El títol de la primera novel·la negra de Leonardo Padura, Pasado perfecto (1991), avançava una de les marques de la casa d’aquest escriptor cubà que ha esdevingut únic en el gènere policíac: la importància del passat, la nostàlgia d’un pretèrit “perfecte” —en el sentit que ja no es pot canviar— i la bellesa insòlita d’alguns moments del present fugaç —aquells que el detectiu passa amb els seus amics, al voltant d’una taula, demostrant que la bona cuina i la veritable amistat són antídots —fugaços però efectius— contra la crisi (sigui personal, econòmica, nacional o revolucionària).
D’alguna manera, aquest pes del passat sobre el present es troba en totes les obres de Padura, des de les vuit novel·les que formen la sèrie Mario Conde fins a l’última novel·la independent de Padura, Como polvo en el viento, que manlleva el títol d’una cançó del grup nord-americà Kansas, Dust in the wind, que ja feia al·lusió a la fugacitat del temps.
Molts altres títols de la sèrie Mario Conde —La neblina del ayer (2005) i La transparencia del tiempo (2018)— remarquen aquesta obsessió amb el temps que també és palesa en els arguments de les altres obres, perquè l’autor sempre destaca la influència dels fets del passat sobre el present.
La menys relacionada amb aquell passat podria ser Adiós, Hemingway, que, com l’autor confessa, va eixir de la proposta dels seus editors brasilers de participar en la sèrie “Literatura o mort” barrejant un relat al voltant de l’escriptor que triés —en aquest cas Hemingway. Padura, que havia decidit deixar descansar Mario Conde, el recupera i explora la literatura i la biografia de Hemingway tot furgant en el seu passat a l’Havana. Adiós, Hemingwayesdevé així una lliçó de literatura i vida que Leonardo Padura concentra en menys de 200 pàgines. Conde ha de descobrir qui va matar un home que s’ha trobat en el jardí de l’antiga casa de Hemingway a l’Havana, un cadàver que presenta dos trets al pit i una mort que els forenses daten en els últims dies de l’escriptor nord-americà a Cuba.
Amb l’excusa d’investigar Hemingway com a sospitós, Mario Conde —que també té anima d’escriptor— s’enfronta a les dues cares de Hemingway —la seva biografia i la seva literatura—, des d’un doble vessant d’amor-odi: primer confessa que, de bon començament, intentava escriure com l’autor d’El vell i el mar (“Cuando empecé a escribir, yo también lo hacía como él. Este tipo fue muy importante para mí”, diu Conde) i després comença a distanciar-se: Hemingway “sabía que su imaginación siempre había sido escasa y mentirosa, y solo contar las cosas vistas y aprendidas en la vida le había permitido escribir aquellos libros capaces de rezumar la veracidad que le exigía a su literatura. Sin la bohemia de París y las corridas de toros no habría escrito Fiesta. Sin las heridas de Fossalta, el hospital de Milán y su amor desesperado por Agnes von Kuroswsky, jamás habría imaginado Adiós a las armas. Sin el safari de 1934 y el sabor amargo del miedo sentido ante la proximidad letal de un búfalo herido, no hubiera podido escribir Las verdes colinas de África, ni dos de sus mejores relatos, ‘La breve vida feliz de Francis Macomber’ y ‘Las nieves del Kilimanjaro’”.
Hi ha pocs estudis literaris sobre Hemingway que diguen tantes veritats sobre el Nobel de literatura com aquesta petita joia amb forma de novel·la negra.
Una història catalana
Des de Pasado perfecto, Padura barreja els casos policials que investiga Conde amb persones de la infància o joventut del detectiu. En aquest primer cas es tracta d’investigar la desaparició d’un antic company d’institut (Rafael Morín, ara un alt càrrec de l’Empresa d’Importacions i Exportacions del Ministeri d’Indústries) i això li torna a recordar els seus anys al Pre (el Preuniversitari; corresponent als dos últims anys de batxillerat i l’últim d’ESO), quan va conèixer també la dona del desaparegut, Tamara —un vell amor platònic—, i tots els seus amics de l’ànima (el Flaco, el Conejo, etc.), amb els quals queda habitualment per menjar i beure sense mesura. Per salpebrar aquestes trobades, i tota la història personal de Mario Conde, Padura li transmetrà les seves pròpies obsessions: el beisbol —o el juego de pelota, com en diuen els cubans—; els boleros —que tindran el seu moment estel·lar a La neblina del ayer—; el pop i el rock —especialment de The Beatles i Creedence Clearwater Revival—; la mateixa literatura —Mario Conde té sempre l’esperança d’arribar a escriure algun dia “històries esquàlides” com les de J. D. Salinger—; la denúncia social i la cuina —probablement l’empremta més pepecarvalhiana en la novel·la policíaca de Padura.
