Acabem el 2021 amb la sensació d'haver tornat a començar. Com si la pandèmia fos una sèrie d'aquestes que no s'acaba mai. Cada nova onada és una temporada que els guionistes d'aquest món incert en què vivim es podrien haver estalviat. En aquest context, l'últim que volem de la ficció són més escenaris funestos. La distopia l'estem vivint al carrer, no a la pantalla. I alguns van veure de seguida que ara no és el moment de ficcions que puguin augmentar l'angoixa dels espectadors, com en Charlie Brooker, el creador de Black Mirror, una sèrie que no estrena temporada des del 2019. D'altres, han trigat més a adonar-se'n. Finalment ha acabat sent obvi que actualment l'audiència necessita un tipus de ficció diferent, que aporti una dosi d'optimisme, que faci riure o que simplement permeti evadir-se de la realitat. Veient a l'horitzó, en el moment en què escric aquesta darrera columna de l'any, un nou confinament, em proposo fer una llista de sèries que ens ajudin en aquest sentit. I ho vull escriure, no tant com a crític -que per descomptat, també- sinó des d'un punt de vista personal, pensant en les sèries que a més m'han servit en els últims dos anys per desconnectar duna pandèmia omnipresent.
Encapçalant la tria, l'apologia de l'optimisme de Ted Lasso, que presenta la història d'un entrenador de futbol amb coneixements nuls sobre aquest esport i que, malgrat tot, no es deixa enfonsar fàcilment. El personatge, interpretat per Jason Sudeikis, se't fica a la butxaca ràpidament i funciona sobretot perquè l'optimisme que manté el personatge no és senzill, si no que prové d'un esforç que fa per mantenir-lo en unes circumstàncies personals difícils on el més fàcil seria deixar-se endur per la tristesa. La primera temporada va ser la sèrie en majúscules del confinament. Una sèrie més recent és la comèdia Only Murders in the Building, una divertida investigació d'un assassinat que porten a terme tres aficionats al true crime que són veïns. La química que tenen Steve Martin i Martin Short en aquesta sèrie és excepcional, i el to juganer que ha manté interpel·la constantment l'espectador de forma intel·ligent sense deixar de ser lleugera i entretinguda. Una tercera proposta, buscant l'evasió, és The Mandalorian, la sèrie de l'univers Star Wars que ha estrenat dues temporades durant la pandèmia i ens ha permès pujar a una nau espacial i volar ben lluny a altre universos apartats de la realitat i sortir, durant l'època de restriccions més dura, de les limitacions dels passadissos de casa.
En els moments més desesperants amb la gestió de la pandèmia per part del govern, he buscat un antídot amb les sèries polítiques. Particularment amb Parliament, una sèrie que fa un retrat molt còmic de la burocràcia que obstaculitza la presa de qualsevol decisió política que serveixi per canviar res i de les poques ganes de canviar-ho per part d'uns quants. També fer un viatge en el passat pot ser una bona manera de fugir del present. The Crown ha continuat sent una meravella en aquest sentit. És el drama d'època més cuidat, amb unes interpretacions que fan que et fiquis completament en la pell dels personatges, i a més amb la calidesa i el confort que dona l'elegància exquisida en les formes. Per riure, he confiat en sèries que ja sé que mai em fallen, com Curb Your Enthusiasm, que ha pres la bona decisió de no incorporar (pràcticament) la pandèmia a la trames. Finalment, les sèries que ens porten a llocs on els paisatges són un descans en si mateix, i aquí he gaudit especialment amb l'última temporada d'Els Durrell i la paradisíaca illa de Corfú. Sort en tenim de sèries com aquestes en temps difícils. Us desitjo que el 2022 sigui un any on no les necessitem tant.
Ted Lasso (Apple TV+)
Only Murders in the Building (Disney+)
The Mandalorian (Disney+)
Parliament (Filmin)
The Crown (Netflix)
Curb Your Enthusiasm (HBO Max)
Els Durrell (Filmin)