Resulta políticament incorrecte (i molt!) escriure que, a més de ser un clàssic en els estudis sobre la conducta social dels animals no-humans, E.O. Wilson ha estat un dels filòsofs més decisius del nostre segle. Proposar que cal entendre l’ètica des de la biologia continua essent avui un anatema entre el progressisme benpensant i negar histèricament el determinisme biològic de la conducta humana és de bon to. Però la seva intuïció fonamental, la tesi segons la qual l’ètica és també i bàsicament un mecanisme adaptatiu i d’origen genètic, continua essent necessària per entendre el mecanisme de la violència, la sexualitat o la cooperació. Les “incorrectes” idees de Wilson no es poden passar per alt en qualsevol debat contemporani sobre la naturalesa humana. Si la sensibilitat moral ha anat passant d’una concepció de la moral antropocentrista (és a dir, que identificava allò bo amb “bo per a l’home”) a una comprensió biocèntrica ho devem en bona part als seus estudis sobre les comunitats de formigues.
E.O. Wilson va néixer l'any 1929 en el més profund sud baptista dels Estats Units i és molt difícil entendre d’on surten algunes de les seves idees sobre la violència o sobre la religió sense situar-les en el context de la seva biografia. El seu pare era un comptable alcohòlic incapaç de mantenir una mateixa feina durant gaire temps que finalment es va suïcidar, i la seva mare era una secretària, farta de la misèria ambiental. Es van divorciar quan el futur biòleg tenia 8 anys i la difícil convivència familiar va accentuar l’extrema timidesa del futur científic. L’any 2008, en una conversa amb el New York Times, ell mateix explicà com havia buscat en la natura una compensació emocional a una infància trinxada en un entorn blanc, racista i carregat de prejudicis socials. “El meu pare tenia feines que el van portar a molts llocs, a diverses localitats d'Alabama, i després a Pensacola, etc. Vaig anar a 15 o 16 escoles en 11 anys d'escolaritat. Jo estava pràcticament sol com a fill únic, així que tenia tot un bosc per a mi sol, per dir-ho d'alguna manera. I cada dia quan m’hi endinsava em sentia com un explorador”.
Jugar amb branquillons, observar els líquens a les escorces i descobrir nius de formigues li va provocar una curiositat insaciable envers un estrany inframón que per a ell era el model primer de tota societat. “Crec que un nen és, per naturalesa, un caçador. Vaig començar amb una col·lecció de papallones quan tenia nou anys. I em vaig pensar que era un explorador i vaig decidir que faria una expedició i recolliria insectes. Vaig començar, i no vaig parar mai més". A les seves memòries de 1994, que porten el curiós títol de El naturalista va escriure "podia comptar amb animals i plantes (...) les relacions humanes, en canvi, eren més difícils".
L’obsessió per les formigues (en tenia un niu cobert amb una planxa de plàstic translúcid a la paret del seu despatx de Harvard) li va durar tota la vida. D’infant i la seva única diversió era criar insectes. "Vaig portar a casa vídues negres. Els meus pares em van permetre criar aranyes vídues negres en grans pots al porxo del darrere", va escriure a la seva autobiografia. Un dia, mentre jugava tot sol llançant una canya de pescar, es va clavar l'ham a l'ull dret i quedà borni per a tota la vida. Amb dinou anys, va descobrir la primera colònia de formigues de foc importades als Estats Units, una espècie que es va convertir en una plaga important al sud, i als trenta anys ja havia descrit els principis de la comunicació d’aquests insectes a través de feromones.
Però en la dècada de 1950 la seva formació com a naturalista, quasi de tipus Tom Sawyer, ja no estava de moda. El descobriment l'any 1953 de l'estructura de l'ADN per Francis Crick i James Watson estava canviant la manera d’entendre la biologia i tot indicava que la bioquímica i la genètica encetaven una nova època d’observació “científica” i experimental. L'estudi dels animals i les plantes en el medi natural semblava una afició pintoresca i obsoleta. Els biòlegs moleculars estaven descobrint les proteïnes i altres fonaments invisibles de la vida i posar el focus en organismes i espècies sencers semblava passat de moda, de manera que un noi interessat per les formigues resultava pràcticament un outsider de la ciència.
