-Quina és la seva relació familiar amb José Rizal?
-María, la germana antecessora de José Rizal, era l’àvia de la meva mare, doñaCaridad Cruz y Argüelles. Per tant, Rizal és un oncle besavi meu. Per part de pare, Pedro Sy-Quia y Michels Champourcin, tinc ascendència xinesa a través de l’avi patern; i catalana per part de l’àvia paterna, que era filla del barceloní Vicente Michels de Champourcin, oriünd d’Alacant.
-Quins records sobre l’heroi nacional filipí li han estat transmesos per la seva família?
-Se’m fa difícil destriar entre el que he llegit i el que m’ha estat llegat dins el clos familiar. A més, he llegit molt sobre el meu avantpassat.
-És clar, Rizal és el filipí que ha estat més estudiat contemporàniament. És un personatge molt atractiu intel·lectualment, no només com a polític sinó també com a poeta, novel·lista o científic. Hi ha molta bibliografia sobre Rizal i diverses biografies. A més, el doctor Rizal va passar la meitat de la seva curta vida fora de les Filipines i es va cartejar profusament amb la família i amb els seus correligionaris del Moviment de Propaganda. Tota aquesta correspondència ha estat anotada i publicada en diversos volums.
-Sí, és cert, es coneix tot sobre Rizal. No obstant això, recordo vivament petites anècdotes familiars. Quan la nostra mare volia evocar l’oncle besavi als més petits de la casa s’inspirava en «Mi último adiós», el famós i universal poema de Rizal, redactat mentre ell estava en capella al Fort Santiago, d’Intramuros, a Manila, la nit abans de la seva execució per un escamot militar espanyol. En recitar-lo, la mare no podia passar dels darrers versos de la primera estrofa [A darte voy alegre la triste mustia vida, / y fuera más brillante, más fresca, más florida, / también por ti la diera, la diera por tu bien.]... i arrancava a plorar. Això em compungia molt aleshores i també ara mateix quan hi penso.
Ens agradava que la nostra mare ens expliqués anècdotes del lolo Pepe –així li’n deia–de quan era petit [en tagàlog, lolo vol dir avi]. Ens feia gràcia saber que la nostra rebesàvia, la matriarca Teodora Alonso, mare del petit Rizal, ensenyava de lletra a la seva filla María, la meva besàvia. Teodora sempre tenia el petit José a la falda. Un bon dia, de cop i volta, quan aquest tot just començava a parlar, començà a respondre les preguntes sobre el sil·labari que eren adreçades a la seva germana.
De molt petit el meu avi, Mauricio Cruz, amb la seva mare, María, havia visitat l’oncle oftalmòleg deportat a Dapitan (Mindanao). Com sempre, Rizal no perdia el temps i hi havia muntat una escola. Mauricio s’hi quedà uns mesos. Els mètodes pedagògics del lolo Pepe eren tan bons que Mauricio tornà a casa parlant anglès. Era en època espanyola i la llengua anglesa era encara una mica exòtica a les Filipines. Poc es pensaven tots plegats que al cap de molts pocs anys, sota sobirania estatunidenca, l’anglès seria una llengua d’ús corrent a l’arxipèlag.
Em va marcar d’adolescent que al col·legi o a casa les nostres mainaderes sovint ens recordessin als germans que havíem de tenir un capteniment que fos digne del meu avantpassat, i que mai no oblidéssim els nostres orígens.
-A les places de tots els pobles de l’arxipèlag filipí hi veiem un monument a José Rizal. Al monument de Luneta Park de Manila, per exemple, sempre hi ha visitants de la capital provinents de les províncies o nuvis acabats de casar que s’hi fotografien en una actitud respectuosa. El filipí té una devoció reverencial per Rizal. En canvi, ell no va participar directament en l’esclat de la Revolució, atès que estava deportat a Dapitan. Els líders insurgents que encapçalaren l’aixecament armat contra el poder colonial, com Andrés Bonifacio, fundador de l’organització independentista Katipunan i primer responsable de l’aixecament armat, o Emilio Aguinaldo, que proclamà i presidí la primera República Filipina, no tenen el mateix reconeixement públic que té Rizal.
