Com es planteja portar endavant un centre com el Bòlit en el marc del ric context cultural gironí i del territori que l’envolta, però també en relació amb el context català?
Vaig entrar al Bòlit a través d’un concurs públic amb un programa poc dialogat amb aquest context. Però sí que ho era pel que fa a l’establiment de xarxes de col·laboració amb festivals i equipaments de la zona públics i privats com ara l’Associació per a la Recerca Biocultural i Artística de Rodes (Arbar), el festival Art & Gavarres, la col·laboració amb Patrimoni per mantenir Vilabertran… De tota manera, la primera exposició pròpiament del meu mandat, Cap a les deus. Una gramàtica fluvial és una declaració d’intencions a la mirada local, és de reconeixement d’un context cultural. De fet, les deus són les deus del propi context artístic. D’aquí que els artistes triats siguin d’aquí com l’Enric Ansesa, el Pere Noguera -malgrat ser bisbalenc-, el Jordi Isern -que és de Barcelona però també ens l’apropiem-, Josep Maria Oliveras… El propi tema de l’exposició, la cultura fluvial, pren un biaix més metafòric per parlar de moltes coses a partir del riu. Volia presentar aquesta comunitat ben confessable d’artistes gironins, en un sentit ampli, i obrir una línia de col·laboració amb altres equipaments de la ciutat.
En quin tipus de projectes col·labora el Bòlit amb altres institucions?
Tenim un programa de conferències amb La Mercè i amb la Universitat de Girona tenim un diàleg permanent a través de la Càtedra Ferrater Mora i farem junts les lliçons d’aquest any. Vaig proposar que portessin a la filòsofa Hélène Cixous. Amb La Volta tenim un projecte sobre cohabitació entre espècies, sobre els insectes. D’altra banda tenim un diàleg permanent amb les escoles i el projecte Bòlit Mentor que té lloc a quatre instituts, dos de Girona, un d’Amer i un de Banyoles, que coproduïm amb la Casa de la Paraula de Santa Coloma de Farners.
Com a professional de la cultura, que no prové estrictament del sector de l’art contemporani, què creu que aportarà al Bòlit?
Entenc el meu mandat com un procés de recerca. Jo no vinc pròpiament de l’art contemporani, vinc d’humanitats, encara que l’art ha estat una constant sempre a la meva vida. Cada cop que m’he enfrontat a un nou repte cultural, ho he entès com una oportunitat per entendre millor ecosistemes que venen donats, ho vaig fer a l’assessoria del Teatre Lliure, al Consell de Cultura de la Barcelona o durant els 17 anys que estat en molts projectes del CCCB. Es tracta d’entrar en diàleg amb el que ja hi ha i mirar què hi puc aportar jo de nou.
Pot aportar més transversalitat en un sector de vegades titllat de força endogàmic?
Feia 22 anys que no aterrava a Girona i de moment totes les activitats al voltant de l’exposició, que es despleguen des d’altres àmbits, han tingut molt bona resposta, no només per part del sector artístic, sinó per part dels ciutadans, perquè tinc clar que ens hem de dirigir a tothom, sense que això impliqui renunciar al meu programa però comunicant molt bé el s’està fent. Es tracta d’oferir diverses possibilitats d’entrada al fet artístic. A priori el sector de l’art no hauria de ser endogàmic perquè si fem una mirada a la història de l’art és totalment heterodoxa, sobretot des de l’època de les avantguardes fins ara. Ara bé, quan un es crea un rol determinat, és quan es creen les capelletes. Ha passat sempre, com les polèmiques entre lletristes i situacionistes, però vaja, són coses tan menudes… Els bons artistes no necessiten capelletes ni crec que s’hi sentin còmodes perquè el que fan és asfixiar el propi fet artístic. Però de vegades es creen zones de protecció que potser necessiten els que no se saben justificar amb la seva pròpia pràctica.
L’endogàmia ha propiciat que l’art contemporani es vegi com una cosa elitista i que no arriba al públic?
