De vegades, quan els homes de la companyia d’infanteria estaven en confiança, esclatava la frustració. Aquest va ser el cas del 8 d’abril del 2010, mentre prenien una cervesa en petit comitè: “Per què no tirem una bomba, els matem a tots i llestos?”. Matar els talibans sense tenir en compte els danys. I passi-ho bé.
Però això, òbviament, va quedar només en paraules. “Intento explicar la situació i calmar els homes”, anotava el sergent primer Markus Götz. Al cap d’uns quants dies, van tornar a sortir amb els vehicles cuirassats del campament protegit de Kunduz. A patrullar.
Götz va estar de servei a l’Afganistan entre el març i el juliol del 2010, i cada dia registrava les seves experiències. Sovint al vespre, però a vegades també durant alguna pausa entre combat i combat. Primera escrivia en una llibreta, després en un bloc de notes i finalment en pàgines que arrancava d’un quadern i ajuntava.
Són anotacions escrites en un llenguatge auster i directe. Segurament poques vegades s’ha escrit amb tanta naturalitat sobre el dia a dia dels soldats alemanys a l’Afganistan: l’esgotament, el perill, la impotència, la por.
“Si ara explotés un IED (un explosiu) de merda dels que posen a la cuneta, segur que em rebentaria la cara”, escrivia Götz el 17 d’abril. Va tenir sort: després de patrullar, el seu tanc va tornar al campament sense haver patit cap incident. En els 122 dies que Götz va passar a Kunduz, van morir 7 soldats alemanys i 28 membres de la seva missió van resultar ferits.
Götz és oriünd del poble de Neunburg vorm Wald, a l’est de Baviera, prop de la frontera amb la República Txeca, zona on encara viu. És un home amb barba, tradicional, de mirada amable i amb aspecte de pare de família. El 2002, quan el negoci dels seus pares va fer suspensió de pagaments, Götz, expert en instal·lació de parquets, es va allistar a l’exèrcit alemany. Va entrar als Panzergrenadiere (soldats d’infanteria cuirassada): els “totterrenys de les tropes de terra”, com els anuncia l’exèrcit alemany. A Götz li agrada muntar i desmuntar coses; a l’Afganistan va reconstruir personalment el seu tanc.
A la trobada amb Der Spiegel es presenta amb uniforme militar. Parla amb veu calmada i continguda: és creïble quan diu que els records el deixen dormir. Explica que escriure el dietari el va ajudar a assimilar els fets. Pel que explica a les anotacions, després de les missions sovint llegia per calmar-se. Llibres militars en anglès sobre les guerres d’Occident a l’Iraq i l’Afganistan.
Mirant enrere, Götz continua pensant que la missió a l’Afganistan va ser positiva, malgrat les seves experiències i el final vergonyós d’aquest estiu. Però al mateix temps vol analitzar el passat amb tota la severitat necessària. Vol que els alemanys sàpiguen què significa enviar soldats i soldades a una guerra.
Per això Götz ha confiat el seu dietari al prestigiós expert en història militar Christian Hartmann, del Centre per a la Història Militar i les Ciències Socials de l’Exèrcit Alemany a Potsdam. Hartmann dirigeix el centre oficial d’anàlisi de la intervenció a l’Afganistan fins al 2014. En un llibre ha comentat exhaustivament les anotacions de Götz.* El fet que Götz s’expliqui d’una manera concisa, compacta i tenaç converteix el llibre en una “font totalment extraordinària”, diu Hartmann.
Per a Götz, que aleshores tenia 36 anys, aquella era la segona missió a l’Hindu Kush, però des del 2008 la situació havia empitjorat considerablement. “Aquí estem en guerra; i quan esclaten els combats, ataca sense pietat amb tot el que tinguis!”, el va alertar un camarada després d’arribar al campament de Kunduz.
