2022 serà, en aquest sentit, la vespra de la festa. I de tanta tensió acumulada, vés a saber si no acabarà explotant i prendrà forma d’any electoral. Perquè, en política, els efectes papallona tenen unes conseqüències demolidores. Ho vam poder comprovar en 2021, quan un moviment d’ales a Múrcia va acabar tenint rèpliques a Madrid, erigint Isabel Díaz Ayuso en una lideresa de primer nivell, i al Govern espanyol, que Pablo Iglesias va abandonar per deixar pas a una altra estrella del moment: Yolanda Díaz.
No serà fàcil que Ximo Puig s’atrevisca a prémer el botó electoral en els pròxims 12 mesos. Al País Valencià és on més corre el rumor de l’avançament de fa temps, però no sembla gaire factible. La intenció del president del Consell i secretari general del PSPV passa per esgotar al màxim la legislatura en curs —les anteriors eleccions van celebrar-se el 28 d’abril de 2019—, fins al punt que no és descartable una reunificació amb les autonòmiques i municipals previstes per al 28 de maig de 2023.
Siga com siga, en el cas valencià, l’atenció no estarà concentrada exclusivament en els moviments de Puig. A Compromís hauran de prendre decisions que marcaran —i de quina manera— el rumb de la coalició. Des de l’elecció del síndic parlamentari que rellevarà Fran Ferri després de la seua marxa sorpresa de la primera línia política, fins la continuïtat o no de Joan Ribó com a candidat a l’alcaldia de València, passant pel futur boirós de la vicepresidenta de la Generalitat, Mónica Oltra, un dels grans enigmes pendents. La seua relació tibant amb Puig —i la de PSPV-Compromís en general, per bé que a les Corts impera el bon ambient— no convida a imaginar una tercera legislatura en parella.
Al PPCV ja van penjar els cartells de Carlos Mazón, “el president de tots”, amb motiu de la seua elecció com a líder del partit i de la convenció estatal de la formació que l’octubre de 2021 va tenir lloc a la plaça de bous de València. Així doncs, els populars estan preparats de fa temps, i amb més ganes d’eleccions que ningú. Un partit que va arribar a tenir 55 diputats a les Corts i que ara només n’hi compta 19, només pot albergar expectatives de millora.
En qualsevol cas, prou bé que ho saben, el seu retorn al poder passaria, sí o sí, per un acord de govern amb Vox. La ultradreta es mostra especialment vigorosa al País Valencià i Mazón ja hi ha aplanat el camí a una entesa futura, tot assegurant que és hora de “superar els prejudicis”.
De Ciutadans, que va aconseguir 18 diputats —només un per sota del PPCV— en la convocatòria de 2019, ja s’espera ben poc. Serà víctima de la seua negativa —en el seu moment— a rebaixar del 5% al 3% la tanca d’accés a l’hemicicle valencià.
I és que la formació taronja, òrfena després de la fugida teatral de Toni Cantó, tan bon punt parla d’una eventual aliança amb el PPCV per contribuir a la derrota del Botànic, com anomena “deslleials” els populars per la jugada de Múrcia o la més recent de Castella i Lleó.
Calma tensa a les Illes
Precisament, l’avançament dels comicis castellanolleonesos —indissociable del desig del PP de fagocitar Cs— podria tenir les seues rèpliques al País Valencià i les Illes. L’efecte papallona, de nou.
La més que probable victòria abassegadora del PP, sumada a l’èxit que els populars també esperen enguany a una comunitat de tradició socialista com Andalusia, situarà el PSOE en un escenari molt complicat. Les majories còmodes a Madrid i aquestes dues autonomies propulsarà la imatge d’un Pablo Casado protopresident. Per tal de tallar de soca-rel aquesta sensació, el president espanyol, Pedro Sánchez, podria llançar un SOS a Puig i la presidenta balear, Francina Armengol, per tal que aporten alguna alegria —ni que siga amb governs de coalició multicolor— a la formació del puny i la rosa. Una altra cosa és la intensitat d’aquest desideràtum i si finalment es concreta o no.
