Fa una tarda assolellada de novembre. El papa Francesc baixa del cotxe i arriba a un dels barris de barraques més descoratjadors d’Europa. Les façanes dels blocs de pisos prefabricats estan plenes de sutge i de forats. Hi ha finestres sense vidres. A les escales gandulegen uns quants adolescents que escolten hip-hop. A fora, una família està a la gatzoneta davant un contenidor d’escombraries. Tot un barri marginal espera el papa.
Francesc ja fa tres dies que viatja en avió sense parar per l’Europa central. S’ha reunit amb caps d’Estat i de govern i ha visitat palaus i residències. Però ara, a la perifèria de Košice, a l’extrem oriental d’Eslovàquia, sí que sembla que hagi arribat a la seva veritable destinació.
“Massa sovint heu sigut objecte de judicis despietats, d’estereotips i de gestos discriminatoris”, diu Francesc a les famílies gitanes del públic. “L’Església és casa vostra; no tingueu por d’allotjar-vos-hi”.
En aquell moment el papa és allà on més li agrada veure’s a ell i la seva religió: lluny del Vaticà i de la impopular cúria. Als marges del món –a “l’hospital de campanya”, com diu ell–, el pontífex vol salvar el catolicisme: no pas com a professor de Teologia, com Joseph Ratzinger, sinó com a pare espiritual a primera línia del front. Al 2022 vol viatjar al Congo, un país esquinçat per la pobresa i la violència, i no fa gaire va tornar a visitar refugiats a Lesbos.
Poc abans de Nadal, el 17 de desembre, el papa Francesc va fer 85 anys. Ara ja fa més temps que ocupa el càrrec que el seu predecessor. Ha començat la fase final del seu pontificat, un moment crític per a l’Església. Joan Pau II va commoure el món amb el seu llarg patiment públic. Benet XVI era un intel·lectual conservador que va deixar el càrrec esquitxat pels escàndols i que des de llavors ha viscut retirat en un convent dins els Jardins Vaticans, com una mena de papa a l’ombra.
I Jorge Mario Bergoglio? Què en quedarà, del seu pontificat? Va començar amb unes grans expectatives i afany de reformes, i també amb predisposició a ofendre dignataris i funcionaris. Quan no havien passat ni dos anys des que havia accedit al càrrec, ja havia diagnosticat quinze malalties al Vaticà, entre elles la hipocresia, la indiferència i la tendència a acumular béns materials. Semblava que planegés un atac general contra el seu aparell. Però Francesc ha fet realitat poques d’aquelles expectatives.
Un escàndol financer torna a sacsejar el Vaticà: han tingut pèrdues multimilionàries després d’un negoci immobiliari tèrbol a la City de Londres. A més, l’Església està novament (o encara) immersa en diversos escàndols d’abusos.
Aquell papa que volia ser un reformador s’ha tornat un realista. Francesc s’ha hagut d’adaptar, ja que no ha tingut la base de poder necessària per fer un canvi radical. Una part poderosa de la cúria endarrereix o obstaculitza les transformacions. A més, hi ha cardenals nord-americans reaccionaris que fan campanya contra ell i bisbes africans que no veuen gaire bé les idees liberals d’Europa. Francesc té cada cop menys marge de maniobra. Pot presentar-se en barris pobres o en centres per a refugiats, pot fer discursos que sonen bé i escampar idees que un successor podrà apropiar-se fàcilment. L’únic que li ha quedat al bisbe de Roma són la paraula, el gest i el símbol.
A l’estiu, quan el pontífex va haver de sotmetre’s a una perillosa operació intestinal, no tots els cardenals estaven afligits. Alguns van sondejar qui podria retornar l’Església a la via correcta després de la mort de Francesc i del –segons ells– fiasco del papa actual.
El pontífex mateix va fer públic el succés, amb un comentari que va provocar enrenou. “Encara soc viu, tot i que alguns em voldrien veure mort”, va declarar. “Sé que fins i tot hi ha hagut trobades de prelats”, va afegir en referència a cardenals i altres càrrecs de la cúria. El fet de superar l’operació va ser exclusivament gràcies al consell d’un infermer expert, va explicar en una altra ocasió. Si hagués fet cas dels consells d’altres persones, ja seria mort.
