Govern central iraquià –dirigit llavors pel primer ministre xiïta Nuri al-Maliki i sota influència de l'Iran–, l'ISIS va saber explotar aquella conjuntura per controlar Mossul i amplis territoris del nord-oest del país.
“Vam tractar de fugir, però tota la ciutat estava segellada per milers de milicians de l’ISIS. Si et capturaven intentant escapar, podien matar-te d'un tret al cap o degollar-te”, assenyala en Deya des de la seva cadira amb vistes a la Gran Mesquita. Forçats a romandre a l'urbs banyada pel Tigris, els Youssef només van abaixar la persiana del seu negoci de cal·ligrafia quan l'ofensiva militar conjunta de l'exèrcit iraquià i la coalició internacional liderada pels EUA va començar a castigar la Ciutat Vella.
“Durant el califat, la pintura, el dibuix i qualsevol expressió artística van ser prohibides. Només estava permesa la cal·ligrafia”, explica el jove empresari que en aquell moment va veure truncat el seu ingrés a la Universitat per la irrupció dels gihadistes. “Vam haver de guardar molts llenços i dibuixos a casa, perquè, si els haguessin trobat, els haurien destruït”, subratlla en Deya amb l'aprovació del seu germà i de dos dels seus cosins també presents en el local comercial.
El jove artista destaca que el negoci va funcionar força malament durant els prop de tres anys que els extremistes van estar a Mossul, perquè qualsevol proposta més enllà de la cal·ligrafia era considerada haram (‘pecat’) per l'aparell de censura de l'ISIS. “Era molt difícil portar una vida normal i gaudir de coses tan banals fins aleshores com la música o la televisió per satèl·lit. Si registraven el teu telèfon i trobaven contingut que consideraven inadequat, podien matar-te per heretge. Fins i tot a casa teva estaves en perill, perquè tenien ulls i informadors a tots els racons i podien entrar en qualsevol moment”, recorda el cal·lígraf amb la por que van passar aquella temporada encara present als ulls.
A la mateixa vorera del carrer de la Gran Mesquita i a escassos cinquanta metres del local dels Youssef, els dits de Mahmud desplacen amb extrema rapidesa les boletes d'un tasbih, el rosari musulmà. Assegut al costat de la porta de la botiga d'ultramarins que regenta amb el seu fill Said, aquest home de seixanta anys afirma pertànyer a una de les famílies més antigues de Mossul amb vuit segles i mig de presència a la ciutat. “Vaig ser comerciant durant quaranta anys, però l’ISIS va destruir els meus magatzems. Vaig perdre tots els diners”, destaca en Mahmud que alterna la seva feina amb la funció d'imam en una mesquita propera.
Vestit amb una tradicional túnica àrab de color ocre, armilla negra i unataquiya –el barret musulmà– grisenca, aquest home de frondosa barba canosa assenyala que l'ISIS li va treure el pa, però que l'exèrcit iraquià gairebé acaba amb la seva vida. “Tinc ferides al cap i al coll. El meu fill també va resultar ferit i va perdre alguns dits de la mà”, denuncia mentre encén una cigarreta, just en l'instant que el seu fill Said acaba de despatxar un client i surt de l'establiment per unir-se a la conversa.
“Ens va ferir un coet Katyusha durant l'ofensiva per alliberar la ciutat. Em van operar quatre vegades durant els quatre mesos que vaig estar ingressat, primer a Jordània i després a Alemanya”, comenta aquest noi de vint-i-sis anys i pare de tres fills. Tot i que el nervi que connecta la mà amb el braç està totalment inert, Said valora positivament el fet de poder portar una vida força normal. Tant ell com en Mahmud són conscients de la sort que van córrer en comparació dels prop de 10.000 civils morts que van deixar els nou mesos de combats entre els gihadistes i l'aliança formada per les tropes terrestres de l'exèrcit iraquià i la força aèria de la coalició internacional liderada pels EUA.
Segons una investigació de l'agència Associated Press a partir de dades facilitades per diferents organitzacions humanitàries, dels deu milers de ciutadans morts entre l'octubre de 2016 i el juliol de 2017, 3.200 van morir a causa dels bombardejos aeris de la coalició o l'artilleria iraquiana.
Tirar endavant entre les runes
El nivell de destrucció i el bullici desigual a les dues parts de la ciutat mostren el dispar impacte de la guerra en cadascuna de les ribes del Tigris. L’aglomeració al mercat, els crits dels venedors i els clàxons dels cotxes al Mossul oriental contrasten amb el silenci regnant a la zona occidental que va in crescendo a mesura que hom s'aproxima a la Ciutat Vella, bastió dels extremistes a l’urbs. Per aquest motiu, mentre a l'est hi ha poques edificacions malmeses pels combats, l'oest és una mena de zona zero plena d'esquelets d'edificis i immobles encara en ruïnes.