Restaurar un habitat és possible
Posar la teoria de l’evolució en igualtat de condicions amb la genètica va ser una feina complexa i és aquí on E.O. Wilson va demostrar la seva genialitat, amb un experiment que avui cap comitè científic autoritzaria ni de broma, però que tingué conseqüències importantíssimes. El 1961 s’associà amb Robert MacArthur, biòleg de la Universitat de Pennsilvània, per estudiar matemàticament la biodiversitat i la capacitat de regeneració de la vida i juntament Daniel Simberloff (ara professor de la Universitat de Tennessee), van fer un experiment en petits illots de manglar, alguns d'uns pocs metres d'ample, als Cayos de Florida. Destruïren amb pesticides tota forma de vida d’uns petits illots i fins i tot van eliminar manualment els cargolins que haguessin pogut quedar per observar com de ràpidament la vida en la seva diversitat reconqueria l’espai... i les seves prediccions matemàtiques funcionaren. Els illots no tan sols van recuperar els seus equilibris anteriors, amb més espècies que van tornar des d’indrets propers a la costa, sinó que van eliminar les espècies invasives que anteriorment els havien anat colonitzant.
Wilson i MacArthur van publicar un llibre sobre la seva recerca, The Theory of Island Biogeography (1967), un dels llibres més influents en teoria ecològica, perquè demostra clarament que es poden restaurar ambients malmesos per l’acció humana, i fins i tot millorar-los... a condició de deixar que la natura faci el seu cicle sense destorbar-la. Tota l’obra posterior de Wilson es fonamentarà en la idea que les lleis físiques (i l’estadística de probabilitats) estan la base de tots els fenòmens biològics, però que és el conjunt, la totalitat de factors, els que per interrelació creen les condicions favorables a l’existència i al desenvolupament de la vida. És la interrelació no determinista entre fenòmens genètics i factors ambientals el que fa possible l’existència d’un ecosistema La selecció natural és una “selecció de grup” que actua per una interrelació de factors i que, inevitablement és desigual, però l’extinció no és l’última paraula de la vida.
La demostració que un entorn biològic es pot restaurar i que, per tant, la degradació ambiental (i l’extinció) és reversible no ha acabat mai d’agradar a molts ecologistes, més o menys hippies, perquè consideren que dona cobertura ideològica a la destrucció dels hàbitats naturals, però avui s’aplica arreu del món en entorns malmesos i funciona. De fet és un principi fundacional de la biologia de la conservació. Però Wilson va fer un pas més i, com a expert en insectes, va estudiar l'evolució del comportament, explorant com la selecció natural i altres forces podrien produir quelcom tan extraordinàriament complex com una colònia de formigues. Després va ampliar aquest tipus d'investigació com una manera de donar sentit a tots els comportaments, inclòs el nostre. És aquí on el seu pensament es va convertir en anatema per a tots els qui encara continuen considerant (contra l’opinió de Darwin) que hi ha una escletxa radical i insalvable entre la conducta dels animals no-humans i la nostra.
Sociobiologia
La sociobiologia és la teoria que explica la conducta humana a partir de les observacions fetes sobre les conductes de tots els animals socials, des dels insectes als mamífers... i les seves conseqüències no poden ser més desagradables per als bonistes, una gent que (tot cal dir-ho) acostuma a ser d’una agressivitat inaudita quan els fets no acompanyen les seves benemèrites bones intencions. Afirmar que “Científics i humanistes haurien de considerar conjuntament la possibilitat que ha arribat el moment de retirar temporalment l’ètica de les mans dels filòsofs i biologizar-la” (cap. 27 de Sociobiologia) i que l’ètica és estructuralment ambivalent és més del que poden acceptar les bones persones. La posició de la sociobiologia negava que la cultura tingués la darrera paraula en l’àmbit moral i l’autonomia moral en ella mateixa. Si els nostres gens “socials” s’han desenvolupat és perquè ens donen més possibilitats de supervivència biològica i no per fer-nos més bondadosos en un sentit ingenu.
