Només llegir la coberta de Swing, swing, swing, subtitulat «Vides de jazz, rebel·lia i ball», el llibre de Jordi Martí-Rueda per al petit segell valencià Sembra Llibres, intueixes que un dels capítols més significatius serà el dedicat a Billie Holiday (Filadelfia, 1915 – Nova York, 1959). El de la immortal cantant no és l’únic punt d’interès, Martí-Rueda tria un bon grapat d’històries interessants i les escriu amb bon pols narratiu i una prosa magnífica. Les terribles competicions de ball de la Gran Depressió, la relació de l’Alemanya nazi amb el jazz o les difícils trajectòries vitals dels pioners musicals com Louis Amstrong o Ella Fitzgerald, entre més, marquen un itinerari de lectura interessant i absorbent.
Així i tot, la història de Lady Lay, com es coneixia la cantant —el capítol tot just s’anomena així—, és terriblement dura i il·lustrativa. I l’autor la conta amb el múscul que, malauradament —ara hi anirem—, no té el film. Nascuda Eleanora Holiday Fanagan, els seus pares només eren uns adolescents quan la futura estrella del jazz vingué al món. No es casaren. La fugida del pare i les absències de la mare per atendre diversos treballs i dur endavant la filla acabaren amb Billie amuntegada amb altres familiars en la diminuta casa dels avis, a Baltimore. Allí havia de suportar les pallisses d’una cosina i els constants tocaments d’un cosí.
D’aquesta època, Martí-Rueda recupera una anècdota brutal i reveladora del tarannà de l’artista: «Un dia, el seu cosí li va dur una rata morta i l’hi va refregar per la cara. Era el mateix cosí que cada nit aprofitava la foscor per ficar-se a dins del seu llit per grapejar-la. Eleanora va fugir cap a un racó de la casa i en va tornar empunyant un bat de beisbol. Va apuntar al crani del noi i hi va descarregar tota la seva força. Al cosí se’l van haver d’endur a un hospital». Apunteu el recurs a l’autodefensa, perquè serà una constant.
No va ser l’episodi més fosc: un home que s’allotjava a la casa de la mare va intentar violar Holiday. Només tenia deu anys. «Mare i filla es van presentar a la comissaria per denunciar el violador. Va ser un error. L’agressor era un home i era blanc, i la víctima era nena i era negra. La policia va arrencar Billie dels braços de la mare i la va tancar durant dos dies en una cel·la. Després un jutge va ordenar que la internessin en una institució catòlica».
Continueu apuntant, perquè després d’això vindria el treball com a prostituta, sent encara una adolescent, les visites a la presó, un cruel desnonament per no poder pagar el lloguer. Però la coratjosa Billie es va conjurar per no ser mai de nou prostituta. I va visitar diversos locals buscant feina, dient que sabia ballar. Però en realitat era la interpretació musical allò distintiu i màgic que habitava en ella.
En la vida de la cantant hi ha molts buits biogràfics, però Martí-Rueda recupera una història preciosa que, si no és veritat, mereixeria ser-ho, la d’una petita Billie a qui, un dia, el pianista d’un local li va preguntar si sabia cantar. Llavors, va entonar «Trav’lin all alone», una melodia trista. «A les taules les converses van callar. La veu de Billie Holiday era rebregada, plena de costures. Les parets es van estremir. L’amo havia emmudit. // Va dir l’última nota, i la va deixar suspesa en l’aire. Com un pregunta que esperava resposta. Es va fer el silenci. // La sala va esclatar de sobte. Els clients es van aixecar de les cadires. Aplaudien enfollits. Quieta a la tarima, ella s’ho mirava estorada».
Comptat i debatut, la jove va començar a fer carrera en Harlem. Esdevindria una estrella. I un dia del 1939, quan tenia 24 anys, sobre versos del poeta Abel Meeropol, un jueu que havia militat en el partit comunista, va bolcar gran part de la ràbia interior que sentia enregistrant «Strange fruit». Dues paraules que contenen una metàfora macabra, la de les persones de color linxades en els estats del sur i penjades cruelment dels arbres. «Southern trees bear a strange fruit», comença la cançó. Però abans de continuar, hem de fer una mica de context.
Lady Lay i el naixement d’una nació
L’any que va nàixer Billie Holiday, el 1915, és també el de l’estrena d’una pel·lícula fundacional, El naixement d’una nació, de David Wark Griffith. Cinematogràficament parlant, es tracta d’una obra magna, una evolució de gegant en el llenguatge cinematogràfic. Ideològicament parlant, una bomba reaccionària. Quan apareix el film, el Ku Klus Klan era una organització gairebé testimonial. La pel·lícula, com recorda Martí-Rueda en un altre capítol del llibre, va canviar tot això. Els milers de nord-americans que veieren la cinta no oblidarien una escena en què un home pintat de negre tracta de violar una xicota blanca. «El monstre era capturat per homes vestits amb túniques i caputxes blanques. Després d’ajusticiar-lo, els cavallers del Ku Klus Klan s’enfilaven als cavalls i cavalcaven en un pla frontal com un exèrcit d’alliberadors», descriu l’escriptor i historiador.