Un papa lluitant per sobreviure: no és una història de Dan Brown, sinó del Sant Pare en persona. Inclús en la història pontifical, on abunden les intrigues, això fins a dia d’avui no havia passat gaires vegades. A Roma hi plana un ambient apocalíptic, i això es percep clarament conversant amb aliats i detractors de Francesc.
La Chiesa brucia (‘L’Església crema’), així es titula un llibre que està generant un debat molt acalorat al Vaticà. El seu autor és l’historiador de l’Església Andrea Riccardi. Segons la seva tesi, el catolicisme ja està en la fase final d’una malaltia terminal. I aquesta tesi s’està debatent apassionadament al Vaticà, entre altres coses perquè se sap que el papa i el professor tenen una gran afinitat intel·lectual.
Els escenaris apocalíptics circulen en les formes més variades. A Roma hi ha gent que compara la cúria amb un partit comunista del segle XX: un politburó inflexible que s’ha de reformar i rejovenir radicalment si no vol desaparèixer.
Hi ha altres persones que veuen l’Església com una empresa que ja té una certa edat i que, sobretot al seu centre, Europa, ja no pot vendre bé la seva empolsegada marca. D’acord amb aquesta interpretació, Jorge Mario Bergoglio seria un sanejador extern que hauria d’endossar als clients joves un fax en l’era de l’iPhone, i al mateix temps hauria d’inventar nous productes. A més, voldria reformar la seu de l’empresa. Seria, doncs, un director executiu amb una missió impossible.
“Coneix Tomáš Halík?”, pregunta de passada un assessor del papa durant la conversa, i tot seguit qualifica aquest sociòleg txec com un altre profeta de l’apocalipsi. Halík ha escrit que a l’Església alguna cosa ha de morir. Després podrà ressuscitar, igual que Jesucrist. Però cal “una transformació radical, no la mera reanimació d’un cadàver”. A Francesc li ha arribat l’hora de plegar? Potser un papa més jove podria dur a terme millor les reformes iniciades?
El pontífex ha donat voltes a aquesta qüestió. Fet i fet, no és un “papa Superman”, com va dir al començament del seu pontificat, sinó “un pecador que ha intentat fer el bé”. Però ara, després de superar l’operació, d’això ja no se’n parla. “Està més enèrgic i més impacient que mai”, diuen tant partidaris com detractors seus. Francesc, afegeixen, torna a estar al cent per cent i ara ja actua sense reserves.
Francesc voldrà governar com a mínim fins a l’octubre del 2023, aquesta és l’expectativa que hi ha a Roma. Perquè serà llavors quan es reunirà el pròxim sínode episcopal al Vaticà. Els preparatius van començar a la tardor. Primer, els creients de tot el món debatran sobre les seves preocupacions i esperances. Després, les conferències episcopals nacionals i finalment les continentals en recolliran els desitjos. I finalment, a Roma es donarà forma a una Església mundial moderna per al segle XXI: aquest és, si més no, el pla de Francesc.
Capgirar la fallida espiritual, introduir una nova manera de relacionar-se, modernitzar el seu producte per a la clientela, molt diversa, des d’Europa fins a l’Àfrica o Amèrica passant per l’Àsia i Austràlia, i treure la pols a la seu central: el director Bergoglio s’ha marcat molts objectius. Però com els complirà?
A la gasolinera del Vaticà s’hi arriba per uns carrerons sinuosos. Un cop darrere de la basílica de Sant Pere, s’ha de passar pel costat dels Jardins Vaticans i de l’estació, molt poc utilitzada. Llavors s’arriba a una placeta amb una font i uns arbres. Entre els menys de mil habitants del Vaticà, l’estació de servei és molt popular, ja que aquí posen benzina sense pagar impostos.
A l’altra banda del carrer, en diagonal, és on viu Francesc. Al matí, quan el vicari de Crist surt de la seva residència, veu els assortidors de la Ciutat del Vaticà.
S’ha vessat molta tinta sobre el fet que, després de la seva elecció, Bergoglio no es va instal·lar a les estances papals del Palau Apostòlic, sinó a l’habitació 207 de la residència Santa Marta. Amb el temps, ha adaptat aquella cambra austera, que sembla un hotel de categoria mitjana dels anys noranta, a les seves necessitats i ha convertit Santa Marta en la seva seu central.
