ANNALS DEL CANVI MUNICIPAL

Canvis que van rodats i uns altres que no tant

Com funcionen els ajuntaments valencians de ciutats grans i mitjanes que van canviar de color ara fa tot just dos anys? El mapa polític va girar-se com un mitjó,  sovint gràcies a coalicions tripartides que de moment han demostrat tenir bastant estabilitat. Una altra cosa són els avanços reals aconseguits pels nous equips
de govern, que no sempre han satisfet les expectatives creades. A l’equador del mandat, informem sobre el minut i resultat a una dotzena de municipis rellevants. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fins a la primavera d’ara fa dos anys, un esquirol podia recórrer els més de 500 quilòmetres que separen els dos extrems costaners del País Valencià saltant exclusivament —boing, boing, boing...— per poblacions en poder del PPCV. El terratrèmol electoral del 24 de maig del 2015 —i les rèpliques posteriors, en forma d’acords de governabilitat— va transformar completament aquell hàbitat, i el 13 de juny, en celebrar-se les sessions constitutives de les noves corporacions, els populars van avaluar la magnitud de la desfeta.
De manera resumida, el balanç era aquest: els conservadors, que manaven sobre quatre de cada cinc valencians a escala local, van veure com quatre de cada cinc valencians passaven a tenir un alcalde del PSPV-PSOE o de Compromís. Tot d’una, el mapa electoral s’havia girat com un mitjó. Pim-pam.


La imatge icònica de Joan Ribó accedint en bicicleta a l’Ajuntament de València en la seua primera jornada laboral com a alcalde del cap i casal, marcava un abans i un després. Venia a ser la caiguda del Mur de Berlín autòcton, perquè feia 24 anys que les claus de la Casa Gran eren a la butxaca de Rita Barberà. Per a molts, es tractava d’un alliberament, fins al punt que la nit electoral, a la plaça en qüestió, es va convocar la DespeRita, una festa improvisada en què van congregar-se centenars de persones.

 
Precisament, una de les primeres decisions del nou primer edil va consistir a obrir la porta principal de l’edifici i permetre’n l’accés a veïns i turistes. Igualment, la balconada del consistori, ubicada a la primera planta —tancada amb pany i forrellat excepte els dies de Falles, quan s’omplia de falleres i convidats VIP—, també va quedar oberta de bat a bat. D’aleshores ençà ja ha rebut més de 300.000 visitants.


Més enllà dels gestos, hi ha els fets. I en aquest sentit, la línia divisòria que estableix Ribó és molt clara. “Sobretot, treballem per la gent més desafavorida”, diu des del seu despatx d’alcaldia, a l’ala oest de l’edifici consistorial. “Aquest ajuntament ha fet passes de gegant en matèria de benestar social. El pressupost de l’àrea ha crescut prop d’un 50%, i gràcies a això hem pogut incrementar els diners destinats a l’obertura dels menjadors escolars a l’estiu; hem concedit ajudes al lloguer; hem posat habitatges a disposició de persones que estaven en situació d’exclusió —com feia 10 anys que no passava— i hem abonat els rebuts de llum, aigua i gas de les persones que no hi podien fer front”. Fins al desembre del 2016, el consistori va pagar més de 2.500 factures per un import global que superava els 315.000 euros. L’Ajuntament també respon pels impagaments hipotecaris de les persones que no poden respondre a les lletres, a fi d’evitar desnonaments. L’equip dels serveis socials analitza cada cas per valorar-ne les circumstàncies.


A peu de carrer, Ribó també se centra en els barris més oblidats. “Estem fent una tasca important a la façana marítima —al Cabanyal i Natzaret, principalment— i a Orriols, on està a punt d’executar-se la plaça de l’ermita de Sant Jeroni”. Fa pocs dies, però, Ribó i el president de la Generalitat, Ximo Puig, van ser xiulats durant una visita al Cabanyal, la zona zero de la resistència a l’era Barberà.


Els veïns esperaven més. Molt més. L’alcalde afirma que “no podem redreçar el rumb del vaixell en un dia, és una feina que comporta temps” i remarca que “els problemes d’aquest barri exigeixen una resposta conjunta de totes les administracions implicades: Ajuntament, Generalitat i Delegació del Govern”.


