Amb Matrix (1999), les germanes Wachowski no només van fer una pel·lícula rodona, fascinant i amb molt de suc post-funció, sinó que van fer història, amb una proposta estilística planetàriament imitada en qualsevol gran producció que es pretengués digna i d’impacte: els vestits de cuir, herois lacònics, pentinats quasi-emo i ulleres de sol (el que seria, fil per randa, la frustrant foscúria de l’estètica 2000), combats que van sublimar la plasticitat de les arts marcials hongkongueses, el laberíntic rerefons bíblic, o l’efecte "bullet time", l’inoblidable tret en espiral i l’esquena corbada.
Però l’èxit, immediat, de la pel·lícula, amb una història que feia ballar el cap i uns efectes mai vistos, no va tenir continuïtat en les dues seqüeles posteriors —rodades alhora i estrenades el 2003— que convertirien aquella fastuosa i efectiva obra mestra en trilogia. Si bé Matrix Reloaded encara tenia alguna certa gràcia, malgrat tots els averns i afegitons que n’embolicaven la troca, Matrix Revolutions liquidava la poca mística que li quedava a una història ja esgotada. De l’èpica amb ínfules messiàniques al melodrama presumptuós, confús i amb diàlegs ridículament solemnes.
Amb la maquinària de la gran matriu cinematogràfica aturada, però viva en curtmetratges, animes i interessants peces documentals, les Wachowski no van aconseguir recuperar l’espurna que les va fer icòniques i signen pel·lícules decebedores com Speed Racer (2008) i la fallida El destí de Júpiter (2015), tot i que presenten algunes bones idees a L'atles dels núvols (2012). Un botí de baixa estofa per a tanta expectativa. En aquest context, sis anys després del darrer film i sense una de les germanes —Lilly Wachowski ha abandonat el vaixell, potser perquè no ho veia gaire clar— arriba el renaixement de la saga, amb The Matrix Resurrections. L’última bala a la recambra?
Els temps han canviat, el context global és un altre i els fracassos ajuden a tenir una visió molt menys autocomplaent del teu propi llegat. Si bé la pel·lícula es fa llarga i en la darrera part esgota tots els recursos exposat a l’inici, cal reconèixer-li el mèrit de dialogar amb la seva pròpia mitologia i aconseguir allunyar-se de la nostàlgia prefabricada, amb un humor autoparòdic i un discurs metareferencial força divertit. Calcada, en estructura, al Matrix fundacional, després d’una persecució al límit ens centrem de nou la vida ordinària d’un Neo que és dissenyador de videojocs i a qui el seu terapeuta li recepta pastilles (blaves) per no perdre el nord. Fins que el conill blanc hi torna, les visions s'amunteguen i apareix Morfeu amb la pastilla (vermella) que li farà obrir els ulls.
Molt més romàntica i psicoanalítica (amb tot el que aquesta paraula suposa des del moment en què tens un terapeuta com a personatge clau), té un primer tram d’acció enlluernadora. Però no aconsegueix remuntar el descens dels precedents i acaba sent inofensiva, tot i que Wachowski assumeix molt desacomplexadament els guanys i forats negres de la seva gran obra, i que gràcies a això gaudeix de nou. No hi és Laurence Fishburne, però Keanu Reeves no només aguanta el tipus, sinó que reafirma la condició d’heroi involuntàriament ultracarismàtic, amb Carrie-AnneMoss com a parella de química ideal. La identitat, l’apoderament que ens convé, el sentit esperpèntic de viure, l’encaix en un món absurd i de complexitats incomprensibles. La ironia d’intentar ressuscitar un èxit.
The Matrix Resurrections
Direcció: Lana Wachowski
Estats Units, 2021
Durada: 148 minuts
Guió: Aleksandar Hemon, David Mitchell i Lana Wachowski
Fotografia: John Toll, Daniele Massaccesi
Música: Johnny Klimek, Tom Tykwer
Repartiment: Keanu Reeves, Carrie-Anne Moss, Neil Patrick Harris, Jada Pinkett Smith, Yahya Abdul-Mateen II, Jessica Henwick.
Ciència-ficció.