En el cas de l’últim lliurament de la sèrie Mario Conde, La transparencia del tiempo, el lligam del cas amb el passat de Conde és Bobby Roque, un antic company del Pre a qui han furtat una verge negra —una “relíquia familiar” d’un parent català de cognom Rossell. En aquesta novel·la, Padura juga directament amb dues històries convergents i dos tempos que va alternant: el de la investigació de Mario Conde, que es mou en el present, amb flash-backs a l’època d’estudiant, i el de la verge negra medieval robada, una història que es va remuntant en el temps per explicar com va viatjar des de Terra Santa a la Garrotxa i després a Cuba.
Escrita després de rebre el Premi Princesa d’Astúries de les Lletres, La transparencia del tiempo és una gran excusa per explicar episodis catalans, des de la participació de la Companyia Catalana de Roger de Flor fins als primers dies del “Procés” passant per la creació de l’estelada a Cuba. Aquest últim episodi li l’explica, a Conde, un tal Miguel Duque: “Las actas originales de la fundación de la Beneficencia en 1848, y también otros papeles més recientes, casi todos de la década de 1920, relacionados con una especie de conspiración entre catalanes para crear un estado independiente... No sé si usted sabe que Francesc Macià estuvo en La Habana después de su loco intento de invadir Cataluña para independizarla. Y aquí se escribió un proyecto de Constitución republicana... Hasta la bandera independentista catalana se creó en Cuba... Dicen que por eso se parece a la cubana, con la estrella solitaria. Había muchos nacionalistas catalanes que pensaban que debían seguir el ejemplo de Cuba e independizarse de España. Y querían aprovechar la crisis que existía en el país, la situación de caos en Cataluña, utilizar incluso los métodos de los anarquistas. Parece que algunos nacionalistas se reunieron acá en La Habana con el anarquista Buenaventura Durruti para sumarlo a la causa. ¿Sabían eso?”.
Conde no s’ho creu tot, és clar. “¿Anarquistas y nacionalistas en el mismo plato? Todo podía ser, pensó, y observó el rostro de Miguel Duque: casi seguro era un genio informático y deductivo, como decía Manolo, pero, con la misma seguridad, Conde podía afirmar que le faltaban lecturas”.
A la història paral·lela del viatge de la verge negra fins a Catalunya, el protagonista, el templer Antoni Barral, s’hi troba amb una figura clau de la història catalana: “Roger de Flor mandó a pedir de su camarote una garrafa de vino de Burdeos y dos copas de cristal veneciano. Luego de beber el primer trago, el capitán señaló con su brazo extendido las murallas y torres de Acre, y preguntó: ‘Sabes lo que en realidad se decide con el destino de esta maravillosa ciudad?’. Antoni se sorprendió con el giro de la conversación. ‘Se decide la suerte de los reinos latinos en Levante, la presencia cristiana en Tierra Santa’, respondió el templario catalán”.
I, després de recordar-li al templer la crueltat de les anteriors campanyes cristianes (“Recuerda que para satisfacer esa fe otro rey, Ricardo de Inglaterra, hace apenas cien años ordenó en esta misma ciudad decapitar a miles de prisioneros musulmanes porque Dios le dio licencia para matar infieles sin que el homicidio fuese pecado”), Roger de Flor fa una primera lliçó de geoestratègia sobre aquell racó de la Mediterrània anomenat Acre: “La verdad, la verdad, amigo mío, es que aquí, ahora, lo que se decide es el dominio de la ruta comercial más importante del mundo, la veta de muchas riquezas, y por eso andan por ahí con sus espadas y pendones los muy bien pagados mercenarios de los comerciantes venecianos, genoveses y pisanos. Y el ejército vaticano de los desaforados lombardos... Se decide la posesión de estas tierras maravillosas, de sus bosques y valles sembrados de vides, olivos y cedros, el control de las calzadas para las caravanas que van hacia el Oriente, el dominio de decenas de puertos, como este donde estamos... (...) Y sabiendo eso, ¿quieres pelear y estás dispuesto a morir por un pedazo de madera tallada?”