El desencís als Poblats Marítims contrasta amb l’alegria a pedanies que tampoc no havien estat prioritàries per als anteriors governants. “Hem iniciat les obres del parc lineal de Benimàmet, una vella aspiració dels veïns”, indica Ribó, que, com tants altres representants polítics que només coneixien l’oposició, ha quedat sorprès amb les complicacions que comporta cada projecte. “Els temps de les administracions són lentíssims, calen informes de departaments diversos; el parc lineal de Benimàmet i el col·legi 103 s’han retardat tant perquè hem hagut d’esperar els documents preceptius de les conselleries i d’Adif”, es plany.


Un altre dels aspectes que enorgulleixen Ribó és la participació. I posa com a exemple “la Mesa de la Mobilitat, que aplega tots els agents implicats, i els pressupostos, en què cada districte ha escollit entre diverses opcions d’inversió”. En alguns casos, no sols decideixen la finalitat dels diners, sinó el resultat final, in situ: “A llocs com Natzaret, Benimaclet o Sant Marcel·lí”, precisa Ribó, “els veïns i les veïnes participen en el disseny de les grans idees; el futur d’aquests barris, els equips d’arquitectes estan planificant-lo amb ells i elles”.


Un dels aspectes que ha generat més polèmica és el de la mobilitat. “El carrer és la segona casa de la gent”, emfasitza Ribó, “volem repartir l’espai públic perquè, a més del cotxe privat, hi haja espai per als vianants, els ciclistes i un transport públic de qualitat”. L’anella ciclista i la restricció del trànsit a l’entorn del Mercat Central i la Llotja, així com també al carrer dels Serrans, són algunes de les fites aconseguides. Uns avanços que s’han materialitzat malgrat els pals a les rodes de determinada premsa. Obres a banda, Ribó admet que esperava trobar-se “més problemes econòmics”. De fet, l’Ajuntament ha reduït el termini de pagament als proveïdors d’un mes i mig a menys d’una setmana.


Les crítiques no s’han circumscrit a la mobilitat urbana. El rebuig a segons quins projectes també ha generat força contestació en alguns mitjans de comunicació. Se’n destaquen dos: el casino-hotel que un grup singapurès pretenia aixecar a La Marina i la delegació de la Universidad Europea, que volia instal·lar-se al tram final de l’avinguda de Blasco Ibáñez, a l’entrada del Cabanyal.


“Nosaltres posem unes condicions, no volem projectes especulatius ni basats en el joc”, assenyala l’alcalde, per a qui “La Marina no ha de ser Las Vegas, sinó que té funcions molt millors, com ara la innovació, el manteniment de vaixells o la pràctica d’esports nàutics”. Pel que fa a la Universidad Europea, “cal fer la concessió dels terrenys en unes condicions determinades, no podem cedir-los sense saber què hi faran”. “Fugim de projectes espectaculars com va ser-ho la Fórmula 1, que no havia de costar-nos un euro i ens havia de fer lligar els gossos amb llonganisses, però que, en realitat, va dur molta misèria”, etziba.


L’increment del turisme ha afavorit la proliferació d’apartaments turístics. “És una preocupació compartida”, expressa Ribó sobre les molèsties que ocasionen als veïns. “Puc entendre l’economia col·laborativa, que un ciutadà llogue sa casa durant uns dies, però és inadmissible que un fons d’inversió o determinades empreses compren edificis sencers i facen fora els inquilins. Això fa pujar el preu dels lloguers, genera problemes de soroll i causa un dúmping econòmic evident en què els hotels n’ixen perjudicats”, exposa. El consistori valencià ha previst un increment notable de l’impost de béns immobles (IBI) dels apartaments turístics per tal d’apaivagar els ànims. 


I és que, ves per on, una de les qüestions que més preocupa Ribó és l’augment del turisme. “Les taxes de creixement actual no poden ser eternes, caldrà estabilitzar-les”, avisa. “La cosa podria complicar-se bastant, hem d’evitar que a València es produesca el mateix fenomen que a Barcelona o Venècia, perquè encara som a temps”, diu. “El creixement indefinit no és bo, la sostenibilitat precisament significa això”.


L’altre repte consisteix a recuperar el Consell Metropolità de l’Horta —dissolt els primers anys de govern de Barberà, per les diferències amb els consistoris del voltant— a fi de bastir un organisme que represente el milió i mig de persones de la conurbació de València. Aquesta seria la manera d’accedir a les subvencions estatals al transport públic de què ara gaudeixen Barcelona i Madrid —més de 100 milions, en cada cas— però no València, que no rep ni un euro. “L’aprovació de la llei de capitalitat, un compromís del president de la Generalitat, hi aplanaria el camí”, assegura Ribó.