Quan van finalitzar els enfrontaments, l'ONU va estimar que, dels 54 districtes habitats a la zona occidental, 15 van resultar “greument danyats” i 24 “significativament danyats”. Per això, a causa de la manca d'infraestructures i serveis bàsics com l'aigua i l'electricitat, gran part dels 800.000 habitants desplaçats pel conflicte –aproximadament la meitat de la població–, segons xifres de l'Organització Internacional per a les Migracions, encara no han tornat a casa seva. Dels retornats, una gran majoria s'han hagut d'instal·lar a la riba oriental de Mossul, a l'espera que algun dia arribin les ajudes econòmiques que els permetin començar les tasques de reconstrucció.
És el cas de les famílies d’en Mahmud i el seu fill Said, que ara viuen a l'est i treballen a l'oest. “Tan sols el 20% de la població ha tornat a casa seva en aquesta part de la ciutat. Només s'han reconstruït setanta blocs d'habitatges. Sense l’ajuda de les organitzacions internacionals és impossible que la vida torni aquí”, assenyala en Mahmud en referència a la situació de la zona est on es troba la Ciutat Vella. “Tenim aigua corrent i electricitat gràcies a les organitzacions. El Govern no està destinant ni un sol dinar”, denuncia el sexagenari des de la còmoda cadira situada a l'exterior de la botiga al costat de la porta i flanquejada per una nevera plena de begudes.
"La Unesco treballa aquí per reviure l'esperit de Mossul" és el lema que llueix en un dels cartells situat a la tanca d'obres que delimita el perímetre de la mesquita d'Al-Nuri. Pràcticament reduïda a runes per la ferocitat dels combats, des del terrat del local de cal·ligrafia dels Youssef es pot observar com fins al moment només s'ha reconstruït la cúpula principal i apuntalat alguns arcs amb bigues de fusta. “Em dol a l'ànima veure la Gran Mesquita destruïda perquè hi he resat centenars de vegades. És la nostra història i com qualsevol iraquià que estima el seu país sento una profunda tristor”, es lamenta en Mahmud.
Al costat del logotip de la Unesco apareixen també els emblemes de diferents organismes, entre ells la bandera i la llegenda dels Emirats Àrabs Units. Mentre que les organitzacions internacionals són les encarregades de gestionar els 400 milions de dòlars que el 2017 va aprovar el Banc Mundial per reconstruir la ciutat, alguns països del Golf aporten els seus propis fons per finançar projectes concrets com ara la reconstrucció de mesquites.
Sense rebre ni un sol dinar del Govern iraquià i totalment dependents de l'ajuda procedent de les organitzacions internacionals, els comerciants del carrer de la Gran Mesquita han anat reobrint els seus negocis de mica en mica. Amb els seus magatzems destruïts i davant de la impossibilitat de fer de marxant, en Mahmud i el seu fill van veure en la botiga d'ultramarins una oportunitat per guanyar-se el pa. “Vam comprar i obrir aquest negoci després de l'alliberament de la ciutat. Encara no hi ha gaire activitat, perquè la gent no té feina ni diners per gastar”, explica el botiguer i també imam.
Una sensació que també comparteix en Deya, el qual apunta que la gent prioritza a gastar el poc que té a reconstruir casa seva o reparar els vehicles. “El que guanyem ara no és gaire. El necessari per anar tirant. Però esperem que a poc a poc la situació millori”, indica el cal·lígraf des del terrat de l'edifici que acull el seu negoci i en el pati interior del qual encara són ben visibles els desperfectes causats per l'impacte de centenars de petits projectils.
“Quan la ciutat va ser alliberada, no tenia paraules per expressar l’emoció que sentia. M'havien robat tres anys de la meva vida”, expressa el jove artista que mesos després va poder començar els estudis de Belles Arts ara ja finalitzats. “El 2017 hi havia més matriculats que mai amb el retorn de l’activitat universitària. Aquells que tenien els estudis a mitges i els estudiants acumulats durant tres anys de califat estàvem ansiosos per recuperar el temps perdut”, comenta en Deya.
Resistència o exili
L’establiment de sucs i gelats del carrer de la Gran Mesquita on atén Abdul·lah Amar també va reobrir sis mesos després de la finalització dels combats. No va ser gens senzill per a aquest noi de vint anys tornar a posar-se darrere del taulell amb la mort dels seus oncles i cosins encara molt present. “Vivien a la Ciutat Vella com jo i un atac aeri va acabar amb les seves vides perquè hi havia milicians de l’ISIS a prop de les cases habitades per civils”, recorda aquest jove prim d’aspecte seriós que vesteix una camisa grisa amb estampats negres i una gorra fosca.