La seva pregunta (“pot l’evolució cultural dels valors (...) reemplaçar del tot l’evolució genèrica?”) tenia una resposta que, inevitablement, trencava amb la moral de la bona voluntat: “Crec que no. Els gens sostenen la cultura a l’extrem d’una corretja. La corretja és molt llarga, però els valors inevitables es limitaran d’acord amb els seus efectes en el banc genètic humà”. D’acord amb les tesis de Wilson la selecció natural podria ajudar a explicar la psicologia, o en altres paraules, l'agressivitat humana, per exemple, pot haver estat adaptativa per als primers humans. Si som “bons” és perquè col·laborar ens permet sobreviure, però quan la bondat és un obstacle, simplement, en prescindim i la guerra resulta, tristament, un fet biològicament inevitable.
Això és tant com dir que l’altruisme constitueix tan sols una variant de l’egoisme i que és la supervivència el que marca els límits de l’acció moral. L’heroisme existeix, però només quan amb la mort d’un individu es pot salvar el propi grup. De la mateixa manera la solidaritat és una ficció o una retòrica i si la mentida és una estratègia que ha funcionat durant milions d’anys malgrat les prèdiques de sacerdots i moralistes... és perquè enganyar ofereix innegables avantatges evolutius en entorns on la supervivència es torna difícil. Portat a l’extrem, els altruistes són, senzillament, egoistes que dissimulen millor. Fins i tot el tabú de l’incest respon només a un imperatiu genètic, perquè l’aparellament entre consanguinis provoca pèrdua de capacitat genètica. Per a la sociobiologia la selecció, que sempre és grupal, decideix el comportament i afavoreix el parentesc sobre qualsevol altra consideració. Res podria ser cultural si abans no fos biològic...i això és tot.
Com és obvi, aquesta tesi, magníficament argumentada amb tota classe d’exemples, va resultar escandalosa des d’un punt de vista ingènuament universalista i cosmopolita. Immediatament es va dir que el que estava fent era obrir la porta al racisme o a la discriminació sexual. L'oposició a la sociobiologia a Harvard va ser particularment virulenta. Després de Wilson és impossible mantenir que el cervell humà és una pissarra en blanc i que tot està determinat per la història i per la contingència. Però això xoca amb la hipòtesi fortament ideològica segons la qual qualsevol que digués que hi havia una naturalesa humana de base biològica ha de ser necessàriament un reaccionari. De fet és significatiu que els mateixos que defensen Chomsky, per a qui el llenguatge és innat, siguin els qui critiquen Wilson quan diu que també ho és l’agressivitat, perquè tots dos comparteixen la mateixa epistemologia... però Chomsky és anarquista i jueu i Wilson és un blanc, escèptic i nascut al Sud més profund.
Dirigit per Richard Lewontin i Steve Gould el moviment contrari a la sociobiologia creu que els humans neixen estrictament bons i que només l’entorn (el malvat capitalisme) és el que ens torna dolents. L’argument contra les posicions de Wilson sempre repeteix el mateix mantra: “No sabem res sobre per què algunes persones són més agressives que altres, ni algunes persones són més emprenedores, o per què algunes persones tenen més habilitat musical que altres. No hi ha cap evidència que aquests individus difereixin en els seus gens". Dissortadament això és empíricament fals. La base de la intel·ligència és tan genètica com el color dels ulls, l’agressivitat es pot mesurar a partir de marcadors químics i la plasticitat cerebral només creix sobre una base biològica (i pràcticament s’esborra després dels set anys). Però això atempta contra les expectatives d’alguns pacifistes, que poden tornar-se extremadament agressius defensant el pacifisme. Per a Wilson, la crítica va prendre una forma més concreta i fins i tot còmica en una reunió anual de l'Associació Americana per a l'Avenç de la Ciència. Ell mateix explicava a la conversa amb el New York Times que “una de les joves que protestaven es va acostar darrere meu, va agafar el gerro d'aigua freda i me’l va abocar al cap. Em deia a mi mateix, això és molt interessant. Crec que seré l'únic científic atacat físicament els darrers anys per una idea".
