Si acudim al diccionari de l’IEC, el defineix així: “Doctrina de qui pretén la unió política de les diferents nacions de la península Ibèrica”, com l’Alcover-Moll i el de l’AVL que també hi afegeixen, però, el matís de la “unió cultural”. Un dels primers problemes en parlar d’iberisme és la identitat i el nombre de les cultures, pobles i nacions que hom aspirar a unir. L’altre és el caràcter d’aquesta unió, que pot anar des de la simple millora de les relacions entre els subjectes polítics o culturals de la península, a un acostament progressiu que en permeti un coneixement superior de la diversitat lingüística i cultural, o bé a una unitat política de caràcter federatiu entre aquests i, fins i tot, a la unificació en un sol estat. Normalment, les referències explícites a les Illes Canàries o a les Açores i Madeira són inexistents, i en poques ocasions s’esmenta Andorra o Gibraltar, quan resulta que són dues de les quatre realitats estatals existents, juntament amb Portugal i Espanya, a la península.
Hi ha qui ha vist formulacions precoces de protoiberisme en l’escriptor tortosí del segle XVI Cristòfor Despuig o en l’historiador i militar lisboeta Francisco Manuel de Melo (1608-1666). Aquest publicà Historia de los movimientos, separación y guerra en Cataluña (1645) en relació a la Guerra dels Segadors, conflicte bèl·lic que, juntament amb el simultani de Portugal, constitueix una manifestació evident de rebuig a l’articulació política de la pluralitat nacional a la península sota l’hegemonia espanyola. L’opuscle antiborbònic català Via fora els adormits (1734) no sols crida a defensar les llibertats perdudes el 1714 i a recuperar els territoris catalans cedits per Espanya a França amb el Tractat dels Pirineus (1659), sinó que presenta solucions diverses per a superar les desfetes col·lectives, com ara la creació d’una república lliure de Catalunya, entitat estatal que voldria aliada amb una altra república, la galaico-portuguesa, amb un acord entre els dos pobles que constitueixen les façanes atlàntica i mediterrània de la mateixa península.
A Espanya, l’ideal d’aproximació peninsular ja és present a finals del XVIII amb l’obra Avis aux espagnols (1792) de l’andalús José Marchena (1768-1821), més conegut com a abate Marchena. Aquest, a qui el valencià Vicent Blasco Ibañez feu protagonista de la novel·la La explosión, era partidari d’una República federal ibèrica, sota la influència de la revolució francesa i amb una orientació progressista. Les aspiracions ibèriques, de caràcter monàrquic i conservador, o bé, contràriament, republicanes, progressistes i federals, per part espanyola, acostumen a culminar en la unificació dels dos Estats, l’espanyol i el portuguès, generalment sense referències a la plurinacionalitat interna del primer. Per als monàrquics es tractava d’una Unió Ibèrica que englobés els territoris d’ambdós Estats en un sol Regne. Per als republicans, en canvi, l’objectiu era una Federació Ibèrica en forma de República única per a Espanya i Portugal, tot i que la terminologia de l’iberisme esdevé sovint ben confusa. El periòdic barceloní La Corona de Aragón va ser el banderer dels avantatges econòmics de la unió, mentre que el també barceloní Sinibald de Mas (1809-1868), diplomàtic, escriptor i viatger, que publicà, a Lisboa, A Ibérica (1852), reeditat un any després amb la incorporació d’escrits de Víctor Balaguer i Josep de Letamendi, era partidari d’una federació ibèrica que eliminés les duanes interiors per beneficiar-ne el dinamisme econòmic i alhora fos respectuosa amb les minories nacionals. El 1883, a Barcelona, apareixia La Ilustración Ibérica, revista bilingüe hispanoportuguesa, dirigida pel tarragoní Alfred Opisso (1847-1924).