Milers de persones alimentaren les files de la sinistra i sanguinària organització. «El sud es va omplir de cadàvers. En els primers anys de la refundació del Klan es comptaven per milers. La llum del matí deixava al descobert els horrors de la nit. De les branques dels arbres penjaven cossos d’homes i dones amb una soga fermada al coll. Els reporters es feien fotografies, i veïns del poble, sota els trofeus, somreien per a la posteritat», escriu Martí-Rueda. La Guerra de Secessió semblava que no havia acabat.
«Strange fruit» era la contestació, una cançó a la qual Billie Holiday dotava d’un sentiment i una ràbia que partien d’algun lloc molt profund. El públic li la demanava, constantment, potser conscients d’assistir a una simbiosi d’històries, la personal i la col·lectiva, úniques. De fet, per a ella no era fàcil, emmalaltia quan havia de cantar-la. I conta la història que la primera vegada que ho va fer va acabar perbocant en un bany, desfeta pel xoc emocional.
Però era una cançó incòmoda, que la productora de Holiday, Columbia, s’havia negat a enregistrar pel seu contingut antiracista i polític explícit. Així i tot, «Strang Fruit» va ser «un èxit aclaparador i va col·locar la lluita contra el racisme en el centre de la cultura musical afroamericana». Una creació artística que, d’alguna manera, prefigurava la lluita pels drets civils. Tot i que passaria molt de temps després de la mort de la cantant perquè se li donara al tema la dimensió que tenia: l’any 1999, la revista Time la va declarar la cançó del segle XXI.
Els Estats Units contra Billie Holiday
Una vida com la d’aquesta dona no sols deixa ferides. La seua, com la de tants altres músics de jazz, és una existència politoxicòmana, d’un abús de la beguda i d’una perillosa addicció a l’heroïna. Perillosa per a la seua integritat. I més coses. «El món podria admetre que els homes que toquen el saxofon, el piano o la trompeta no diguen capaços de sortir a escena sense haver-se regat d’alcohol o cocaïna (…) Però no tolerarà que una noia bonica i negra s’injecti heroïna i venti cops de puny a les taules quan s’enrabia», relata Martí-Rueda referint-se a la persecució policial que Holiday va sofrir al llarg de la seua vida a causa de les drogues.
Hi ha més possibles interpretacions, com ara la del film The United States vs. Billie Holiday, basat en el llibre Chasing the scream: the first and last days of the war on drugs, de Johann Hari. La pel·lícula dirigida per Lee Daniels (director de Precious) és desigual, previsible i conté els pitjors trets dels biopics llançats pensant en els premis. Tot i la potència de la història, es conta amb escàs pols narratiu, tret d’alguna fogonada imaginativa, i tan sols l’actuació d’una impressionant Andra Day (Globus d’Or i nominació a l’Oscar per aquest paper) salva el film del naufragi. Això i, evidentment, una espectacular banda sonora.
En tot cas, l’interès de la cinta rau en el pes estructural que té «Strange fruit» en la narració, la hipòtesi que la cançó va ser un detonant perquè els fiscals i els agents de policia encarregats de la vigilància antidroga carregaren amb especial virulència contra Holiday per evitar que continuara interpretant-la. D’alguna manera, les drogues eren l’excusa per continuar acaçant l’artista en la mesura que, periòdicament, Lady Lay obviava la pressió exercida pel seu entorn a instàncies del poder, i tornava a cantar una cançó que s’havia convertit en un símbol.
La pel·lícula mostra una persecució acarnissada, fins a la mateixa defunció provocada per una cirrosi, amb una pla que mostra els peus de l’artista, ja morta, emmanillats al llit de l’hospital. I s’assenyala al fiscal federal antidroga Harry Aslinger com un fanàtic obsessionat amb la cantant. Un personatge que es va jubilar el 1970 en el càrrec i que, uns anys abans, havia estat distingit pel president Kennedy. Un malvat de pedra picada, segons el film. Pel contrari, la figura d’un agent de color que treballava en el departament d’Aslinger i que va contribuir a la persecució de Holiday, Jimmy Fletcher, és molt més interessant. El film mostra l’evolució de l’afroamericà que creu que ha de contribuir a l’ordre i la lluita contra les drogues, encara que siga en contra dels membres de la seua comunitat racial, fins el penediment per haver participat d’un acarnissament execrable. Passant per uns altres esdeveniments o elucubracions per engreixar l’interès des espectadors que no revelarem.
En tot cas: existia realment aquesta fixació ideològica, aquella lluita contra el símbol, o, com suggereix Martí-Rueda, el que va pagar la cantant és la seua condició de dona i artista de color? Podeu fer les vostres apostes. Però no descarteu que la triple condició de dona, negra i rebel hi tinguera molt a veure.