El seu estil de govern, les seves decisions estratègiques i potser també les seves perspectives d’èxit queden clares si un segueix les notícies sobre el dia a dia al costat de la benzinera. Després de l’ofici de matines, Francesc sol anar al Palau Apostòlic. A bon ritme se succeeixen les trobades amb cardenals de la cúria i les audiències. Al pati hi ha la Guàrdia Suïssa en formació. Als salons sobrecarregats de pa d’or hi ha gentilhomes de sa Santedat que porten pesants cadenes d’or damunt el frac. Tot molt formal i solemne.
Per dinar, el papa torna a Santa Marta. Al bufet –pasta, verdura i dos cops per setmana peix o carn, tot ecològic– fa cua pacient darrere convidats estrangers. Després de la pausa sol continuar treballant a la residència.
Amb el temps, ha canviat l’habitació 207 per una suite modesta, amb dormitori, despatx i una petita sala per rebre convidats. Francesc no té un influent secretari privat, com va ser Georg Gänswein per a Benet XVI. Ell, per contra, ha optat per tenir dos ajudants que treballen a temps parcial i, a més, els canvia sovint perquè cap no acumuli massa poder.
Francesc prefereix ocupar-se personalment de les qüestions que ell considera més importants. La soledat és una elecció conscient. Quan era cardenal ja evitava la cúria, no volia que el remolí el xuclés. I ha mantingut aquella actitud.
A les persones que tenen una història que el commou, per exemple, li agrada trucar-les personalment. “Hola, soc el papa Francesc”, els diu per telèfon. O els escriu una carta. Al seu despatx, expliquen persones que l’han visitat, hi ha piles de cartes a terra, d’entre les quals agafa els textos que li interessen en aquell moment.
Ell continua veient-se com un pastor i un pare espiritual tot i viure darrere els alts murs vaticans. Les seves trucades i les seves cartes semblen fugues d’una presó. La teologia del poble és una branca secundària de la teologia de l’alliberament, un moviment nascut a l’Amèrica Llatina, que va inspirar Bergoglio. El seu element central és el contacte directe amb les persones del carrer, en barris pobres. És d’aquí d’on Francesc treu la seva força: a partir d’aquestes trobades elabora la seva visió de l’Església.
El que sembla casual té gairebé sempre un rerefons estratègic, un desig més gran o un objectiu polític. De vegades el papa consola un alcalde que dubta de la pandèmia; d’altres anima un pare homosexual que està descontent amb la seva comunitat parroquial. A la cúria regularment hi ha enrenou quan el director general obre noves vies sorprenents sense tenir en compte el catecisme ni seguir unes normes estrictes.
Per governar, els papes normalment feien servir la Secretaria d’Estat i les grans congregacions, semblants als ministeris. La seva política l’executen uns poderosos cardenals. Francesc, per contra, sovint confia en una xarxa informal d’assessors. Això té l’avantatge que el fa més independent, així està menys lligat als cercles vaticans. Però té l’inconvenient que Francesc s’aïlla de l’aparell que pot servir de base de poder a un papa. A Santa Marta els seus secretaris privats li porten visitants sense que la cúria en sàpiga res. D’aquesta manera recull suggeriments per a encícliques o exhortacions apostòliques, l’esborrany de les quals a vegades pot sorprendre les congregacions responsables. A la residència Santa Marta, doncs, ha sorgit un govern a l’ombra format per assessors externs, que depenent de la situació col·labora amb l’aparell estatal del Vaticà o hi competeix.
No se sap ben bé de qui fa cas ara mateix el papa. Una de les persones que li són properes és Marco Pozza, un jove sacerdot penitenciari de Pàdua que els mitjans descriuen com “el capellà menys convencional d’Itàlia”. Segons explica ell mateix, Pozza estava voltant per Roma amb cinquanta presos quan Francesc li va trucar al mòbil inesperadament i els va convidar a tots a Santa Marta. Amb el temps Pozza i el papa s’han fet amics.