Per mi el que és elitista és l’economia. La part més complicada del telenotícies és quan hi ha notícies econòmiques explicades des de la més pura abstracció. En canvi, quan es parla de cultura es parla fins i tot en termes més lleugers del que es mereixeria. En aquest sentit demanaria molta més exigència. Això ho explicava molt bé l’Antoni Martí Monterde en un article titulat Els mots i el morts que deia: per què quan es fa un documental sobre el guepard s’aborda des de la biologia i la zoologia, i quan es parla d’El guepard, de Lampedusa, es fa amb termes més frívols? Hauríem de ser més exigents amb això perquè hi ha un cert interès en vendre l’art contemporani com a elitista. I no sé ben bé quin és. A m’agrada assistir a esdeveniments i rituals que em descentrin una mica i em plantegin coses noves i fins i tot que m’enfrontin a la meva falta de capacitats tècniques o cognitives per entendre algunes coses. Poder fer aquest procés és meravellós. Si ja ho t’ho donen tot mastegat, que és el que passa amb Netflix o amb productes de consum a la carta, aleshores per què estàs allà mirant? Amb el programa d’activitats que hem fet, hem intentat acostar l’art a la gent sense perdre ni un mínim d’exigència. Hi ha molts artistes que els molesta el debat actual sobre l’accessibilitat intel·lectual, que critiquen que des de moltes institucions a través de la mediació s’estan oferint uns relats massa explicats. Jo crec que tot es complementa i si fas molt bona mediació, l’espai de mediació pot arribar a ser una obra en sí mateixa, des d’aquest caràcter més assagístic.
Precisament sobretot des de la pandèmia, els museus i centres d’art sembla que estan reflexionant més que mai sobre el tema de la mediació, sobretot quan es dirigeix a col·lectius específics i a nous públics. Què en pensa?
Està molt bé dirigir-se a nous públics sempre i quan no intentem portar-los a la nostra manera de mirar allò que hem programat. Hem de donar un marge de moviment i interpretació molt ampli, que sigui el mínim d’escolaritzant possible. Preservant les diferències, no intentar estereotipar-los.
El Bòlit podrà produir molts projectes?
Produirem, però també hi haurà força coproduccions. Per exemple, aprofitant que l’any que ve fan honoris causa a Pere Portabella per la Universitat de Girona, tindrem un projecte sobre la relació de Portabella amb Carles Santos i amb els poetes catalans, mentre que el Museu de l’Empordà de Figueres treballarà la col·lecció artística de Portabella, tot això ho fem conjuntament. També tindrem una coproducció amb La Virreina sobre intel·ligència artificial i cultura predictiva. A nivell de producció, tant Cap a les deus hi ha cinc obres de nova producció i en el cas de Petromasculinitats, la instal·lació de Cabosanroque. També tindrem una exposició de caràcter més etnogràfic sobre la figura del boig, comissariada per Julià Guillamon i Adrià Pujol, que tindrà dues peces noves. Intentem trobar un equilibri entre noves produccions amb els pressupostos que tenim, i la nova producció i la divulgació d’obres ja fetes que aquí a Girona no s’han vist o s’han vist molt poc. El que potser pot no agradar és que no hi hagi grans noms internacionals. És una programació que mira molt el context català, això sí.
Creu que li toca al Bòlit això?
Sí, és que jo això que tot el bo ha de ser de fora, no m’ho crec. El que sí hi haurà una constant de temes universals, com l’emergència climàtica, Cap a les deus i Petromasculinitats ja estan vinculades a aquest tema.
El fet que el projecte tingui un gran nexe amb el context local, fa que tingui més pressió?
No l’he notada. Estaré quatre anys i prefereixo executar la manera que tinc d’entendre l’art i les institucions culturals i si arriben les pressions, dialogar amb elles. A nivell de continguts, no hi ha pressions, per mi la pressió més forta és la logística i burocràtica que fa que la majoria de centres com el nostre hagin d’invertir la meitat dels seus esforços en poder tramitar les coses. Això és el més difícil. En el meu projecte de Bòlit, per exemple, no hi tenen gaire lloc les monogràfiques d’artista perquè ja abans tampoc no era un espai. Hi ha una part continuista amb el mandat anterior de Carme Sais. Això no vol dir que de cara al 2023, per explicar alguns temes més contemporanis, em serveixi d’alguns artistes de la ciutat.