Una pregunta sobre la verge negra que el templer creu pròpia d’un dimoni i així li ho confessa a Roger de Flor: “‘Hablas como un hereje. No, peor aún: como un nigromante que incluso pretende adelantarse en el tiempo a los designios celestiales... Dices cosas inquietantes. Eres peligroso, Roger de Flor. ¿De verdad quién eres y de dónde vienes?’ El marinero bebió un trago de su copa de finísimo cristal y se volvió para dar el rostro al océano de la tarde: ‘Vengo de ahí, del mar. Su misterio es mi fe’”.
Els boleros i el temps
Un dels lliuraments més enlluernadors de la sèrie Mario Conde és La neblina del ayer, on l’expolicia Mario Conde intenta esbrinar què se’n va fer de Violeta del Río, una cantant de boleros desapareguda fa dècades. Les savieses musical i bibliòfila de Leonardo Padura resplendeixen en aquesta novel·la prenyada de cultura cubana i, una altra vegada, de nostàlgia pel passat. No és la nostàlgia d’un antirevolucionari —Mario Conde no es retrata mai anticastrista de jove—, sinó el cansament d’un decebut que tot just vol recordar temps passats i només està disposat a lluitar per recuperar antics amors.
Conde, que, des d’Adiós, Hemingway —l’anterior novel·la de la sèrie—, ha deixat la policia i es dedica a rescatar llibres vells de decadents cases amb antigues biblioteques, troba una notícia retallada d’una revista. S’hi anuncia la retirada de la cantant de boleros Violeta del Río —un nom que desconeix i que li desperta la curiositat de saber què se n’ha fet. El nom de la bolerista és un invent de Leonardo Padura, però tan adient a una bolerista com els noms de les cantants cubanes de l’època (Xiomara Alfaro, Fredesvinda García, Elena Burke o La Lupe).
Aquest títol, La neblina del ayer,també està manllevat d’un bolero, concretament del “Vete de mí” dels germans Expósito (“Seré en tu vida lo mejor / de la neblina del ayer / cuando me llegues a olvidar”): una lletra que esdevé metàfora en aquesta novel·la, una de les més rodones de Padura.
Potser per aquesta raó —els escriptors i les seues dèries!— Padura ha decidit titular també la seva última novel·la amb el vers principal d’una cançó mítica del grup nord-americà Kansas, Dust in the wind, una altra vegada dedicada a la fugacitat del temps: “I close my eyes / Only for a moment, and the moment’s gone / All my dreams / Pass before my eyes, a curiosity / Dust in the wind / All they are is dust in the wind” (‘Tanco els ulls / només per un moment i el moment se n’ha anat / Tots els meus somnis / Passen abans pels meus ulls, una curiositat / Pols en el vent / Tots ells són pols en el vent’).
En aquesta nova —i extensa— novel·la Leonardo Padura segueix fidel a algunes obsessions com el beisbol, la música, la cuina, la sobretaula i, per sobre de tot, l’amistat al llarg del temps.
La història barreja el present, amb dos fills d’exiliats que es troben en una ciutat de majoria cubana a la conurbació de Miami (Hialeah), i la història de les seues mares a l’Havana del 1990. Hi ha denúncia de la burocràcia estatal cubana, de l’eterna crisi econòmica, i de la persecució dels homosexuals a l’illa, però també de la supèrbia dels exiliats: “Por su parte, los centoramericanos, los boricuas y los venezolanos huían de allí en cuanto les era possible, pues apenas soportaban el peso del orgullo y la prepotencia de los cubanos, que hasta muriéndose de hambre se comportaban como si fueran seres superiores”.
Una altra vegada, els personatges d’avui viuran condicionats per les decisions d’ahir, fins i tot com una herència genètica, a pesar de ser només com pols en el vent.
Amb aquesta novel·la Leonardo Padura continua treballant perquè els seus lectors desitgin el contrari del que el fantasma de J. D. Salinger li deia a Conde en somnis, a La neblina del ayer: “Nunca conozcas a un escritor si te gustó su libro, Chandler dixit. Y tenía razón: los escritores son una raza extraña. Mejor es leerlos que conocerlos, eso es seguro, y movió su túnica naranja antes de esfumarse en la noche habanera”. •