Un important nucli de resistència contra Francesc i la seva orientació no convencional es troba al centre de Roma, a la parròquia de la Santíssima Trinitat dels Pelegrins. Cada diumenge a les 11 del matí, aquí se celebra la missa solemne segons l’antic ritu romà (missa tridentina). L’altar queda emboirat per un núvol d’encens, els capellans donen l’esquena als feligresos i murmuren i canten en un llatí difícil d’entendre. Així i tot, els bancs estan plens fins a l’última fila. Les dones es cobreixen el cap amb un vel i molts homes van amb americana i corbata. Els concelebrants besen la mà del capellà principal repetidament.
El predecessor de Francesc, Benet XVI, va tornar a autoritzar l’antic ritu de manera general dècades després del Concili Vaticà II, i el 2008 es va mostrar favorable que la Fraternitat Sacerdotal de Sant Pere obrís la parròquia ultraconservadora. S’havia de convertir en un exemple per a tota l’Església. Benet va apuntar-se un èxit. Els seminaris de la fraternitat, que el 1988 s’havia escindit de la Fraternitat Sant Pius X –una organització encara més radical, formada al voltant del negacionista de l’Holocaust Richard Williamson–, han estat envaïts per homes joves devots. Ara l’organització ja té parròquia en més de 140 diòcesis.
L’Església s’havia de salvar amb receptes del passat, aquesta era l’esperança de Benet XVI i és encara el pla d’aquests moviments.
Al juliol, però, Francesc va desbaratar el somni del seu predecessor. La Fraternitat de Sant Pere ja no té permís per fundar més comunitats. El ritu antic només està permès en casos excepcionals. El seu amor per la tradició està “al límit del que és tolerable”, va explicar Francesc, i va afegir que exposava l’Església al “perill de l’escissió”.
Una escissió, un cisma: aquesta és ara mateix la gran preocupació a Roma. Els catòlics conservadors veuen el futur en el passat gloriós, quan papes, bisbes i religiosos encara determinaven la vida social i encobrien hàbilment els escàndols financers i d’abusos. Els catòlics moderats, en canvi, volen acceptar el rol menor de l’Església en un món caòtic i no cristià i acostar-se a la gent.
Edward Pentin, un britànic intel·ligent i educat, amb els cabells curts i unes galtes ben afaitades, fa un glop de caputxino i explica què no funciona a Roma, a parer seu. Pentin és un crític conservador del papa que treballa per al grup mediàtic cristià nord-americà EWTN. “Cap pontífex pot modificar els dogmes catòlics”, diu Pentin. Francesc llança idees en l’aire i deixa que es beneeixi parelles lèsbiques o gais, mentre que al mateix temps les prohibeix oficialment.
Com en totes les entrevistes que hem fet a Roma, en la conversa amb Pentin també hi és present la història. Pentin està assegut just al costat de la Porta San Pancrazio, una de les dues portes per on el 1870 van entrar les tropes italianes per conquerir la ciutat i posar fi als vestigis dels Estats Pontificis, amb més de mil anys d’història. Llavors va començar una nova fase en la decadència del catolicisme: primer els papes van perdre el seu poder secular i després la seva autoritat social. I ara, segons Pentin, la Santa Seu també està perdent la brúixola. “Perquè Francesc entrega el nucli de la fe catòlica sense oposar resistència, deixa que es malmetin els sagraments i sacrifica veritat eternes en favor del signe dels temps”.
Pentin percep sovint fins a quin punt s’ha tensat l’ambient. EWTN, fundat per una monja ultraconservadora, arriba a 350 milions de persones a tot el món, segons dades del mateix grup. A les tertúlies de la cadena i en els articles de Pentin per al diari National Catholic Register, també d’EWTN, hi prenen la paraula regularment crítics mordaços del papa.
“La feina d’aquella gent és obra del diable”, va dir Francesc no fa gaire sobre el grup mediàtic. Segons el pontífex, ell personalment és un pecador i es mereix atacs i reprovacions, “però l’Església no se’n mereix”.
Al sector dretà de l’Església no obliden com Francesc ha tractat la seva gent, no només als EUA. Per exemple, Gerhard Ludwig Müller, que Benet havia nomenat prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, antigament coneguda com la Inquisició. El 2017 Francesc va prescindir d’aquest conservador radical.