Armengol, en principi, no vol saber-ne res. Quan Puig, en 2019, va dissoldre les Corts valencianes un mes abans d’allò que es preveia, al si del PSIB ja van escoltar-se veus que suggerien la conveniència d’un possible avançament electoral.
Però convocar al marge del calendari habitual, en solitari, és un panorama ignot i relliscós, de conseqüències imprevisibles per la baixa participació que segurament n’hi hauria.
Pel que fa a la relació entre el PSIB i Més per Mallorca, els continuats estira-i-arronses —amb alguna declaració amb forma de boutade— no fan preveure un trencament. Amb Podem, la relació dels socialistes és més bona, sobretot des que comparteixen el Govern de l’Estat.
A diferència del País Valencià, on la receptivitat d’una part de Compromís és notòria, la plataforma d’espectre ampli que esbossa Yolanda Díaz a escala estatal no gaudeix d’adeptes a Més. La veuen però no la miren. No hi entraran, de cap de les maneres. Absolutament desencisats després de l’experiència amb Podem de 2016, l’estratègia de Més és clara: reforçar la coalició amb les seues potes a Eivissa i Menorca i amb Esquerra Republicana, amb els quals comparteixen cultura política.
El pacte PP-Vox que algunes enquestes preveuen al País Valencià tampoc no troba ressò a les Illes, on l’arribada de molta immigració jove de la resta de l’Estat ha redoblat la força de les forces esquerranes. Els populars haurien de pujar un 40% els seus vots respecte l’any 2019, que l’abstenció entre les capes progressistes fora elevada i que no hi accedira el PI, Proposta per les Illes, al qual tots els sondatges atorguen representació. La incompatibilitat dels regionalistes balears amb la ultradreta és la taula de salvació de l’esquerra illenca.
Catalunya, en trànsit
Tot i les desavinences fetes públiques al llarg de 2021, ningú no espera eleccions a Catalunya en 2022. L’horitzó de les municipals és a la vista i els uns i els altres hauran de mesurar les seues forces. Arribar-hi dins del Govern és la millor manera de tenir èxit.
Junts necessita guanyar temps per explorar una reunificació amb el PDeCAT, amb qui comparteix —en gran mesura— espai ideològic. Els episodis de divisió esdevinguts amb motiu de la taula de diàleg amb el Govern espanyol i l’aprovació dels pressupostos d’enguany podrien reproduir-se, però els republicans són conscients dels riscos que comporta un trencament de l’Executiu i de quedar en minoria.
Per això mateix, Pere Aragonès farà tots els possibles per transmetre sensació de normalitat. Hi juga a favor, sens dubte, el bon feeling que manté amb el conseller d’Economia, Jaume Giró.
Tot plegat, un exercici de realpolitik enmig d’una conjuntura socioeconòmica adversa a causa de la crisis de la COVID-19. Els governs no acaben de sortir-se’n, cada onada enfonsa més els ànims de la ciutadania i injecta pessimisme en les persones i els mercats.
L’esperança d’una recuperació definitiva de l’economia xoca amb la perseverança del virus. L’arribada de milers de milions procedents d’Europa no garanteix una milloria prolongada i podria provocar un 2023 encara més incert. Com a Catalunya, costa de creure en un escenari d’eleccions anticipades a l’Estat, encara més amb el carisma de Yolanda Díaz en fase ascendent.
Això mateix, la incertesa, és el que fa moure la política actual. Tot sembla incert. Tot ha esdevingut una gran incògnita. Un terreny assaonat per l’arrelament de discursos populistes, de consum fàcil, que entronquen molt bé amb l’essència de Vox. Vam començar 2021 amb mascareta i encetem 2022 de la mateixa manera. Amb més del 90% de la població major de 12 anys vacunada, però amb mascareta i la percepció que la pandèmia no hi dona treva. Els governants, premiats pels electors en primera instància en aquells llocs on van haver-hi eleccions, poden pagar-ne des d’ara les conseqüències. El cansament ja és generalitzat.