-Hem de ser conscients que la fi del domini espanyol a les Filipines propiciada pels insurgents filipins fou aprofitada pels Estats Units d’Amèrica, sense solució de continuïtat, per substituir l’any 1898 el poder colonial espanyol per l’estatunidenc amb una cruenta guerra contra els seus antics aliats, els exèrcits revolucionaris filipins, tot dissolent de facto l’efímera primera República Filipina, encapçalada precisament per Aguinaldo. Les noves autoritats americanes vetaren l’apologia pública de la revolució i fins i tot, durant els primers anys, l’exhibició de la bandera de les Filipines era prohibida. Amb tot, tant Bonifacio com Aguinaldo són personatges amb llums i ombres. En canvi, sí que tothom va coincidirque José Rizal era l’heroi nacional filipí per la gran injustícia comesa amb l’afusellament venjatiu de l’intel·lectual més brillant que havia generat més de tres segles de presència espanyola a l’Àsia. A més, el capteniment polític no violent de Rizal era més assimilable pel nou ordre colonial, i els arguments juridicopolítics espanyols de l’afusellament permetien les noves autoritats justificar políticament, davant dels filipins, el desmantellament del caduc Imperi espanyol, cosa que els estatunidencs ja estaven fent també a Cuba i Puerto Rico.
-Per tant, en bona part Rizal és un constructe social de l’època de l’administració americana.
-Hi ha acadèmics que ho veuen així. Però no perdem de vista la grandesa del personatge, que transcendeix les seves pròpies fronteres nacionals. La singularitat de Rizal ha fet que passés a la història com el líder asiàtic que va inspirar la primera revolució contra un poder colonial. Com és conegut, Gandhi el va reconèixer com a precursor de la llibertat del seu continent.
-És per això que hi ha en molts indrets del món monuments, places o carrers en honor a José Rizal. Creu que l’Estat espanyol ha reparat prou la figura de Rizal?
-Ha hagut de passar un segle perquè la capital espanyola per fi reparés la dignitat d’aquell pobre innocent titllat de «traïdor a la pàtria» i que l’Ajuntament de Madrid erigís un monument l’any 1996, amb motiu del centenari de la seva ignominiosa mort.
Barcelona no fou fins al 1960, quan s’acostava el centenari del seu naixement, que un carrer del barri de Gràcia fou anomenat en honor del Doctor Rizal. Hi havia al castell de Montjuïc, al pati d’armes, una sala amb el nom de José Rizal. Malauradament, l’Ajuntament actual n’ha retirat el rètol. Vaig fer arribar la meva protesta al responsable municipal. No em va saber donar raons, però sí que em vaig adonar de la seva ignorància sobre la figura de Rizal.
-Vostè va nàixer a Manila el 1946, quan Filipines tot just havia esdevingut un estat independent. Com ha estat l’evolució del seu país nadiu?
-Hi he anat sempre que he pogut. Mantinc una relació molt estreta amb la família. Si observem Filipines, en el context del sud-est asiàtic, veiem que s’ha anat desenvolupant progressivament des de la seva independència. Evidentment, el progrés no ha arribat a tothom encara. És un país amb molta població, de més de cent milions d’habitants distribuïts en un miler d’illes, de les més de set mil que té l’arxipèlag. Malauradament, el país arrossega una xacra que alenteix el desenvolupament en molts sectors. És la corrupció, la qual abasta tots els estrats socials. De vegades és imperceptible o no es percep com a tal, atès que té unes arrels molt fondes. Algú podria pensar que és una herència espanyola, com es diu de molt països hispanoamericans. Però no, per mi aquesta xacra ens remet a la històrica migració xinesa, importantíssima a les Filipines des de fa segles, que ha impregnat la societat d’una estructura de clans familiars que creen lleialtats de tot ordre, que a vegades van més enllà dels límits permesos en un estat de dret convencional. És molt bonic una societat basada en la família, però tot té límits, i en nom de la família no es poden fer segons quines coses.
-Fa anys que és a Barcelona. Com ha viscut la creixent comunitat de migrants filipins de la ciutat?
-He de dir que el meu cas és diferent a la majoria de migrants filipins d’aquí. Vaig fer cap a Barcelona abans de la gran migració actual. I sempre he conviscut més aviat entre els cercles dels meus parents i amics catalans. Tot i així, el pare Avelino Sapida, el primer rector de la parròquia especial per als filipins, de l’església de Sant Agustí, m’havia convidat a fer xerrades de formació, sobretot dirigides a dones. La majoria es dedicaven al servei domèstic, moltes d’elles amb graus universitaris, cosa que no tenien els seus ocupadors. En tagàlog tenim dues paraules per als qui treballen en feines de la llar: katulong, que vol dir ‘ajudant’, ‘assistent’; i utusan, ‘el que és manat’. Els migrats filipins encaren en positiu el xoc cultural i la possible frustració laboral en cadascuna de les feines que són capaços de dur a terme. Es comporten com katulong, com a col·laboradors, davant dels seus ocupadors, i per això han esdevingut arreu del món uns treballadors reconeguts i estimats. Una altra cosa són les segones generacions de la diàspora filipina. Ho podem veure a Barcelona en la quantitat d’emprenedors, professionals o artistes, en els sectors més diversos, tots ells eficients i competents, i que han sabut adaptar els valors socials i religiosos heretats dels pares a la nova realitat catalana.