El govern alemany d’Angela Merkel, una coalició entre conservadors i liberals, es gloriava d’aplicar una “nova estratègia” en la política occidental a l’Afganistan. Seguien aquesta divisa: “Transferència [de poder] amb responsabilitat”. La cancellera volia preparar els afganesos abans d’acabar el 2014 perquè s’encarreguessin de la seva seguretat. Per això va enviar 5.000 soldats a l’Hindu Kush, més que en cap altra missió. Massa pocs, però, per a la feina que havien de fer.
Götz era comandant d’un tanc de transport. La seva unitat havia de fer “tasques de presència” a l’infame districte de Chahar Darreh. Així es volia donar ànims als afganesos prooccidentals i contenir els talibans. De la persecució dels extremistes se n’encarregaven majoritàriament els nord-americans.
La unitat de Götz passava dies sencers a la posició anomenada “elevació 431”, un turó d’argila d’uns trenta metres d’altura. O a la comissaria de la policia afganesa que hi ha just al davant, un bloc de formigó sòrdid. Després tornaven al campament de Kunduz, a pocs quilòmetres d’aquell punt.
A Götz les posicions li recordaven a la Primera Guerra Mundial, al “Verdun del 1916”: trinxeres, búnquers i sacs de sorra. Però també hi havia lavabos portàtils. I evidentment, després d’una batalla Götz podia trucar a casa i tranquil·litzar-los. La guerra al segle XXI.
El dia a dia era esgotador. “Tornem a estar tensos. Gairebé a punt de trencar-nos. Aquests cabrons ens donen molta feina!”, va apuntar Götz un dia a l’elevació 431. En diverses ocasions van ser el blanc dels trets dels talibans, però per sort no els van tocar.
També hi havia les excursions al “territori indi”, com els soldats anomenaven aquella àrea. En tenim un exemple la nit del 20 al 21 d’abril: a les 19.30 la primera patrulla, a la 1.30 la segona i a les 5.45 a patrullar altre cop. Entremig, poques hores de son, si és que s’arriba a dormir. Götz anota: “Estic rebentat”.
Aquesta mena de patrulles tenien un avantatge: fer moltes sortides es podia reportar com un èxit davant dels superiors. Però tenien un inconvenient: els soldats estaven exposats. Un dia, per exemple, la columna es va encallar mentre travessaven un poble. Götz escriu: “Estem aquí ben juntets: som uns blancs perfectes. Merda, per què no tirem endavant...? Observo la gent. Un paio em mira fixament. Jo li aguanto la mirada. Ens estem així uns quants minuts, després fa un somriure maliciós. Amb veu baixa renego i l’insulto... Aquest cabró sap alguna cosa que nosaltres no sabem!”.
I llavors van continuar la marxa.
Una cosa que temien d’allò més eren els artefactes explosius improvisats, els IED en l’argot militar (Improvised Explosive Devices). Les garrafes, normalment grogues, que contenien els explosius estaven enterrades a les cunetes o amagades a les sèquies i, quan les tropes internacionals de l’ISAF travessaven algun d’aquells corrents d’aigua, les feien explotar. Hartmann diu que durant els mesos que Götz va servir a l’Afganistan van tenir lloc uns quants milers d’atacs amb IED.
Una de les tasques de la seva unitat era el sweepen, un verb alemany derivat de la paraula anglesa per dir “escombrar”. Es tracta d’una paràfrasi inofensiva per donar nom a l’eliminació d’IED, una activitat amb perill de mort. Allà on suposaven que hi havia artefactes explosius, els alemanys enregistraven imatges amb drons. A vegades també havien vist directament que algú havia cavat a la carretera.
Götz no havia de desactivar personalment els explosius, per a això hi havia experts. Però tenia por igualment. “Tremolo, tinc mal d’estómac. Estic ben marejat..., i no és pas perquè hagi menjat res en mal estat”, va apuntar abans d’una d’aquelles intervencions.
