El Botànic va tancar 2021 amb l’aprovació dels setens pressupostos en comú. La gran pregunta és si, amb les eleccions a la cantonada, les forces que integren el Govern del Botànic tornaran a enfrontar-se per cada cèntim del pressupost o s’estimaran més prorrogar-ne els d’enguany? La pregunta directament seria innecessària en el cas que el president, Ximo Puig, dissolga les Corts i convoque eleccions anticipadament.
El rum-rum d’uns comicis avançats circularà durant tot l’any. De moment no entra en els seus plans, però Puig tampoc no ho contemplava en 2019 i va acabar prement el botó roig malgrat l’oposició manifesta de Compromís, el seu principal soci. No debades, aquella va ser l’única decisió que no va obtenir la unanimitat del Consell en els quatre anys de govern compartit.
Aquell fet va marcar un abans i un després entre ells, res no ha tornat a ser igual. D’aleshores ençà, Compromís s’ha esforçat per marcar terreny i ho continuarà fent —cada vegada amb més intensitat— així que s’apropen els comicis. Per això costa d’imaginar una negociació pressupostària a escassos mesos de les urnes. És un procés extenuant, de més de tres mesos d’estira-i-arronses, que projecten un soroll molt perjudicial.
Els punts de fricció medul·lars tindran a veure amb l’aprovació o no de l’impost a les estades turístiques i amb motiu de l’ampliació del Port de València. En tots dos casos, el PSPV manté una posició oposada a la de Compromís i Unides Podem.
Pel que fa a l’impost de nova creació, els tres grups del Botànic han acordat l’aprovació d’una llei consensuada amb el sector que suposaria la seua implantació a escala municipal. És a dir, que els ajuntaments tindrien la darrera paraula a l’hora d’activar-la o no a cada localitat. En el cas del Port, la insistència de Compromís a reclamar una nova declaració d’impacte ambiental (DIA) —l’actual es remunta a 2007— xoca amb la determinació dels socialistes d’agilitar-ne els tràmits perquè l’ampliació entre en funcionament i contribuisca a animar l’activitat econòmica.
Un altre tema sempre candent i sempre ajornat, el de la reforma de la llei electoral, morirà per la manca de suport d’un diputat. És el vot que falta per arredonir la majoria exigida per modificar la legislació en la matèria. Els 27 diputats socialistes, els 17 de Compromís, els 13 que resten de Ciutadans i els 8 d’Unides Podem queden a un sol vot —65— dels 66 que calen per aconseguir els dos terços de l’hemicicle. La formació liberal, la més necessitada ara a veure rebaixada la tanca d’accés del 5% al 3%, és la que va evitar-ne el retoc a la fase final de la legislatura anterior. Enguany tornarà a no haver-hi quòrum.
Enigmes i més enigmes
2022 serà un any clau. Alguns dels principals responsables institucionals hauran de prendre decisions de pes relatives a la seua carrera política.
L’adeu de Fran Ferrri a la sindicatura del grup de Compromís a les Corts valencianes per retornar a l’empresa privada ha obert, a més, un debat amb què ningú no hi comptava. El seu relleu es coneixerà en els pròxims dies i s’hi barallen diverses alternatives. Des del conseller Vicent Marzà, que gaudiria així de més llibertat a l’hora de fixar la seua posició en temes de tota mena, fins una successió natural amb la primera portaveu adjunta —la crevillentina Aitana Mas— esdevenint nova síndica.
El problema de Mas és que pertany a Iniciativa, el partit liderat per la vicepresidenta Mónica Oltra, i costa de creure que Més Compromís —l’antic Bloc— cedisca un càrrec tan visible com aquest. Com que l’altra portaveu adjunta, Mònica Álvaro, no està adscrita al corrent majoritari de Més, podria ser que s’optara per una via intermèdia com la que representarien Papi Robles o fins i tot Nathalie Torres. Robles és la lideresa de Més al cap i casal i aspira a ser regidora en el mandat següent.
Si Marzà assumeix finalment la sindicatura, estarà enviant un missatge potent amb vista al possible relleu de Mónica Oltra com a candidata a la presidència de la Generalitat. Siga com siga, el perfil netament nacionalista de Marzà desagrada a sectors d’Iniciativa i a les comarques del sud fins i tot és percebut com un entrebanc al si de Més Compromís.