 

Calma al nord...
Enric Pla és catedràtic d’institut en excedència. Des de fa dos anys exerceix d’alcalde de Vinaròs (Baix Maestrat), el primer edil més important de Podem al País Valencià. Governa en coalició amb el PSPV i Compromís, “raó per la qual no podem aplicar el 100% del programa amb què vam presentar-nos a les eleccions”. Tot i que destaca l’increment de les ajudes socials com un dels eixos del seu mandat, percep que “els alcaldes que no pertanyem al nucli dur del Botànic [el Govern de la Generalitat l’integren només el PSPV i Compromís], no som tan ben tractats com els que sí que en formen part”. De qualsevol manera, matisa, “una esmena del nostre grup a les Corts valencianes va servir per aprovar la construcció del segon centre de salut, que estarà enllestit el 2019 o el 2020”.


Una altra obra que no estarà a punt fins a les acaballes del mandat o l’inici del següent és el col·legi Jaume I, íntegrament en barracons des de la seua creació, ja fa més d’una dècada. “Som la perifèria de la perifèria”, lamenta Pla, “i això es nota especialment en les infraestructures viàries, perquè no tenim trens de rodalia ni unes carreteres dignes”.

 

Enric Pla, alcalde de Vinaròs (Baix Maestrat).


L’absència de diners a la caixa ha aguditzat l’enginy a la recerca de subvencions d’unes altres institucions. En especial, de caire europeu, com els 10 milions dels fons FEDER per a projectes de desenvolupament urbà sostenible integrat (EDUSI) que han captat conjuntament Vinaròs i Benicarló. Totes dues ciutats han deixat de costat la rivalitat habitual i han fet pinya per aquest propòsit.


L’alcaldessa benicarlanda és la socialista Xaro Miralles, que governa amb el suport de la coalició formada per Compromís i Esquerra Republicana. En aquest cas, el canvi s’ha percebut sobretot en matèria cultural, amb uns Premis Literaris Ciutat de Benicarló amb vocació d’excel·lència. L’objectiu de la segona meitat del mandat comporta la revitalització d’un centre històric bastant degradat.


Si l’hegemonia del PP a Benicarló era incontestable, a Borriana succeïa igual. L’any 2015, però, també va significar un canvi de rumb, al capdavant del qual hi ha Maria Josep Safont, del PSPV, que cogoverna amb Compromís i Sí Se Puede.Safont en destaca el viratge quant a “actituds i procediments” i, en general, “l’obertura a la gent”. “A més, hem aconseguit la reactivació de les obres del col·legi Cardenal Tarancón, paralitzades de feia anys, l’any vinent els xiquets i les xiquetes per fi deixaran de tenir un centre en barracons”, explica. La sintonia amb la Conselleria d’Obres Públiques, que lidera María José Salvador, ha permès desencallar una altra reclamació que s’allargava en el temps: la del passeig ciclista i per a vianants que uneix el nucli urbà amb el port, resolt amb una obra menys onerosa que la ideada durant l’etapa del PP. La Generalitat i l’Ajuntament hi han hagut d’invertir poc més de 800.000 euros, repartits a parts iguals.

 

Maria Josep Safont, alcaldessa de Borriana (Plana Alta).


Borriana també ha pogut atrapar una part dels fons FEDER a través d’un pla EDUSI que aposta per les noves tecnologies, l’eficiència energètica i la regeneració dels barris més depauperats. La rehabilitació del mercat municipal s’endinsa en aquesta estratègia. Per últim, els dubtes que planaven sobre el manteniment de l’Arenal Sound a Borriana sembla que s’esvaeixen a poc a poc. L’any passat, els permisos de la Generalitat van arribar in extremis, pocs dies abans del festival musical, i enguany esperen que hi haja menys problemes.


