En una península multipolar, que ni parteixi ni s’aturi a Madrid, Portugal i Catalunya, el País Valencià i les Balears tenen un paper clau a jugar, promovent una concepció de l’espai ibèric com un àmbit de convivència plural, sense hegemonies prèvies inqüestionables. Portugal es trobarà més còmode a la península i menys amenaçat en els seus interessos nacionals, més tranquil, sòlid i segur en el seu ésser nacional, si la façana mediterrània peninsular veu néixer una nova sobirania. En canvi, amb una Espanya amb recessió democràtica i més uniforme, més centralista, girant tan sols, en exclusiva, a l’entorn del pol políticoeconòmic de Madrid, Portugal hi sortirà perdent. A tots ens convé passar del pol únic de Madrid o d’Espanya, a l’espai multipolar de Lisboa, Madrid i Barcelona-València. Portugal necessita socis, còmplices, aliats, a la península, per defensar els seus interessos. I també la part catalana, que pot ser aquest soci, aquest aliat, aquest còmplice lleial, però amb una concepció totalment nova d’allò que han de ser les relacions entre els diferents pobles de la península.
Ells són la façana oest de la península ibèrica i miren l’Atlàntic. Nosaltres, la façana est de la mateixa península i mirem el Mediterrani i Europa enllà. I, uns i altres, també nosaltres, sempre hem viscut girats d’esquena a l’interior de la península que compartim com a espai físic. El problema, com ja apuntava Gaziel, no és tan sols que els ibèrics de la perifèria hàgim viscut girats d’esquena només a l’interior, sinó que, a causa del mur alçat entre nosaltres que representa Espanya, també ho hàgim fet d’esquena a nosaltres mateixos, d’esquena els uns als altres, amb un desconeixement mutu tan gran que no aporta res de positiu. Si hi ha interessos comuns, cal tenir la capacitat de construir l’edifici de la nostra relació, sobre uns nous fonaments econòmics, culturals i polítics, amb uns plantejaments clars de futur. Els Països Catalans i Portugal es necessiten més del que es pensen i potser encara no se n’han adonat. Existeix tot un capital de simpatia latent, tot un corrent d’afecte subterrani, tot un sentiment de proximitat mútua, poc elaborat potser, que cal ser capaços de desplegar en tots els camps, perquè uns i altres en traguem beneficis i posem fi a la distància i a la incomunicació seculars. Portugal té una entrada privilegiada a certs mercats africans com Angola i Moçambic, però també al gran mercat brasiler. Nosaltres la hi tenim al Mediterrani, al nord del Magreb i la hi comencem a tenir en alguns països de l’est. Per què no podrien arribar a acords de cooperació els respectius organismes de comerç exterior, per explorar nous mercats i obrir-ne conjuntament, fent operacions en comú empreses catalanes i portugueses? Per quins motius, dues llengües tan i tan pròximes, com la portuguesa i la catalana, amb les seves corresponents literatures, no podrien estrènyer més els vincles de relació i col·laborar, a l’estranger, en la seva mútua projecció exterior?