Perquè ell faça el pas d’aspirar a ser-ne presidenciable, però, prèviament caldrà que Oltra faça un pas al costat. I això està per veure. Tots els escenaris estan damunt la taula: que repetisca per tercera vegada com a candidata o que abandone les Corts, on porta des de 2007, per fer el salt a la política estatal com a candidata al Congrés. En aquest últim supòsit, una candidatura a les Corts de Compromís encapçalada per Joan Baldoví agafaria embranzida. Tampoc no és descartable —per bé que improbable— el seu comiat de la política per dedicar-se de nou a l’advocacia.
Els moviments d’Oltra són inescrutables. Fins ara únicament s’ha posicionament de manera nítida en favor d’una plataforma plurinacional molt ampla al Congrés, en la línia dels desitjos expressats per la vicepresidenta espanyola, Yolanda Díaz. Una oferta electoral que a Més provoca més fred que calor. L’experiència amb Podem i Esquerra Unida de 2016 no va fer-los el pes i pensen que això aigualiria la imatge de força estrictament valenciana.
Costa de creure en una extrapolació de la plataforma en qüestió als comicis valencians. L’esperança d’aconseguir-ho expressada —en una entrevista recent a EL TEMPS— pel vicepresident segon del Consell en nom d’Unides Podem, Héctor Illueca, topa amb la negativa frontal de bona part de Més.
Moltes mirades —ja ha quedat clar— estaran posades sobre Compromís. Socialistes i populars ja van deixar mig enllestida sa casa en 2021. El PSPV conclourà els processos congressuals al febrer, amb la convocatòria dels conclaves provincials, que segurament materialitzaran la pèrdua de gran part de la força orgànica que fins ara exhibia l’abalisme.
Mercedes Caballero ho té magre per repetir com a secretària general de València. El seu lloc serà, tret de sorpresa, per a l’alcalde de Mislata (Horta), Carlos Fernández Bielsa. La caiguda en desgràcia de José Luis Ábalos ha provocat la progressiva —i esperada— atomització de fidelitats, tal com ja es va poder constatar al congrés nacional del PSPV.
Bielsa, amb un discurs insípid, tractarà de posicionar-se amb vista a la futura successió de Puig, qui va comunicar en va, en 2017, que no aspiraria a un tercer mandat com a secretari general i candidat a la presidència. La xarxa de poder que atorga la presidència provincial és un trampolí perfecte per assolir el lideratge del PSPV. Una cursa en què previsiblement també participaran, quan arribe el moment oportú, el conseller Arcadi España i la ministra de Ciència i Tecnologia, Diana Morant, que entre ells, per cert, mantenen una relació excel·lent.
L’enigma que ja ha quedat resolt és la represa de la sintonia entre el PPCV i l’empresariat. Aquest era, de fet, un dels principals reptes que s’havia fixat el nou president del partit, Carlos Mazón, en accedir al càrrec el 3 de juliol passat.
Isabel Bonig hi matenia recels per la posició amable de la patronal amb Puig. La sintonia amb el president es manté intacta, però el canvi a la cúpula del PPCV ha sigut saludat pels dels cercles econòmics autòctons. Procedent de la presidència de la Cambra de Comerç d’Alacant, Mazón és un dels seus. I com a mostra, un botó: l’elecció de Mazón com a “personatge de l’any” per part de la revista del grup de comunicació Plaza.
Enrique Lucas, el president d’Ediciones Plaza, li lliurava el 23 de desembre passat a Mazón una còpia del retrat que il·lustrava la portada en qüestió amb una dedicatòria ben aclaridora: “Con mis mejores deseos, para que alcances tus metas”. La meta té nom i cognom: Palau de la Generalitat.
Un estiu calent
L’estiu serà més calent del que és habitual a la ciutat de València. Joan Ribó, alcalde i candidat de Compromís al cap i casal des de 2011, decidirà si es presenta per quarta vegada als comicis municipals amb la intenció de retenir la vara de comandament.
València és, sens dubte, la joia de la corona de la coalició. Però Ribó, amb una valoració ciutadana òptima, ja ha deixat insistit a dir que té una edat avançada —es presentaria a les eleccions amb 75 anys— i que li desagraden els polítics “massa grans”. Una asseveració que va efectuar, concretament, coincidint amb les eleccions nord-americanes de 2020, que van enfrontar Joe Biden, de 77 anys, i Donald Trump, de 74.
La repetició de Ribó com a cap de llista i la seua hipotètica continuïtat a l’alcaldia no significaria que esgotara un tercer mandat. Per això mateix, tan important com el número 1 serà la composició final de la candidatura. I, en aquest sentit, cal recordar que Enric Morera ha mostrat la seua predisposició a formar-ne part després de 16 anys a les Corts valencianes, els vuit últims com a president.
