En temps rècord, l’alta cuina ha passat de ser un plaer desxifrable per a gourmets a convertir-se en una nova pota de l’art. I el cuiner d’èxit és alguna cosa molt semblant a l’estrella del rock, en popularitat i prestigi, reconeixement i transcendència, i també visibilitat als mitjans i en la llista de seguidors acèrrims o detractors. Almenys, així ens ho sembla, després de veure l’auge imparable del gremi i l’ofici en matèria televisiva, on hem passat de la traça costumista del 'Bona cuina' a la popularitat de la telerrealitat implacable i polèmica de 'Master Chef', amb una oferta d'estrelles on hi trobem programes i noms rutilants que van de 'Con las manos en la masa' a 'Joc de cartes', de 'Pesadilla en la cocina' a 'Cuina per solters’, de Pastallé, Arguiñano, Ribas, Cruz a Chicote.
Però el món de la cuina no és només l’estrellat, la fama i l’èxit. Hi ha patiment, hi ha tensió límit, hi ha moments d’ofec insondables, hi ha errors i un dinamisme extremadament viu. Una cuina és un conjunt de gent treballant alhora, fent equip, amb pulsions humanes i marge per equivocar-se. És trobar el punt de bullida exacte (el 'Boiling Point' del títol), sense propassar-se ni un grau centígrad, tenir-ho tot sota control, malgrat que a la vida no pot controlar-se tot. Aquesta realitat moguda, atzarosa i caòtica, humana i de reaccions impulsives és el que mostra Philip Barantini a Boiling Point, que recull l’experiència del director després de dotze anys treballant en la restauració.
Barantini sap de què parla i es nota, en la mirada i la solvència, en tots els detalls que configuren una sensació de veritat, malgrat que tot arriba a un punt de conflicte excessivament desaforat. El film ens mostra un servei de nit en un dels restaurants de moda de Londres, dirigit per un xef de prestigi que interpreta un ullerós Stephen Graham, amb una permanent i latent sensació d’ofec, excel·lentment propiciada pel rodatge en pla seqüència, d’inici a fi, impecable tècnicament i tot un encert pel que fa a la narrativa. La cruesa de l’agitació, la desfeta, l’imprevisible: són festes nadalenques i la quantitat de reserves posaran a prova la capacitat de tots de ser a l’alçada, amb un líder que s’enfonsa a nivell personal, però també laboral. Hi ajudarà una galeria de personatges estereotipats, però pertinents: visita sorpresa de l’inspector de sanitat, cuiner televisiu i amb ínfules, la crítica culinària que arriba inesperadament, un client groller i racista, un treballador gandul, al·lèrgies i distraccions, conciliació, alcohol, drogues, influencers, cambreres que estudien per ser actrius. Tot hi és, fent xup-xup.
En la línia de Help, excel·lent film de Marc Munden sobre la pandèmia amb Jodie Comer i també amb un enorme Stephen Graham, Boiling Point té un punt de cruesa i inversemblança que agita excessivament el trajecte i, especialment, el desenllaç. Però el que fa Barantini amb el pla seqüència és per gaudir-ho, una proesa immersiva i de tensió asfixiant fins al final. Ha estat una de les grans sensacions del British Independent Film Awards, amb quatre premis i onze nominacions, i la podeu veure a Filmin en doblatge i subtítols en català, on va ser estrenada el 29 de desembre.
Boiling Point
Direcció: Philip Barantini
Regne Unit, 2021
Durada: 92 minuts
Guió: Philip Barantini i James Cummings
Fotografia: Matthew Lewis
Música: Aaron May, David Ridley
Repartiment: Stephen Graham, Jason Flemyng, Ray Panthaki, Hannah Walters, Izuka Hoyle, Vinette Robinson, Áine Rose Daly, Lourdes Faberes, Malachi Kirby.
Drama gastronòmic