“Gràcies a Déu hi ha feina. Durant el dia hi ha poc moviment, però a partir de les set de la tarda la cosa s'anima perquè la gent surt a passejar i a beure”, assenyala l’Abdul·lah, mentre el televisor que hi ha instal·lat a la paret del local emet sense parar com milers de pelegrins donen les set voltes a la Kaba a la Meca. “La meva família ha decidit quedar-se, però hi ha molta gent que va veure els seus pares i germans plens de sang en morir i no volen tornar. perquè és una cosa que el seu cor no pot suportar”, comenta aquest jove que assegura desconèixer el destí de molts dels seus amics que van abandonar Mossul.
La Nada Hadi és una d'aquelles residents de Mossul que va marxar i no hi tornarà mai més. Cristiana, de quaranta-cinc anys i originària del centre de la ciutat, va abandonar la capital de la província de Nínive el 2008 juntament amb la seva família a causa de les constants amenaces que rebien. “Al meu barri, moltes cases de cristians van ser assenyalades amb pintades i, fins i tot, algunes atacades amb explosius. També érem objecte de trucades d'amenaça exigint-nos diners”, explica aquesta dona menuda amb el cabell curt que ara viu desplaçada a Dohuk, una de les capitals de província del Kurdistan iraquià situada 85 quilòmetres al nord de Mossul.
El seu exili, sis anys abans de la presa gihadista de la ciutat banyada pel Tigris, és un clar exemple que Mossul i tot l'Iraq viuen sumits en una constant espiral de violència sectària i inestabilitat des del 2003 amb la caiguda del règim de Saddam Hussein. A Dohuk, la Nada treballa des de fa cinc anys com a caixera del Tandoori, un restaurant de menjar ràpid el propietari del qual, també de Mossul, va obrir el 2015 després de la irrupció de l'ISIS a la ciutat. Amb molts dels seus treballadors desplaçats d'altres parts del país, l'establiment vol desprendre positivisme amb els missatges de bon rotllo que hi ha penjats a la paret que separa la cuina del taulell i amb l'emblema del negoci, una caricatura d'un personatge diminut i somrient de llarg mostatxo a l'estil Alí Babà que sembla sortit de Les mil i una nits.
“Després de rebre les amenaces, vam anar a Síria per acollir-nos a un programa d’emigració de l’ONU. Volíem anar a Europa, però la cosa no va anar bé i després d'un any esperant ens vam quedar sense diners”, recorda aquesta dona sense perdre la cara afable. De tornada a l'Iraq, la Nada i la seva família van decidir provar fortuna a Dohuk, on viuen des del 2010. Tot i la proximitat entre la ciutat kurdiraquiana i Mossul, mai ha tornat a la terra que la va veure néixer ni pensa fer-ho. S'estima més posar distància i deixar enrere els fantasmes del passat. “Al meu veïnat ja no queden cristians, tots vam fugir. Alguns viuen aquí, altres a Erbil i molts han abandonat el país”, explica la caixera que per la seva feina rep 750.000 dinars iraquians, uns 500 dòlars mensuals. Soltera i a càrrec de la seva mare de vuitanta anys malalta, Nada Hadi afirma que encara que li agrada molt la feina preferiria emigrar a l'estranger, perquè amb el que guanya no n'hi ha prou per portar una vida digna.
“Aquí no hi ha futur, ni per a mi ni per als meus fills. La majoria dels polítics són corruptes i només pensen a omplir-se les butxaques. Corrupció? Mira qui ha guanyat les darreres eleccions, les mateixes cares de sempre”, denuncia en Said al costat de la porta de la seva botiga d’ultramarins amb l’aprovació del seu pare Mahmud. “Els Estats Units han destruït aquest país. En el passat teníem un bon nivell de vida, hi havia seguretat. Quan sorties al carrer anaves amb el cap alt i la mirada al front perquè res et preocupava”, comenta emprenyat.
Per la seva banda, Deya Youssef es mostra ambivalent en relació amb wl seu futur a la ciutat. “A poc a poc la vida està tornant. Hi ha hospitals, els ponts i edificis es van reconstruint, però s’ha de produir un canvi de mentalitat, sobretot a nivell polític”, exposa el cal·lígraf. “Emigrar? Si en tingués l'oportunitat, ho faria, perquè a l'Iraq molt poca gent aprecia l'art. No hi ha exhibicions, ni galeries. Tampoc existeix cap mena d'ajuda per als artistes locals”, explica el cal·lígraf mentre des dels altaveus situats al perímetre de les obres de la Gran Mesquita d'Al-Nuri sona una gravació amb la crida del muetzí al prec. Tot i que encara falten anys perquè pugui reobrir les portes, l'objectiu sembla clar: fer reviure l'esperit de Mossul.