L’últim Wilson
Els darrers trenta anys de E.O. Wilson, però, no van estar marcats pel debat sobre el determinisme biològic, que ell considerava absolutament fonamentat sobre dades empíriques, (“ningú s’escandalitza quan dic que els negres són “genèticament millors” per a l’atletisme”, li agradava comentar), sinó pels seus treball sobre els concepte de “biodiversitat” i “biofília”, que va encunyar com a resposta a l’empobriment dels ecosistemes naturals. El seu llegat més significatiu, en la perspectiva que dona el temps, haurà estat potser el seu esforç per preservar la disminució de la biodiversitat del planeta. A mesura que Wilson anava envellint, la desesperació i la urgència van substituir la correcció política en els seus escrits. Va anar perdent interès per la base genètica de la conducta per centrar-se en la diversitat genètica com a font de la vida entesa com a totalitat. La destrucció, la degradació i la fragmentació dels hàbitats i les taxes reproductives extremadament altes dels humans el preocupaven molt més que la genèrica.
El darrer Wilson és un científic que viatja per tot arreu exposant amb valentia la destrucció ecològica causada per les religions fonamentalistes i pel creixement demogràfic sense restriccions. També aleshores va desafiar el dogma central de la biologia de la conservació, demostrant que la conservació no podria tenir èxit si es limitava a petits i aïllats pedaços d'hàbitat. És famosa la seva ironia quan a les conferències es reia del lema “salvem les balenes” argüint que si no se salvava el plàncton, les balenes estaven condemnades a l’extinció.
"El que hem de tenir en compte en considerar la resta de la vida a la Terra, és que l'estem perdent –deia en l’entrevista a The New York Times– I és la part que no es pot recuperar. Estem destruint espècies i ecosistemes que tenen milions d'anys i són inestimables per a la humanitat i les generacions futures”. L'Enciclopèdia de la Vida que llançar el febrer del 2008, poc després de rebre el Premi Internacional Catalunya i de visitar Barcelona, on va dedicar encesos elogis a l’obra del primatòleg català Sabater-Pi, va ser només l'últim dels molts esforços de Wilson per augmentar la consciència pública sobre la pèrdua d'espècies.
El seu darrer gran llibre Biofília (2008, hi ha edició en llengua fàcil a Capitán Swing) constitueix, de fet, una síntesi postmoral on s’intenta relacionar els principis biològics amb els valors morals universals. Donat que la taxa de l’evolució és baixa i extremadament lenta, l’últim Wilson considerava que calia introduir uns límits morals a l’agressió, cosa que òbviament no va agradar gaire als lectors més dretans de la seva obra anterior. Però és obvi que Wilson va continuar creient sempre que l'altruisme té un límit natural, el dels recursos disponibles. És precisament per evitar la nostra extinció com a espècie que ens cal divulgar uns ideals morals de caire ecològic i una ideologia de la sostenibilitat.
La biofília (un concepte que per cert va néixer a Catalunya amb una revista anarquista d’aquest títol als anys 30, tot i que Wilson el va prendre d’Erich Fromm) és per a Wilson l’únic sentiment moral superior dels humans i consisteix bàsicament en el vincle emocional profund que els humans mantenim amb la resta de la vida. Seria també el concepte que dona sentit en darrera instància a la religiositat i la moralitat. Als països africans no va agradar gaire que Wilson defensés que calia deixar lliure de població humana el 50% del territori del planeta per tal de conservar prou diversitat en l’altre 50% de la superfície de les terres i del mar del planeta, però segons Wilson aquesta era l’única manera que els ecosistemes poguessin estar interconnectats per tal de revertir l’extinció de les espècies, que ara s’esdevé a un ritme mai vist potser en 10 milions d’anys.
E.O. Wilson ha estat un personatge controvertit al llarg de tota la seva vida, però els seus treballs perduraran. Es recordarà com a ell li hauria agradat, com “el qui ha portat la torxa de Darwin, al menys durant un temps” Es miri com es miri, s’estigui (o no) d’acord amb les seves posicions polítiques, això no és poc. Com a mínim ens ha estalviat la ingenuïtat.