Quatre dies després, un artefacte va enganxar l’últim tanc transportador de la seva columna. Götz anava al davant. Li va cridar l’atenció que, a diferència del que era habitual, els petits estands de venda que hi havia passat el pont estaven tancats. Evidentment, entre els nadius havia circulat que s’estava a punt de produir un atac. Tot d’una va veure un flaix darrere seu. L’explosió va abonyegar el blindatge inferior de la part posterior del vehicle. Per sort allà no hi havia ningú. Només hi va haver dos ferits.
Normalment els enemics eren tan invisibles com aquell dia. Els alemanys no sabien a quants combatents s’enfrontaven. “Veiem els impactes dels llançagranades, sentim i veiem foc de metralladores, però no podem identificar cap enemic”, diu Götz en una de les moltes entrades de frustració.
Per això als alemanys també se’ls va escapar que els talibans i unes quantes dotzenes de combatents islamistes d’elit de l’Uzbekistan, el Tadjikistan i Txetxènia estaven emboscats prop del poble d’Isa Khel. El Divendres Sant, quan els soldats de la companyia de Götz van voler recuperar un dron abatut que havia caigut en un camp, els extremistes van obrir foc. En el combat van morir tres soldats, quatre van quedar ferits de gravetat i quatre més van resultar ferits lleus.
Götz no era gaire lluny d’allà, a la comissaria de policia. Va sentir els crits de les ordres per ràdio, va assabentar-se que uns helicòpters nord-americans Black Hawk aterraven a la zona del combat per evacuar els ferits. Va anotar: “Tremolo una mica. Puta merda, des d’aquí no puc fer res”. Poc després de les tres de la tarda, també van atacar la comissaria. Götz en va sortir il·lès.
Ara aquell enfrontament del Divendres Sant es considera un punt d’inflexió en la intervenció a l’Afganistan. Fins aleshores el govern alemany havia evitat considerar-ho una guerra. Llavors el ministre de Defensa, Karl-Theodor zu Gutterberg, va declarar: “Del que vam haver de viure el Divendres Sant a Kunduz, la majoria de gent en diu, i amb raó, guerra. Jo també”.
Les pèrdues van afectar molt la companyia. Götz confessava en el seu dietari: “Tinc molts dubtes del sentit i del propòsit de ser aquí. Basculo contínuament entre la voluntat de combatre i la falta de ganes de dinyar-la aquí per res”. A banda del dol, al seu voltant observava sobretot “frustració pel fet que sempre hem d’entomar els cops, però no podem atacar mai amb tota la força”.
Probablement un atac aeri contra Isa Khel hauria posat fi de seguida al combat del Divendres Sant, però hi havia molta por de causar víctimes civils. Pocs mesos abans, un comandant alemany havia fet bombardejar dos camions cisterna segrestats pels talibans prop de Kunduz; havien mort pel cap baix desenes de civils. Allò no es podia repetir.
De tota manera, l’estratègia militar destinada a rebaixar la tensió posava límits als homes del front, com descriu Götz diverses vegades.
N’és un exemple l’escena de l’11 de juny. Un dia que patrullaven, als soldats els va cridar l’atenció un motorista encaputxat. Es van pensar que era un observador dels islamistes. Quan l’home es va aturar en una gasolinera, li van requisar el mòbil. Però res més. Fins i tot li van donar un rebut. Amb aquell paper, més tard va poder recollir el telèfon al campament. Com si s’hagués saltat una norma de l’escola.
Hartmann, l’editor del dietari, ha investigat molt sobre la guerra de guerrilles durant la Segona Guerra Mundial. A més, és tinent coronel a la reserva i va estar destacat a Mali. Coneix, doncs, les guerres asimètriques. A l’Afganistan una potència superior militarment i que actuava d’acord amb l’Estat de dret s’enfrontava a un enemic invisible que no tenia normes. Un dels èxits dels alemanys a l’Hindu Kush és que l’exèrcit no es va deixar “provocar ni radicalitzar”.
I el dietari en dona testimoni. Uns quants dies després de l’enfrontament del Divendres Sant, Götz anota que ara alguns companys “seran de gallet fàcil”. Però afegeix: “Ens hem de contenir”.
Traducció d'Arnau Figueras