Aquestes expressions de retrobament ibèric es produïen en un marc internacional marcat per moviments de gran intensitat patriòtica i voluntat unificadora de territoris diversos, però sobre un mateix substrat nacional, com la unificació d’Alemanya a redós de Prússia com a nucli aglutinador, o bé el Risorgimento italià, a partir del paper cohesionador del Piemont com a motor de la construcció de l’Estat nacional italià. Des de València, el 1854, Josep Peris i Valero (1821-1877), periodista i polític liberal, escriu al periòdic El Justicia sobre la Unió Ibèrica, entesa com a fusió dels dos Estats peninsulars. Aquesta és, de fet, la posició general entre els intel·lectuals espanyols iberistes com ara Marcelino Menéndez Pelayo (1856-1912), Ángel Ganivet (1865-1898), Miguel de Unamuno (1864-1936) o Ramón María del Valle-Inclán (1866-1936). A mitjan segle XIX, a Portugal, les idees iberistes tenen el suport dels dos escriptors més destacats del moment, com són Almeida Garrett (1879-1854), polític liberal i maçó, així com Alexandre Herculano (1810-1877). El mateix any, apareix a Porto l’obra anònima Federacão Iberica, amb un “projecte de bases per a la constitució federal dels Estats Units d’Ibèria”, la capitalitat de la qual s’ubicava a Lisboa. Oliveira Martins (1845-1894), historiador i un dels intel·lectuals més notables de Portugal a finals del XIX, va escriure la História da Civilização Iberica (1879) orientada a l’àmbit cultural, però on fa pràcticament sinònims els gentilicis ibèric, peninsular i espanyol. De fet, no és l’únic que simplifica la diversitat identitària en un sol mot, partint, erròniament, de l’antic concepte d’Hispania que converteix en Espanya, com a corònim general de tots els territoris peninsulars contemporanis. La realitat és que, tant a Portugal, com a Espanya, com als Països Catalans, l’iberisme es troba present, principalment, en cercles d’intel·lectuals, escriptors, poetes i historiadors, o bé entre polítics que tenen, en tots els casos, una certa dimensió intel·lectual i un interès clar per la cultura, àmbit aquest on més present es troba l’iberisme.
Això no obstant, sembla que, paradoxalment, és a la Revista Militar Española on, el 1849, el terme iberisme apareix per primer cop. Víctor Martínez-Gil, a l’obra El naixement de l’iberisme catalanista, sosté que la idea d’acostament peninsular s’ha de vincular al desenvolupament de la consciència nacional dels pobles ibèrics, sobretot del portuguès i del català. Així, amb el lligam entre iberisme i catalanisme, es pot combatre amb més força la pulsió centralista, hegemonitzadora i sempre assimilista de les aspiracions polítiques espanyoles, l’exemple més extrem del qual és el pamflet La fusión ibèrica (1861), de l’espanyol Pío Gullón (1835-1917), advocat, periodista i ministre, on defensa la simple absorció de Portugal per part d’Espanya. En canvi, l’iberisme català representa una visió distinta de la convivència dels diferents pobles d’aquest marc geogràfic, amb aportacions foranes com la de l’iberista d’origen argentí Julio Navarro Monzó (1882-1943) a Catalunha e as nacionalidades ibéricas (1906). I mentre l’iberisme espanyol és expansiu, tot i una retòrica ambiguament plural que no va més enllà de Portugal i acostuma a oblidar la resta de pobles i cultures peninsulars, l’iberisme català i el portuguès són, en general, de caire defensiu i aquesta circumstància permet comprendre, d’entrada, el perquè d’un interès mutu entre la Ibèria atlàntica i la Ibèria mediterrània que s’expressa amb intercanvis culturals, correspondència entre iberistes d’ambdós llocs, viatges i visites als dos països, edició recíproca de textos d’autors portuguesos i catalans i que culmina en una aliança, de facto, entre els dos pobles enfront del perill assimilador espanyol. A la pràctica, l’iberisme espanyol es formula sobre la base sovint exclusiva de la nació peninsular amb més pes demogràfic, la de matriu castellana o espanyola pròpiament dita, reduint les nacions altres que la portuguesa a simples regions, amb llengües, cultures i identitats col·lectives de segon ordre, no pas nacionals també. Fins i tot en el cas portuguès, sovint s’intueix també un aire d’una certa superioritat, com de qui no n’ha acceptat encara la separació política feta realitat el 1640, però que sap que no pot negar-li el reconeixement de la seva existència com a nació sobirana si vol donar un mínim de credibilitat al seu discurs iberista. Aquest actitud, amb tocs pel cap baix paternalistes sobre Portugal, es pot dir que perdura fins al dia d’avui, per més que un percentatge significatiu de portuguesos, en l’actualitat, semblen abonar la unió ibèrica, si més no la unió amb l’Estat espanyol.