-Com és que va fer cap a Barcelona?
-Ho dec indirectament al meu pare. Ell, després de la segona Guerra Mundial i ja amb el país del tot independent, aconseguí una certa reputació professional com a representat de maquinària tèxtil. Era enginyer químic per la Universitat de Cornell (EUA), però no n’exercí mai. Tenia una preocupació creixent per la situació política de la regió del sud-est asiàtic: la revolució xinesa amb l’entrada dels comunistes a Xangai, que estava en mans japoneses (1949); la batalla de Dien Bien Phu (1954), on les forces revolucionàries de Ho Chi Minh van fer enretirar les forces expedicionàries franceses del Vietnam; les guerrilles comunistes huk a la part central de Luzon o els moviments armats del mateix signe a Indonèsia... Tot plegat va fer que el meu pare estigués una mica espantat i preveiés una propera inestabilitat regional que, com un dòmino, afectaria també les Filipines. I l’any 1958 ens va enviar a mi i al meu germà Mauricio, una mica més petit, a un internat a Anglaterra, atès que en aquest país el meu pare hi tenia dipòsits bancaris fruit de la seva activitat comercial. Les vacances en els internats britànics són relativament llargues i les aprofitàvem per passar-les amb els familiars i amics de Barcelona. Recordo les visites a casa de les filles de Valentín Ventura. Després vaig tornar a Manila i sempre que podia venia a Barcelona. I tant va el càntir a la font... que aquí a la capital catalana l’any 1968 vaig conèixer el meu marit, de nacionalitat austríaca, i aquí vaig tenir un fill, Harald Pedro Langer Sy-Quia, que és el membre català de la cinquena generació Rizal i que, encara que ara viu als Estats Units, és un culer empedreït.
-Ha esmentat de bon començament les seves arrels xineses i catalanes.
-Anem per parts. Jo soc la filla gran de Pedro Sy-Quia y Michels de Champourcin. La branca Rizal ve del cantó de la mare, dels Cruz, com ja he dit. Els Sy-Quia provenen d’un clan xinès prominent, establert a Vigan, Ilocos Sur, procedents d’Amoy, Xina...
-Un incís: a Vigan és coneguda i es pot visitar la casa Syquia...
-Sí, però la Mansió Syquia d’aquesta població era de Gregorio Syquia y Encarnación, el germà gran del meu avi. Li pervingué la casa com a dot de la seva esposa, Estefania Angco. Una de les darreres descendents que hi va viure va ser Alicia Syquia, casada amb Elpidio Quirino, el qual posteriorment seria president de l’actual República de les Filipines (1953). Aquesta branca de la família no separa el nom xinès de Sy-Quia amb un guionet com fem nosaltres.
-Els llibres i els blogs d’arquitectura filipina citen la grandiosa Mansió Sy-Quia del districte de Binondo, de Manila.
-Sí, era la casa dels meus avis i on hi havia nascut el meu pare. Era una impressionant bahay-na-bato [‘casa de pedra’] que es va construir cap als anys vuitanta del segle xix. Dissortadament, en època ja de l’administració americana, va ser expropiada per a aixecar-hi l’estació de tren Tutuban, de la línea Manila-Dugupan. Part de la façana s’ha conservat en el shopping center Tutuban, adjacent a l’estació. El meu pare construí els edificis d’apartaments North Sy-Quia i South Sy-Quia, del carrer M. H. del Pilar, a Malate [districte costaner de la badia de Manila], encara avui existents. També era de la meva família al carrer Mabini, de Malate, l’edifici «Michel», d’estil art déco, que també surt als llibres com el bloc d’apartaments més alt de Manila del seu temps. Va ser projectat per l’arquitecte americà Francis Mandelbaum, que durant un temps va ser professor de la Universitat de Santo Tomás. Malauradament, aquest edifici, molt malmès durant la guerra d’alliberament de Manila, ja no existeix.
-Evidentment, el nom de Michel ens porta a parlar de la família de l’àvia paterna. Qui eren els Michels de Champourcin de Manila?