Abans de l’últim conclave, molts cardenals estaven d’acord que calia reformar la cúria. Per tant, Bergoglio va entendre la seva elecció com un encàrrec per sanejar l’Església. Però no ha aconseguit el gran èxit que volia. I ha renunciat també a nomenar una gerència totalment nova compromesa amb les seves idees.
Pel que fa a la promoció de les dones, l’endarreriment és bastant notable. Al Vaticà fins i tot hi ha diversos càrrecs que no cal que estiguin ocupats necessàriament per cardenals ni altres homes. Però són poques les dones que aconsegueixen ascendir. Una d’elles és la franciscana Raffaella Petrini, que a començament de novembre va ser la primera dona nomenada secretària general de la Governació, l’administració de la Ciutat del Vaticà.
En comptes de crear una cultura empresarial moderna, Francesc ha generat desconfiança i frustració en el seu equip. “Si fos un director executiu i tractés així els seus”, assenyala un religiós d’alt rang, “la gent diria: ha de plegar”.
La batalla per la reforma de la cúria i la seva retirada a Santa Marta han debilitat el pontífex. Quan presenta idees noves, des del sector conservador el frenen. Una tropa de cardenals molt de dretes i molt sorollosos el pressiona públicament una vegada i una altra.
Bergoglio ha perdut la fe i està “al costat de l’enemic”, ha escrit el diplomàtic emèrit de la cúria Carlo Maria Viganò, que reclama amb vehemència la dimissió del papa i ordeix intrigues. El cardenal nord-americà Raymond Burke ha lamentat que hi hagi un “feminisme radical” a l’Església. D’altres s’han oposat decididament als intents d’admetre capellans casats.
Els atacs contra Francesc van fent efecte a poc a poc, com va deixar clar el sínode de l’Amazones. L’octubre del 2019, l’ambient era de renovació. Bisbes, religioses i laics es van trobar a Roma per participar en debats durant tres setmanes.
Llavors eclesiàstics procedents del territori amazònic van descriure apassionadament com s’imaginaven la seva religió en un futur: les comunitats serien liderades per capellans casats i es podrien ordenar dones. Els eclesiàstics alemanys escoltaven entusiasmats. Al final del sínode els participants van aprovar amb gran majoria propostes de reforma sobre aquests aspectes. De cop i volta semblava possible que l’Església es podia reinventar des de baix. Molts creien que tenien el papa de part seva.
Però què va passar aleshores? Quatre mesos després, Francesc va publicar la seva exhortació apostòlica Estimada Amazònia. Allò va ser una frenada en sec. Capellans casats, dones celebrant la missa: el papa no volia autoritzar res de tot allò. Els conservadors estaven entusiasmats. El text era “un document de reconciliació”, va dir elogiosament el cardenal Müller. En canvi, els catòlics liberals d’Alemanya ho van qualificar com “una extraordinària decepció”.
I una cosa semblant va passar amb el tracte envers els homosexuals. Durant els primers anys, Francesc s’havia acostat diverses vegades a la comunitat LGBTQ. “Hem de demanar perdó”, havia dit en vista de les discriminacions patides pel col·lectiu. I s’havia mostrat favorable a les lleis d’unió civil.
Al març, però, la poderosa Congregació per a la Doctrina de la Fe va consolidar el vell ordre. Tot i que els mossens poden beneir animals, motos i fins i tot armes, no poden beneir parelles del mateix sexe. “Déu no pot beneir pecats”, van sentenciar els guardians de la moral amb l’aprovació del papa. Precisament Francesc havia permès que l’Església romangués en temps obscurs.
Què vol Jorge Mario Bergoglio? ¿Hi ha un papa Francesc amable, que dona esperança a les dones, als divorciats, als capellans molestos amb el celibat i als homosexuals catòlics, i al mateix temps un papa estricte, que satisfà els desitjos dels conservadors?
No gaire lluny del Vaticà, al barri de Trastevere, té la seva seu central la comunitat de Sant Egidi en un antic convent carmelità. Per tot Itàlia i en altres països, els seus membres organitzen menjadors comunitaris i ofereixen serveis d’atenció a persones grans i d’ajuda als refugiats.
