Gabriel Boric guanyà la presidència de Xile per molta més distància sobre el seu contrincant del que cap enquesta havia previst. De fet, tots els analistes auguraven, a partir del que deien els estudis demoscòpics, que la diferència seria molt escassa i no pocs avaluaven com a probable que existissin problemes seriosos a l’hora de “concedir” la victòria per part del perdedor al guanyador, que és la fórmula, com als Estats Units, que s’estila la nit electoral per evitar al país qualsevol tensió perillosa. De fet, havien corregut rumors, impulsats per la premsa més dretana, que asseveraven que, en cas de derrota per la mínima, el candidat dretà, José Antonio Kast, no “concediria” la victòria al seu contrincant, l’esquerrà Gabriel Boric. Era part de l’estratègia de presentar el progressista com un perillós ultraesquerrà amb tendències antidemocràtiques, cosa que, val a dir-ho, no només propagava una part de la premsa dretana del país sinó que a Espanya gairebé totes les capçaleres d’aquest àmbit assumiren la suposició com una veritat incontestable.
A la fi, però, no hi hagué cap possibilitat de mantenir viva la tensió. La distància de Boric sobre Kast va ser d’onze punts percentuals. La contundència de la victòria esquerrana, que ningú esperava, va fer que fins i tot el perdedor “concedís” la victòria al rival quan encara no s’havia acabat l’escrutini.
Aquestes eleccions han fet emergir una nova esquerra. La que ha assolit la presidència. Diferent del que fou el centreesquerra que l’havia guanyada en el passat en coalició amb el centredreta. Aquesta nova esquerra ha agrupat des del centreesquerra més moderat fins a la més radical. Justament aquesta capacitat d’unir tot el progressisme que ha tingut Boric ha estat, segons analitzava la BBC el 20 de desembre, la raó del seu impressionant èxit que ningú esperava que fos tan contundent, en especial després de la primera volta. Ha nascut, en fi, una nova esquerra xilena, que almenys s’ha sabut unir conjunturalment rere de Boric, amb la intenció d’evitar que Kast, un admirador confés del dictador Augusto Pinochet, arribés al poder.
Nova esquerra
Analitzava la ràdio i televisió públiques britàniques que la raó que Kast passés de guanyar en la primera volta, per poc més del 2%, a la seva incontestable derrota per onze punts per sota de Boric en la segona fou degut a la capacitat del progressista “d’activar” i “d’unir tota l’esquerra”, cosa que assolí gràcies, segons deia a la BBC Andrés Scherman, sociòleg de la Universitat Adolfo Ibáñez, “a la moderació” de la qual ha fet gala en el seu discurs polític. Si per una banda durant prou temps va fer crides vehements a la “justícia social”, deixant entendre una posició “més radical”, coherent amb les seves posicions ideològiques de quan era líder estudiantil, en els mesos anteriors i sobretot després de la primera volta, “moderà molt el seu discurs” buscant, justament, el suport del progressisme més moderat. Al parer del mitjà londinenc citat, destaca entre les seves posicions menys rupturistes el fet que “aparcà” el sentit revolucionari d’allò de la “justícia social” per dotar-la d’un contingut de reivindicació política compatible amb el sistema democràtic i que “rebaixà les expectatives” sobre la “reforma fiscal” que ha promès. Això, juntament amb el fet que Kast aixecava força por entre tots els àmbits socials d’esquerra —degut a la simpatia que havia manifestat cap al dictador Pinochet— va fer unir tot el progressisme: des de l’esquerra més radical fins al centreesquerra que havia fet part de la Concertació.
Què era això de la Concertació? L’anomenada Concertació de Partits per la Democràcia —popularment coneguda només com a Concertació— va ser una convergència de partits de centre i d’esquerra moderada. Estava integrada pel Partit Demòcrata Cristià (DC), Partit Per la Democràcia (PPD), Partit Radical Socialdemòcrata (PRSD) i el Partit Socialista —l’equivalent als socialdemòcrates europeus, si bé estava dividit en diferent grups— així com inicialment també s’hi sumaren organitzacions del moviment camperol i d’altres a favor dels drets civils. Va ser el nucli més important de l’oposició a la dictadura de Pinochet en els últims anys d’aquesta. La seva pressió creixent, que comptava cada cop més amb la simpatia internacional, aconsellà el règim a convocar un plebiscit, el 5 d’octubre de 1988, amb l’objectiu de dotar-se d’una certa pàtina de respectabilitat davant del món democràtic. Al contrari del que Pinochet i els seus sequaços esperaven, però, el règim perdé davant la nova aliança democràtica. La victòria de la Concertació provocà la inexorable convocatòria a urnes democràtiques, que se celebraren el 1990 i en les quals aquesta aliança aconseguí una clara victòria i el demòcrata cristià —de centre— Patricio Alwyn es convertí en president. Malgrat que Pinochet mantingué el càrrec de comandant general de l’exèrcit, a poc a poc la democràcia s’anà imposant.
Aquella Concertació, a la qual no hi havia l’esquerra més radical, com el Partit Comunista, força estès en el país, tingué repetits èxits electorals. Durant prop de dues dècades la convergència entre centredreta i centreesquerra fou un èxit rotund i continuat que portà a la presidència Eduardo Frei Ruiz-Tagle, que substituí Alwyin el 1994; el socialista Ricardo Lagos, que arribà a la presidència el 2000, i també la socialista Michelle Bachelet el 2006 —primer cop que una dona arribava al poder en el país i que, a més, era filla d’un ministre de Salvador Allende, president d’esquerra assassinat per ordres de Pinochet el setembre de 1973 durant l’assalt al Palau de la Moneda, seu del govern.
La Concertació triomfà fins a les eleccions de 2009, quan la dreta la vencé. A partir d’aleshores es renovà la coalició, reforçant-la altres formacions esquerranes, incloent-hi el Partit Comunista i l’Esquerra Cristiana. Així naixia Nova Majoria —que substituïa la Concertació—, que el 2013 guanyava la presidència, altre cop amb una candidatura encapçalada per Bachelet. El 2018 el dretà Sebastián Piñeiro vencé a les eleccions presidencials. Sota el seu mandat es van esdevenir massives protestes socials que donaren llum a una nova esquerra, allunyada dels partits tradicionals. En efecte, el 2019 emergí el nou moviment social d’esquerra forjat per gent molt jove que protagonitzà les revoltes socials d’aquell any, les quals s’iniciaren a l’octubre degut a l’encariment del preu del transport públic i ràpidament s’estengueren per tot el país per protestar per totes les altres pujades de preus.
Quan l’ara president electe, nascut políticament en aquelles protestes i en l’activisme estudiantil, presentà la seva candidatura a la presidència, els progressistes més moderats li negaren el suport perquè el veien massa radical. Però Boric, com s’ha dit abans, ha sabut llimar les diferències a base de moderar el seu programa electoral, i això juntament amb la por al candidat dretà va fer que aconseguís unir tota l’esquerra rere d’ell. Això ha estat la base del seu espectacular èxit a la segona volta de les eleccions presidencials, que el conduirà a la presa de possessió de la prefectura de la República. El president més jove —nascut el febrer de 1986— de la història del país.