Tindrà recursos per a tot el que vol fer?
Els centres com el Bòlit sempre justegem perquè part del pressupost se’n van a l’estructura. Aquest any tenim el suport de l’OSIC de la Generalitat que ha augmentat la dotació, l’Ajuntament i la Diputació de Girona que primera vegada a la història entra al Bòlit. El pressupost total del 2021 ha estat de 470.000 euros i per al 2022, 488.000 euros. En el pressupost per a residències i col·laboracions, passem de 8.000 a 15.000 euros) i per a les activitats -exposicions incloses- 126.000 euros anuals.
Vostè que ha escrit sobre la societat actual (L’ull i la navalla) i la pandèmia (Fils o Cartes sobre el confinament, la vigilància i l’anormalitat), què li aporta l’experiència de l’art, viscuda individualment o col·lectivament, en aquest moment que estem vivint tan estrany?
El centre d’art com a espai físic és més important que mai com a lloc de trobada, ofereix una desautomatització de rituals i de formes de control que hem adquirit en els darrers temps. Ens allibera una mica de tot això i podem entrar en un espai de sentit. És un privilegi estar en un lloc on hi ha molta gent que ha dedicat moltes hores a pensar quina era la millor forma, quina era la millor paraula, quina era la millor llum per explicar allò que volia dir. Això no té preu, per mi és un regal, és generositat i costa molt de trobar. A més els patrons de cultura actual tendeixen a ser com de supermercat, com les grans plataformes on trobes tot on la teva feina com a ciutadà és només omplir el carro. En canvi, a un espai d’art vas despullat i t’has de posar a la mercè del que et trobes. És un exercici de prendre consciència de les coses, de parar un moment, d’aturar-nos i que tot això que dono per bo en el meu dia a dia, posar-ho en suspès. És una barreja sobre crear un entorn procliu a la bellesa contra el catastrofisme perquè hi ha pocs espais on les coses es deixin contemplar i donar-li el temps que tu consideris, i després contribuir al judici crític perquè en aquests espais ets més conscient d’algunes coses, potser moltes menudes i altres més intel·lectuals i abstractes.
Parla de bellesa però a més l’art contemporani aporta llum a coses difícilment apareixen als mitjans de comunicació.
Capgirar l’agenda de temes per pensar és important. La dieta mediàtica és molt reduccionista i molt basada en l’alarmisme, bàsicament de problemes econòmics, sanitaris i polítics. L’art ajuda a sortir d’aquesta dieta d’horrors a la què estem sotmesos. I l’art dialoga amb temes com les fronteres o els desplaçats però ho pot fer allunyant-se del pànic. El que passa és que ens fem una idea del món a través dels mitjans i el que fan és col·lapsar els nostres sentits. I respecte a la bellesa, el que jo considero bell per a un altre no és, és un concepte tan ampli que se’m fa difícil que algú pugui resistir-s’hi.
Quins artistes, exposicions, li han portat a viure aquesta experiència de l’art d’una manera plena?
En el tòpic, he de dir que l’exposició de Mark Rothko a la Fundació Miró em va corprendre. També m’agrada molt més que una obra en sí, el fet de com s’organitza, la seva gramàtica. Per això he subtitulat Cap a les deus com a Una gramàtica fluvial. De fet, tots els artistes inclosos a l’exposició em corprenen d’una manera o altra. També m’han marcat Singularitat d’Albert Serra, a La Virreina, mentre que em carreguen les exposicions molt divulgatives, amb un excés d’informació a sala. També em va agradar molt l’exercici que va fer Valentín Roma sobre el llibre Sobre la fotografia de Susan Sontag a La Virreina. Era molt difícil fer una mostra a partir d’un llibre i ho va fer molt bé.