L’iberisme català, a diferència del federalisme clàssic de tall pimargallià, arrenca d’una concepció plural de l’espai peninsular, i no es limita a moure’s tan sols al voltant de l’Espanya castellana. Així i tot, partint d’una idea no gens exempta de romanticisme, a propòsit d’un substrat ibèric comú, preromà, que torna a confondre Hispania amb Espanya, hom pot trobar afirmacions oscil·lants i a cops un xic contradictòries entre alguns iberistes acreditats. L’iberisme del poeta Joan Maragall (1860-1911) es manifesta més entusiàsticament els darrers anys de la seva vida i el comparteix amb Miguel de Unamuno, a qui proposa la creació d’una revista, amb el nom d’“Ibérica”, escrita en tots els idiomes peninsulars. A criteri del poeta, “la pàtria ibèrica comuna” a la qual es refereix “hauria de ser la unió política de les diverses pàtries naturals o llengües peninsulars: federació de Portugal, Castella, Vascònia i Catalunya”. És el març de 1906 que publica l’article “El ideal ibérico”, en tres parts, a la revista madrilenya La Lectura, any també del manuscrit de “L’himne ibèric”, conegut inicialment com a “Cant dels hispans”. Apel·lant a una Ibèria fonamentalment marítima com a tret comú definitori (Ibèria! Ibèria! et ve dels mars la vida./ Ibèria! Ibèria! dóna als mars l’amor), no s’està, però, d’assenyalar l’excepcionalitat geogràfica de Castella, lluny de la mar (“Sola, sola enmig dels camps,/terra endins, ampla és Castella./I està trista, que sols ella/no pot veure els mars llunyans./Parleu-li del mar, germans!). Mostres d’iberisme en podem trobar també en el primer Prat de la Riba (1870-1917) i, en alguns moments, fins i tot en Francesc Cambó (1876-1947).
Però sens dubte, l’iberista català més precoç i destacat és Ignasi Ribera i Rovira (1880-1942) que divulgà la idea iberista amb l’obra Iberisme (1907), a la col·lecció Biblioteca Popular L’Avenç, juntament amb Portugal artístic (1905), Portugal literari (1912) i l’antologia de poetes portuguesos Atlàntiques i Contistes portuguesos (1913). Actuà com un veritable ambaixador català a Portugal i portuguès a Catalunya, divulgant-ne la cultura i la política respectiva en ambdós llocs, amb articles, llibres, traduccions i conferències a tots dos països, amb una gran vitalitat periodística que el dugué a presidir diverses associacions de premsa a nivell nacional, estatal i internacional. A ell es deuen el primer Casal Català de Lisboa, la càtedra de llengua catalana i les primeres classes de català a la capital portuguesa. Serà ell qui encomanarà a Maragall l’interès per la idea iberista, la identificació del qual amb un projecte peninsular compartit hi aportarà tot el prestigi guanyat pel poeta amb els anys.. Precisament, el primer llibre editat en català a Portugal és de Ribera i Rovira, Mos tres amors (1901). I el pròleg al seu famós i pioner Iberisme és de Teófilo Braga (1843-1924), escriptor i polític, primer president de la República portuguesa, declarada el 1910, per al qual “Catalunya, Castella i Portugal han de fundar una confederació conscient, racional, històrica i democràtica de les tres imprescindibles nacionalitats peninsulars”. Ribera també era amic del gran poeta Teixeira de Pascoaes (1877-1952), per a qui “la paraula Catalunya té per a l’oïda portuguesa una entonació fraterna que ve de lluny... de 1640. La història agermana els dos pobles”, tot recordant quan Castella no podia sostenir, simultàniament dues guerres, contra Portugal i contra Catalunya, i optà per prioritzar el manteniment de Catalunya dintre del regne espanyol, havent de permetre així la independència de Portugal. Teixeira, republicà federal i iberista, fou corresponsal a Lisboa del Diari Català fundat per Valentí Almirall (1841-1904) el 1879 i, l’any següent, s’adreçava al Primer Congrés del Catalanisme celebrat a Barcelona, com “el més més humil amic del catalanisme”, Congrés al qual s’adherí també Teófilo Braga.