El de Castelló de la Plana, on el PP governava de feia 24 anys, és un altre ajuntament en transició. El govern en minoria de socialistes i Compromís pateix la fiscalització permanent —molt crítica— de Castelló en Moviment, però aquesta precarietat no es trasllada a l’acció de govern, on impera la calma. Malgrat incrementar la inversió, l’equip presidit per la socialista Amparo Marco ha reduït l’endeutament del consistori al 50%, lluny del màxim del 110% que permet per llei. Les activitats culturals no se circumscriuen al centre de la ciutat o a segons quins barris benestants, sinó que n’hi ha a cada racó i cada cap de setmana. Socialistes i Compromís no van poder aprovar unes rebaixes fiscals d’1,5 milions perquè la marca blanca de Podem va evitar-ho, però alhora s’han avingut a aprovar els pressupostos.

 

... tensió al centre...
A Sagunt, els equilibris per poder governar hi han estat la tònica habitual de fa lustres. Populars i socialistes van tastar-ho repetidament —en ocasions, de bracet de Segregación Porteña, una formació que demana la independència del Port de Sagunt—, i ara li toca patir-ho a Compromís, que lidera el govern local amb Quico Fernández, un nacionalista de pedra picada. I com si no, en minoria, tal com acostuma a passar a la capital del Camp de Morvedre.


“Feia set anys que teníem prorrogats els pressupostos del 2009”, recorda Fernández, “i el 2017 n’hem estrenat de nous”. Un tràmit que no hauria de ser noticiós si no fóra perquè representa una autèntica fita. Al marge d’això, el primer edil afirma que el nou Govern “ha situat Sagunt, de nou, com a referent industrial indiscutible del País Valencià”. El desblocatge de Parc Sagunt, “el parc industrial més gran d’Europa”, ha atret Mercadona, que hi instal·larà el seu principal bloc logístic, i unes altres empreses que també volen tenir-hi naus.

 

Quico Fernández, alcalde de Sagunt (Camp de Morvedre).


Fet i fet, Fernández informa que el consistori fins i tot estudia l’adquisició de nous terrenys per aixecar-hi “un Parc Sagunt II”. La reducció considerable dels preus n’ha multiplicat la demanda. “Liderem la creació d’ocupació al País Valencià”, proclama Fernández, que vol accentuar el perfil històric de la ciutat amb la designació de Patrimoni de la Humanitat. Amb vista a la segona part del seu mandat, té la intenció de fer una ciutat “més habitable”, incrementant la inversió en partides com ara la jardineria.


Una altra capital comarcal d’anomenada que el nacionalisme valencià governa per primera vegada és Alzira. Ací l’alcalde és Diego Gómez, ex-president d’Escola Valenciana, que subratlla “l’augment de la participació ciutadana, la creació del portal de transparència i la pròxima obertura de l’oficina de contractació” com a aspectes que marquen una manera de fer diferent de la del PP. “Hem impulsat una oficina d’habitatge comarcal i ara ens hem fixat la meta de reduir els cotxes i augmentar els arbres”, explica amb entusiasme. L’incendi de la Barraca d’Aigües Vives ha estat l’episodi més dur d’un mandat que ara arriba al “moment clau”.

 

Diego Gómez, alcalde d'Alzira (Ribera Alta).


“La creació d’una ciutat de la justícia, d’un casal jove i de la via verda per l’antiga línia Carcaixent-Dénia” són alguns dels objectius que Gómez té en ment. Del costat amarg, la municipalització de serveis públics com ara la piscina, la ràdio o el servei de neteja dels edificis públics —mig centenar de treballadors han estat absorbits per l’Ajuntament— ha comptat amb la negativa de la Delegació del Govern espanyol, que ho ha dut als tribunals. “Voldríem municipalitzar més serveis, actuar amb més valentia, però ens ho impedeixen”, diu. “Lluitem contra la caverna mediàtica i contra la dreta més reaccionària, que ens ha titllat de ‘rojos catalanistes’”, sentencia Gómez, que també ha notat una administració “lenta”, en què “qualsevol gestió tarda un mínim de sis mesos”.


Anem cap a l’interior, on malgrat la seua estatura tan baixa, l’ombra d’Alfonso Rus va projectar-se dues dècades sobre la capital de la Costera. L’Ajuntament de Xàtiva va ser la plataforma de promoció que va permetre-li accedir a les presidències de la Diputació de València i del PP provincial, càrrecs que va compatibilitzar amb l’alcaldia. Com a conseqüència d’això, els casos Imelsa i Taula van provocar un terratrèmol a la capital de la Costera.