-Tot comença amb els germans Antonio i Vicente Michels de Champourcin y Aznar, arrelats a Barcelona, que provenien d’una família d’Alacant, uns occitans establerts en aquesta ciutat des del segle xviii. Vicente es va traslladar a Filipines, a Pampanga, com a recaptador d’impostos. Era una plaça important degut a les plantacions de canya i a la indústria del sucre. Es va casar amb María Ventura y Bautista, de Bacolor, Pampanga, filla d’una família d’hisendats. Una filla de la parella, la meva àvia, per cert, Asunción Michels de Champourcin y Ventura, és la que es casà amb un Sy-Quia. Una altra de les filles Ventura y Bautista, Antonia, es casà també amb un altre català, Francesc Puig i Pava, molt amic de Vicente. Dos barcelonins amics que es casaren amb dues germanes filipines tan dolces com la canya de sucre! [riu]. En canvi, un germà de les noies, Valentín Ventura, molt amic de Rizal, va estudiar a Europa, va arrelar i morí a Barcelona (1935). Quan els meus pares ens venien a buscar a l’internat anglès, els nostres parents de Barcelona eren els Michels de Champourcin, els Puig i els Ventura, amb els descendents de les quals encara hi tinc relació. El germà gran del meu besavi, Antonio Michels de Champourcin va tenir certa notorietat a la ciutat de Barcelona. Era funcionari d’Hisenda a l’administració de les loteries de l’Estat, va ser regidor de l’Ajuntament en època de Francesc Rius i Taulet [alcalde de Barcelona en quatre ocasions entre els anys setanta i vuitanta del segle xix], i un dels impulsors i recaptador del monument de Colom. També presidí el Bolsín de Barcelona. El seu fill, Antonio Michels de Champourcin i Tafanell, va fer carrera política, va ser diputat a Corts i li va ser conferit per Alfons xiii el títol de baró de Champourcin (1920). La seva filla va ser la coneguda poetessa Ernestina de Champourcin (1905-1999).
-I el Ventura que arrelà a Barcelona?
-L’ilustrado Valentín Ventura va ser amic de José Rizal, com acabem de dir, quan els dos estudiaven a Europa. Valentín convidà Rizal a casa seva de París, i li deixà llegir els manuscrits que preparava. La lectura dels treballs li enfortiren encara més les conviccions nacionalistes de Valentín. A la capital francesa, Ventura i Rizal, conjuntament amb Juan Luna, el famós pintor filipí, practicaven assíduament l’esgrima. Se n’ha conservat fotografies. Mentre Rizal estava a Gant, Bèlgica, curt de diners, Valentín va enviar-li la quantitat de cent cinquanta pesos perquè acabés de pagar la impressió d’El filibusterismo (1881), la segona novel·la de Rizal. Valentín es casà a la capital catalana amb la hispanofilipina Carmen Tovar i tingueren cinc fills. Quan Filipines va deixar de ser colònia espanyola, Valentín va ser president del Filipinas Club i membre del Comité Hispano Americano Filipino, ambdós amb seu a Barcelona. Un dels seus fills, Valentín Tinito Ventura, que visqué molts anys a Barcelona, («caballero culto y atildado», segons Antoni Pérez de Olaguer), retornat a les Filipines conjuntament amb seva muller i dues filles, quan es trobaven refugiats a l’Hospital de los Remedios a causa dels combats bèl·lics, va morir durant els bombardejos de la Segona Guerra Mundial a Manila (1945). Jo em relacionava aquí a Barcelona amb les seves germanes, Carmen i María.
-Als anys vint del segle passat hi havia a Barcelona el periodista Francisco Michels de Champourcin, nascut a Manila, que va dirigir El Liberal i era el corresponsal dels diaris filipins La Defensa i ElDebate.
-Sí, aquest era el Tío Paco, germà de la meva àvia paterna. Manuel Baldomero Ugarte inclou un text del meu oncle avi a La joven literatura hispanoamericana: Antología de prosistas y poetas (1906). També col·laborà en diaris de Madrid, i visqué un temps a la capital espanyola, on vivia la branca peninsular de la família. El Tío Paco, Francisco Michels de Champourcin y Ventura, va ser secretari privat del seu oncle, el senador i metge ilustrado Francisco Liongson y Tongco, fill també d’una rica família d’hisendats de Pampanga. Liongson estava casat amb Nonilón, l’altra noia dels ja esmentats Ventura de Bacolor. Era un polític filipí conegut, líder local del Partido Nacionalista. Havia estudiat medicina a la Universitat de Madrid i fou membre actiu dels propagandistes filipins a la capital espanyola i amic de Rizal. Aquest és un petit exemple de com funcionaven les xarxes familiars. D’aquella època, del començament de l’administració americana, és el llibre del Tío Paco, El problema de Filipinas (1927), sobre la presència dels Estats Units a les Filipines. Malauradament, ell i la seva filla petita moriren en els salvatges bombardejos de Manila. Se’n salvaren les altres dues filles, Enriqueta i Maria, una d’elles amb la cama amputada. I podríem anar continuant... I tal com passa encara en moltes famílies filipines, voler desfullar l’arbre genealògic es fa indestriable de parlar dels vincles que s’establiren entre famílies de Manila i de Barcelona ara fa més d’un segle, especialment a partir de l’obertura del Canal de Suez (1869). Vincles que en alguns casos han arribat fins avui, com ha passat amb la meva família.