Ribera advocà per la integració de Catalunya, Espanya i Portugal, incloent-hi Catalunya Nord i unificant Portugal amb Galícia, tema aquest darrer al qual dedicà el llibre Portugal y Galicia: Nación (1911). Fernando Pessoa (1888-1935), al seu torn, recelós d’una federació ibèrica sota l’hegemonia espanyola, preocupació sempre present a la societat portuguesa, era partidari d’articular políticament Ibèria en tres nacions separades: la portuguesa, l’espanyola i la catalana. De fet, alguns sectors portuguesos sempre han percebut l’iberisme com una mena d’antipatriotisme, com un gest simplement espanyolista. Rovira i Virgili (1882-1949), podia arribar a acceptar, en tot cas, la fórmula Espanyes, sempre en plural, per a tota la península, però defensava l’existència de quatre nacions peninsulars (Portugal amb Galícia, l’Espanya castellana, el País Basc i Catalunya, amb el País Valencià i les Illes Balears), a partir d’una delimitació nacional-cultural de relació igualitària, advertint de la posició multisecular de Castella: “assimilar les altres tres en la pròpia substància castellana”, actitud que qualificava d’“imperialista”.
Els anys trenta es pot dir que, per tal de defugir mots com “espanyol” o “Espanya”, considerats massa lligats a l’antic règim monàrquic, el seu àmbit de significació va ser substituït aquí per “ibèric” i “Ibèria”, sobretot per les forces més a l’esquerra, però sense que les noves denominacions incloguessin també, habitualment, Portugal. És el cas de Francesc Macià (1859-1933), que proclama la “República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica”, el 14 d’abril de 1931. O de Rovira i Virgili que utilitza l’expressió “nacionalitats ibèriques”, tot sentenciant que “La gent ibèrica serà diversa dins la llibertat, o serà única dins l’esclavatge”. Entre els diversos grups marxistes, com ara la Federació Comunista Catalano-balear, la Federació Comunista Ibèrica, el Bloc Obrer i Camperol o el Partit Comunista de Catalunya, a través dels seus noms més destacats, com ara Joaquim Maurín (1896-1973), Jordi Arquer (1907-1981), Miquel Ferrer (1899-1990), Rafael Vidiella (1890-1982), Àngel Estivill (1908-?) o Víctor Colomer (1896-1960), són constants les referències a la Unió de Repúbliques Ibèriques, Unió de Repúbliques d’Ibèria, Unió Ibèrica de Repúbliques Socialistes, Unió de Repúbliques Socialistes d’Ibèria i, encara, Federació de Repúbliques Socialistes Soviètiques Ibèriques... El 1932, l’ex-franciscà valencià Joan Orts Gonzàlez (1868-1941), protestant resident a Nova York, publica El destino de los pueblos ibéricos, on crítica l’uniformisme i la rigidesa espanyols i, l’any següent, Joaquim Casas i Carbó (1858-1943), l’amic de Pompeu Fabra i cosí del pintor Ramon Casas, El problema peninsular. L’iberisme denominacional va tenir també la seva expressió en grups llibertaris tan significats com la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries. La FAI, des del seu naixement, és l’única organització fundada per grups dels dos estats peninsulars i amb un àmbit d’actuació ibèric, el 25 i 26 de juliol de 1927, a la platja valenciana del Saler. Es tracta de la União Anarquista Portuguesa, la Federación Nacional de Grupos Anarquistas de España i la Federación Nacional de Grupos Anarquistas de Lengua Española en el Exilio. D’altra banda, la constitució republicana espanyola de 1931, en el seu article 24 preveia l’accés a la nacionalitat espanyola als residents en el seu territori originaris de Portugal i l’Amèrica llatina, Brasil inclòs. Ja en plena guerra, Carles Salvador, al II Congrés Internacional d’escriptors per a la defensa de la cultura, celebrat a València el juliol de 1937, es referia a “nosaltres, nacionalistes ibèrics”, en nom de la delegació del País Valencià, puntualitzant que “defensant la cultura particular de cada poble -i encara més, de les petites nacionalitats oprimides- és com es pot arribar a defensar la cultura general universal”.