“Hem dignificat la institució, l’Ajuntament ja no té la imatge negativa provocada per les malifetes de l’anterior alcalde; ara impera una sensació de normalitat i d’honradesa en la gestió”, es felicita Roger Cerdà, que lidera un govern de què també formen part Compromís i Esquerra Unida. Les friccions entre els socialistes i EUPV han estat usuals en el primer tram del mandat, fins al punt de posar en risc la continuïtat del tripartit.


Una de les primeres mesures va consistir a encarregar una auditoria del deute municipal que va determinar uns números rojos de 24 milions d’euros. “Vam comunicar-ne els resultats a tots els veïns i veïnes”, recorda l’alcalde, “i a partir d’ací vam esforçar-nos a eliminar les despeses supèrflues”. En aquest període, el deute bancari s’ha reduït més d’un 50%: de 17 milions d’euros a 8 milions.

 

Roger Cerdà, alcalde de Xàtiva (Costera). / Eva Máñez


Cerdà admet que el canvi va generar unes expectatives que encara no s’han satisfet, “però el ritme de les administracions no és el que la ciutadania espera, cosa que ens obsessiona bastant”. Entre els canvis més perceptibles, un referèndum que va mantenir la figura de la reina de les festes però que va abolir els bous, i uns pressupostos participatius que van decidir la destinació de 250.000 euros. “Els ajuntaments requerim la col·laboració ciutadana per dotar-nos de legitimitat”, considera Cerdà, per a qui “aquests avanços perduraran en el temps, ja no podran eliminar-se”.


La situació econòmica de Xàtiva és infinitament millor que la de Gandia. En realitat, la situació de Gandia és la més dolenta de totes: 330 milions d’euros que comprometen cada acció de govern. L’alcaldessa socialista, Diana Morant, i la vice-alcaldessa, Lorena Milvaques, fan números i no se’n surten. Ajudes com els 2,7 milions rebuts de la Diputació el 2015 són el mannà.

 

... i fogueres al sud
De tots els consistoris valencians, la situació més crítica es viu a Alacant, on la cohabitació entre socialistes, Compromís i Guanyar Alacant —principalment integrada per EUPV— és molt complicada. L’alcalde, el socialista Gabriel Echávarri, no amaga les diferències que manté amb Miguel Ángel Pavón, de Guanyar, en tot de temes: des de la implantació d’Ikea fins als horaris comercials, passant pels permisos de les terrasses dels locals d’oci. I una cosa en què estaven d’acord i van poder aprovar —el canvi de nom dels carrers franquistes— va ser tombada per la justícia a instàncies del PP.


A Elx, on els populars van assaborir per primera vegada el poder durant el mandat anterior, la tensió és més minsa. Mireia Mollà, de Compromís, és la regidora de Representació Institucional i Turisme, i destaca “els 15 milions en fons EDUSI, que faran una ciutat més sostenible, innovadora i justa”. El projecte presentat per Elx va quedar en primera posició a l’Estat i significarà una millora dels barris de San Anton, el Palmerar i el Carrús, una mobilitat més sostenible i un pla d’eficiència energètica. L’Ajuntament hi aporta 15 milions més, i tot plegat haurà de culminar el 2023. L’objectiu ulterior dels nous rectors del consistori és aconseguir el reconeixement de Capital Verda Europea del 2030.

 

Mireia Mollà, regidora de Representació Institucional i Turisme de l'Ajuntament d'Elx.


A nivell econòmic, s’ha ampliat el parc empresarial amb 500.000 metres quadrats més, i pròximament acollirà una nau d’Inditex. “A tocar hi haurà un centre del coneixement que treballarà amb la Universitat Miguel Hernández i que fins i tot podria atreure un institut tecnològic de la Generalitat”, diu Mollà. A nivell social, en sintonia amb la PAH, s’ha creat una oficina d’atenció a la gent afectada per l’impagament de les hipoteques i s’han incrementat les ajudes al lloguer i a l’alimentació dels més necessitats.


A l’extrem sud, el pentapartit en minoria de Torrevella ara és un tetrapartit en més minoria encara. Però el verd José Manuel Dolón es manté a l’alcaldia tal com pot. Amb els pressupostos del 2015 prorrogats, no va més enllà de gestos laics, transparents i estalviadors. No ha impulsat la revisió del PGOU ni municipalitzat la contracta del fem, com anhelava. Ací, el canvi polític es limita a mantenir-lo amb vida, que no és poca cosa. •

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.