Som al segle XXI i no podem ajornar, per més temps, l’adopció d’una altra mirada sobre l’espai ibèric i plantejar les relacions entre els diferents pobles des d’una perspectiva distinta. Per a això hem de superar la concepció totalment inútil i desfasada d’entendre la península com un tot ja acabat i amb un centre inamovible i un referent indiscutible que és Madrid i els interessos de l’Espanya castellana. Ens cal una visió de futur agosarada per anar construint, des del diàleg entre els pobles, un altre model de bon veïnatge a la península, amb capacitat real de crear riquesa i benestar per als seus habitants i plenitud creativa i llibertat d’acció per a tots els seus pobles, cultures i llengües. Això ens porta a passar a un model peninsular que, a diferència del d’ara, sigui clarament multipolar, que no pot ser uniforme sinó plural, que no té un sol motor, eix o punt de referència, sinó diversos. A les dues nacions perifèriques no ens interessa que Madrid concentri tot el poder decisori i consultiu, a propòsit de qüestions generals per a tota la península. A tots dos països ens convé que es reparteixi més joc, que es diversifiquin els centres de decisió, que els referents culturals siguin més plurals i, doncs, més representatius. Hem de sobreposar-nos a creure que és el destí qui, fatalment, ens obliga a veure Madrid i Espanya com el centre únic de la península. Hem de saber trobar espais de complicitat i establir sintonies comunes entre els diferents pobles, sense apriorismes que ens condemnin a l’immobilisme, i no tan sols entre portuguesos i catalans, sinó entre també entre tots els altres sense excepció. I hem de fer-ho des de la igualtat i el respecte, però amb l’autoestima suficient, cadascun de nosaltres, com perquè a ningú no se li plantegi la temptació de tornar a mirar segons quins pobles, per sobre de l’espatlla, amb aires de superioritat i un cert menyspreu. Hi ha espanyols per als quals Portugal és, en el fons, un tros d’Espanya que se’n va anar de casa, un dia, però que desitgen que hi torni, perquè es posi ràpidament a les ordres del cap de família. I, de vegades, hi ha espanyols que actuen com si ja hi hagués tornat... Per als catalans, en canvi, Portugal és un país independent i sobirà, el país peninsular amb qui, precisament, més complicitats tàctiques i estratègiques caldria tenir. Des d’aquesta convicció s’ha d’entendre l’espai ibèric com a divers i multipolar, amb interessos i projectes a compartir, perquè la suma de les millors potencialitats es transformi en un pes més consistent a Europa i al món.
Avui hi ha aspectes, escenaris nous, davant els quals les velles fronteres estatals ja s’han revelat com a absolutament inútils, perquè no es poden planificar, administrar o resoldre certs temes només amb mentalitat tancada d’estat, en particular quan la naturalesa i la realitat els desborden cada dia. És a dir, qüestions com ara la protecció del medi ambient, l’ús dels recursos naturals, el disseny de les infraestructures i els transports –trens, ports, aeroports– imprescindibles en l’àmbit peninsular i que haurien de planificar-se en aquest nivell i no en un altre, la cooperació transfronterera, l’actuació política en clau europea, la fluïdesa i normalitat de les relacions del sector privat en el terreny empresarial i l’aventura conjunta d’obrir mercats nous, el reforçament conjunt de la inversió en recerca, desenvolupament i innovació, l’estratègia comuna davant el fenomen immigratori, la política cultural, lingüística i comunicativa, també en relació a les noves tecnologies, etc. I aquestes no són qüestions només d’Espanya, sinó que afecten tot el conjunt de nacions peninsulars. Portugal requereix augmentar la seva capacitat de decisió real en temes peninsulars, ja que, si no ho fa, podria anar quedant cada cop més asfixiada, arraconada en una situació absolutament perifèrica a la península, però també a la perifèria de la perifèria a la Unió Europea, la qual cosa seria del tot negativa per a la lliure circulació de les seves persones, les seves mercaderies i les seves idees. I també de la seva cultura, els seus escriptors, els seus músics, els seus artistes, els seus arquitectes, el seu cinema o el seu teatre. Si algun sentit té avui l’iberisme és per construir un espai de cultura i comunicació, en el qual la diversitat de cultures i llengües peninsulars, finalment, sense hegemonismes, acomplexaments o prejudicis, sigui vist com un veritable enriquiment per a tots els pobles i no com un destorb, una imposició o un subproducte, segons els casos.
Portugal és una nació amb estat i Espanya un estat amb diverses nacions, però sota el monopoli d’una de sola. El nou paisatge que hauria de configurar-se a la península és cada cop més plural i amb més elements en l’horitzó. La península és, de fet, com una petita Europa: un mosaic. I els mosaics tan sols adquireixen la plenitud de la seva bellesa i de la seva identitat si són mosaics complets, sense que hi falti cap peça, per minúscula que aquesta sigui. Perquè, aleshores, ja no hi hauria un mosaic complet. Seria un mosaic inacabat, com la península que definia Gaziel. I aquesta és una missió que només serà possible des del reconeixement de la identitat diversa de cada peça, del dret a mantenir la seva diferència i del respecte absolut perquè cada part del tot peninsular pugui viure en llibertat. Només així hi haurà mosaic. Només així hi haurà península, acabada i sencera. Altrament, Ibèria continuarà sent, a tot estirar, el nom d’unes línies aèries, una companyia d’assegurances, unes fulles d’afaitar o uns productes de neteja casolana. Això, sí, Marca España.