Pel que fa a Galícia, Alfonso Rodríguez Castelao (1886-1950), figura màxima del galleguisme polític i cultural, apuntava com abans de la integració dels dos estats peninsulars calia el pas previ de la fusió entre Galícia i Portugal (“només cal que portuguesos i gallecs ajuntem les nostres ànimes com estan juntes les nostres terres”), conscient que d’aquesta manera es posava fi a l’hegemonia castellana i a la por davant del perigo espanhol (perill espanyol), un dels elements recurrents del nacionalisme portuguès, factor que explica que l’iberisme portuguès tingués un pes clarament menor en relació a l’antiiberisme. I així, mentre la proximitat geogràfica entre els dos territoris en facilitava també un acostament en altres àmbits, l’ideal iberista al País Basc hi és tan poc present com l’esment d’aquesta nació per part dels altres possibles integrants de la unió o federació ibèrica, recordada generalment sobretot per Catalunya. La singularitat basca solia deixar aquest país més aviat al marge del debat iberista habitual. Ja a la postguerra, des de l’exili londinenc, Carles Pi i Sunyer (1888-1971), Manuel de Irujo (1891-1981), Luis Araquistáin (1886-1959) i Armando Cortesão (1891-1977) prenien part en un debat sobre el futur de la península que, en forma de llibre, es concretà en una Comunitat Ibèrica de Nacions (1945), mentre el germà del darrer, Jaime Cortesão (1884-1960) promourà un Consell Suprem Ibèric, iniciatives cap de les quals no anirà més enllà de simples elucubracions político-intel·lectuals que insisteixen, però, en una confederació de nacionalitats ibèriques. Agustí Calvet, Gaziel(1887-1964), va fer un recorregut per la península que explicà en una “trilogia ibèrica” en tres volums successius, amb els títols de Castella endins (1959), Portugal enfora (1960) i La península inacabada (1961), viatge geogràfic, cultural i polític on al·ludia als “procediments guerrers, el dogmatisme aferrissat i el tancament idiomàtic, característic de Castella” i en què descrivia una realitat que encara avui persisteix: “Portugal i Catalunya són una mena de bessons que mútuament es desconeixen”.
Però és l’historiador Fèlix Cucurull (1919-1996) el nom més destacat que, des de les terres catalanes, s’esforçà a establir un pont directe amb Portugal i la seva cultura, durant la segona meitat del segle passat. Membre de l’Acadèmia de Ciències de Lisboa, es feu un nom de prestigi entre intel·lectuals i polítics portuguesos i del Brasil, on el 1980 se’l declarà personalitat cultural de l’any. La seva amistat amb Antoni Ribera (1920-2001), independentista com ell i fill d’Ignasi Ribera i Rovira, li obrí les portes al món lusòfon en entrar en contacte amb Manuel de Seabra, escriptor portuguès establert a Barcelona, per mitjà del qual farà la descoberta de la llengua i la cultura del domini lingüístic portuguès, s’estigué a Lisboa durant un parell d’anys, traduí llibres d’una llengua a l’altra i el 1966, amb Portugal i Catalunya obtingué el premi Josep Yxart, editada amb el títol Dos pobles ibèrics (1967), a causa de la censura. Cucurull representa molt bé l’estructura profunda del pensament panpeninsular català que, en molts casos, més que pròpiament iberista és més aviat lusòfon, interessat a fer un front comú amb Portugal per tal de contrarestar l’hegemonisme assimilador espanyol que tots dos països pateixen i afeblir-ne així el poder polític. Es pot dir que l’iberisme català fa el salt a Espanya dues vegades.En primer lloc, botant per damunt d’aquesta, com si no hi fos, amb “una estreta abraçada per damunt de les planures castellanes”, en expressió de Ribera, i, en segon, trencant la fidelitat a Espanya per orientar cap a Portugal una nova aliança d’afecte, coneixença i interès mutu. De fet, els pols d’atracció històrics d’un i altre són ben diferents, a causa de la seva ubicació geogràfica, ja que mentre la referència intel·lectual de Portugal ha estat el Regne Unit, aquesta funció, en el cas català, l’ha representada tradicionalment França, cap on s’ha girat la mirada a la recerca de la modernitat ideològica, política i cultural.
Els anys seixanta, entre els partits, la Unió Democràtica del Poble Valencià, encapçalada per Vicent Miquel i Diego (1939-2016), sostenia un cert iberisme en els seus principis polítics. Dues organitzacions armades, DRIL i MIL, van incorporar el gentilici ibèric a les seves sigles. Es tracta del Directório Revolucionário Ibérico de Libertação, DRIL, fundat el 1959 bàsicament per exiliats portuguesos i gallecs per combatre les dues dictadures peninsulars. Dirigit pel general portuguès Humberto Delgado (1906-1965) i l’independentista gallec Xosé Velo Mosquera (1916-1972), el capità Henrique Galvão (1895-1970), a principis de 1961, en protagonitzà una acció espectacular com fou el segrest del vaixell Santa María. La nau, amb 586 passatgers, fou rebatejada amb el nom de Santa Libertade pels 24 membres del grup que van conduir-la fins a Brasil on van rebre l'estatut de refugiats polítics. Sembla que el català Joan Claret (1929-2014), d’una coneguda nissaga de músics i periodistes, va estar-hi relacionat. A principis dels 70, a Catalunya, va néixer el Movimiento Ibérico de Liberación, que es proposava l’alliberament de la classe obrera de l’opressió capitalista. Entre els seus membres hi havia Salvador Puig Antich (1948-1974), Oriol Solé Sugranyes (1948-1976) i Santiago Soler Amigó (1943-1999). I el 1977, el ple extraordinari de Catalunya de la CNT proposava passar de la denominació Comité Nacional de España a Comitè Ibèric de la CNT, Comitè de la CNT de la Península Ibèrica, o Comitè de la CNT dels Països Ibèrics, en el mateix acord on defensava dir-se CNT dels Països Catalans.