Si la Fraternitat de Sant Pere ocupa el marge dret de l’Església, a l’altra banda, a l’esquerra, hi ha la gent de Sant Egidi. Políticament, els de Sant Egidi estan molt ben connectats. No fa gaire van tenir de convidat el primer ministre italià, Mario Draghi. I a l’octubre Angela Merkel va assistir a un trobada per la pau organitzada per ells.
Bergoglio ja coneixia el moviment quan era arquebisbe de Buenos Aires, on des de fa temps la comunitat està activa als barris pobres. Avui dia el papa és un dels pocs patrocinadors influents que encara té a Roma. Francesc els visita sovint a Trastevere; per a ell Sant Egidi és com un refugi. I també com un laboratori de futur. El fundador, Andrea Riccardi, forma part del seu cercle d’amistats i d’assessors. És el mateix Riccardi que està desconcertant l’establishment amb el seu llibre La Chiesa brucia.
“O bé podem negar la realitat o bé podem aprofitar-la”, diu Cesare Zucconi, secretari general de Sant Egidi, mentre ens porta per l’antic convent. Damunt d’un altar hi ha unes cadenes amb què lligaven esclaus als EUA. Hi ha un crucifix que va ser trobat en una barca de refugiats a Lampedusa.
La necessitat de la religió, la recerca de significat augmenta en la societat, ara més que mai en el segon any de la pandèmia, diu Zucconi. “Però la fe s’ha individualitzat”. De les seves paraules es dedueix que l’Església no persistirà si continua amb els seus debats sobre l’estructura i els dogmes, amb la seva idealització del passat. “La pregunta és: com podem tornar a crear una comunitat autèntica i viva?”. Les forces centrífugues que actuen dins de cada país, entre els diversos Estats d’Europa i entre continents, també arrosseguen l’Església universal i els seus membres, diu Zucconi.
“Als alemanys els agrada creure que l’únic que cal és tirar endavant amb les seves idees progressistes i que després la resta de l’Església, més endarrerida, ja els seguirà”, diu un dignatari al Vaticà. Però obliden que per exemple els països africans, en què el nombre de creients està pujant, tenen preocupacions molt diferents. O que els bisbes dels EUA defineixen el catolicisme des d’una òptica molt més conservadora.
Bergoglio havia iniciat la missió d’obrir l’Església. Però amb el temps la seva principal missió consisteix a mantenir unida la paradeta. Ara, si l’Església realment “està cremant” i s’aboca a un cisma, aleshores Francesc ha aprofitat massa poc el seu pontificat fins ara. Amb els seus dubtes, els vaivens entre gestos amables i decisions estrictes, ha decebut els progressistes, però tampoc s’ha guanyat els conservadors.
Potser Francesc encara podrà evitar la desintegració de la seva Església. Potser és el papa més humà que ha tingut l’Església en molt de temps. Però també podria ser que el principal obstacle de Bergoglio fos ell mateix.
Un vespre de mitjan novembre, aula gran de la catòlica Universitat Lliure Maria Santíssima Assumpta, a pocs passos de la basílica de Sant Pere. En la taula rodona es debat sobre el tema “Què queda del papat? El futur de l’Església després de Bergoglio”. Es presenta el nou llibre d’un expert en el Vaticà. Entre el públic hi ha arquebisbes; a l’escenari agafa lloc el cardenal de Bolonya, Matteo Maria Zuppi.
A Roma molts el veuen com a papable, un possible candidat a la Santa Seu. A Zuppi, de 66 anys, se’l considera el candidat de Sant Egidi, el dels liberals. De fet, des del 1973 col·labora amb el moviment. Tant progressistes com conservadors el consideren resolutiu, i molts confien que podria convertir les paraules de Francesc en reformes reals.
Zuppi és prudent, aquest vespre no fa cap discurs de candidatura. Però fa una cosa més important: es presenta públicament com a possible candidat. Ja fa temps que surten molts noms a les travesses. Les grans faccions volen estar preparades per a quan, per dimissió o mort, un dia la Seu quedi vacant i s’hagi de triar un successor.
Jorge Mario Bergoglio, número 266 en la història papal, ha recomanat mentrestant més serenitat. “Paciència!”, va dir poques setmanes després de la seva operació. “Gràcies a Déu, estic bé”.
Traducció d'Arnau Figueras