En cas que l’alcalde actual no opte a la reelecció, la nòmina de possibles aspirants no és gaire extensa. El nom de Mónica Oltra va repicar amb força en el seu moment, però el desgast que acumula per la campanya d’erosió de la dreta —amb motiu de la condemna per abusos sexuals a la seua exparella— ha anat apaivagant aquells rumors. Entre els regidors actuals n’hi ha tres que cobegen la candidatura, però tots ells presenten hàndicaps importants: el vicealcalde, Sergi Campillo, no sembla gaudir del carisma suficient, i els regidors de l’antic Bloc —ara, Més Compromís— Carlos Galiana i Pere Fuset tenen poc suport intern, en el primer cas, i un judici pendent, en el segon. Tot plegat fa pensar que la via Ribó és la més recomanable, ni que siga per evitar els maldecaps que generaria una successió de risc. Ell tindrà, òbviament, la darrera paraula.
Una Illa a Alacant
I no és Tabarca, sinó Ana Barceló, la consellera valenciana de Sanitat Universal i Salut Pública, qui probablement serà designada candidata a l’alcaldia d’Alacant a les acaballes de 2022, tot seguint el full de ruta que ja va dur l’exministre de Sanitat espanyol Salvador Illa a encapçalar la llista del PSC a les eleccions catalanes de l’any passat.
Barceló ja va ser primera edil del seu poble, Saix (Alt Vinalopó), i al seu currículum figuren treballar molts anys de treball com a advocada a Alacant, cosa que li ha permès de conèixer bé la ciutat. El seu elevat grau de coneixement públic després de la gestió de la pandèmia és el millor antídot —això, si més no, pensen els capitostos socialistes— davant una cita amb les urnes especialment complicada.
I és que el PSPV, que cogovernava la capital de l’Alacantí de bracet de Compromís i Guanyar Alacant, va perdre l’alcaldia en 2018 per la renúncia de Gabriel Echávarri —doblement processat per prevaricació— i la negativa de Nerea Belmonte, trànsfuga de Podem, a renovar l’equip municipal progressista.
Els socialistes no repeteixen cap de llista a Alacant des del 1995, quan Ángel Luna, en qualitat d’alcalde, va optar —sense èxit— a la reelecció. L’any 1999 qui va encapçalar la candidatura va ser José Antonio Pina; en 2003, Blas Bernal; en 2007, Etelvina Andreu; en 2011, Elena Martín; en 2015, Echávarri, i en 2019, Francesc Sanguino, un home lligat al món cultural que constituïa una aposta molt personal de Ximo Puig.
La piconadora sense conductor
A recer de Múrcia, on la formació ultradretana obté un suport rècord, el País Valencià s’ha convertit en la segona gran esperança de Vox. Els estudis demoscòpics evidencien que no va tocar sostre en 2019. Ni de bon tros.
Aquell any, si fa no fa, un de cada quatre electors del Baix Segura i un de cada cinc del Baix Vinalopó i de l’Alacantí van inclinar-se per un partit que refusa les autonomies i practica el discurs de l’odi contra col·lectius determinats. Vox també va mostrar-se especialment fort a la Plana i el Camp de Túria, una tendència que ara seria encara més generalitzada.
Al PPCV, de fet, estan visiblement preocupats. Vox és una piconadora que aixafa, sense pietat, una part del seu sòl electoral tradicional. Recuperar el Palau de la Generalitat no sols exigirà, per tant, un acord estable amb la ultradreta, sinó que passarà per una integració al Consell, amb tot el que això comporta.
Tanmateix, Vox, al País Valencià, és una organització sense un lideratge clar. Sense cap candidat conegut i amb la sensació que, en cas de tenir-lo, disposaria d’un marge de creixement encara més ample. D’ací que haja sorgit el rumor d’una eventual candidatura a la presidència de la Generalitat de Macarena Olona, la mediàtica portaveu adjunta al Congrés. Alacantina de naixement, la popularitat que li proporciona l’aparador estatal podria convertir-la en un imant de vots.
Ara bé, abans de les eleccions valencianes —o com a molt, el mateix dia— hi haurà les andaluses, en què el nom d’Olona també ha emergit amb força a les travesses. Les arrels familiars andaluses i el fet que haja estat candidata al Congrés per la circumscripció de Granada fan versemblant aquesta alternativa. Els resultats de la tardor a Andalusia tindran un rebot important en 2023 i Vox jugarà fort aquesta carta. El seu candidat de 2019, el magistrat ultra Francisco Serrano, ja no hi milita.