Algunes personalitats portugueses de primeríssim nivell, ja a l’època contemporània, com l’assagista Eduardo Lourenço o els escriptors José Saramago (1922-2010) i Miguel Torga (1907-1995) s’han manifestat partidaris d’un cert iberisme, tot i que la seva posició no és en cap cas idèntica, més proeuropeu l’un, més proespanyol l’altre i més volgudament plurinacional el darrer, Torga, partidari del “somni platònic d'harmonia peninsular de nacions, totes germanes i totes independents”. He tingut la sort de relacionar-me amb dues personalitats polítiques i culturals procatalanes tan destacades com el president Mário Soares (1924-2017), que va tractar Carme Ballester (1900-1972), vídua del president Companys, a l’exili d’ambdós a París, i a qui he sentit reconèixer públicament la nació catalana i el seu dret a decidir, pacíficament, el seu futur. I també el poeta i polític Manuel Alegre, autor del magnífic preàmbul de la constitució del seu país, l’escriptor portuguès vivent més cantat pels músics de Portugal, candidat socialista a la presidència de la República en diverses ocasions, bon coneixedor de la nostra literatura i solidari amb el combat català contra la repressió d’aquests darrers anys. El recordo sopant una nit, al barri d’Alfama, mentre m’assenyalava amb la mà el riu Teixo, acompanyant amb un lleu somriure de complicitat aquestes paraules: “Aquí va ser on l’armada portuguesa va enfonsar les naus del Regne de Castella!”.
En l’actualitat, tot i la creació del portuguès Movemento Partido Ibérico (2013) o l’espanyol Partido Ibérico Íber (2014), l’iberisme no sembla anar més enllà de plantejar-se la necessitat de fer un lobby d’interessos hispanoportuguesos, a partir d’una unitat geogràfica, internament plural. Les consideracions de caràcter més polític com la fusió dels dos estats, atesa la seva comuna pertinença a entitats suprapeninsulars com la Unió Europea o bé l’OTAN, fa que les coses ja no es puguin plantejar com fa un segle, motiu pel qual l’iberisme, avui, no forma part del debat públic a cap país, ni constitueix una prioritat per a cap dels governs peninsulars, ni apareix a l’agenda política, per més que, de tant en tant, algun fet torni a fer memòria de la seva existència letàrgica, com les declaracions de no fa gaire del batlle de Porto, Rui Morera. De fet, l’iberisme no va comptar mai amb el suport dels grups governants d’enlloc i va tenir sempre una molt minsa ascendència social arreu.
Assenyalada l’absència basca en el debat peninsular, pot dir-se que l’iberisme actiu ha estat sempre de base trinacional: portuguesa, espanyola i catalana, però amb motivacions distintes, més properes entre portuguesos i catalans que entre aquests i els espanyols. A Portugal podia ser percebut com una amenaça espanyola a l’existència i continuïtat del seu estat-nació, mentre per a Espanya obria les portes a una possibilitat d’annexió i assimilació d’aquest i, per al cas català, era una oportunitat de debilitar la força política d’Espanya i la seva pràctica hegemonitzadora en tots els àmbits, en aliança amb la riba atlàntica peninsular. L’iberisme portuguès va començar a caminar des de plantejaments republicans, federalistes i progressistes, els mateixos que més van abraçar-lo al nostre país, a favor d’una federació de nacions ibèriques, des del respecte absolut a la identitat nacional i a la sobirania política de cadascuna d’elles. Contràriament, des dels orígens, el federalisme espanyol ha estat sempre més espanyol que federalista, en contraposició al català, que sempre s’ha manifestat ibèric i conscientment plurinacional.