Charles Baudelaire va néixer el 9 d’abril de 1821. El 1857 varen coincidir, en molt poc temps de diferència, les edicions de Les flors del mal i Madame Bovary de Flaubert. Ambdós títols varen ser jutjats per ofenses a la moral, però el resultat fou desigual. Per una banda, la senyora Bovary va sortir indemne, lliure i sense càrrecs. Per l’altra, cosa que el poeta negre no va perdonar mai, les flors es varen haver de podar i esporgar, i és que la sisena sala del tribunal correccional de París, per ordre del 20 d’agost de 1857, va ordenar la supressió de sis peces d’un llibre que mostrava les carronyes del cor d’una ciutat corrupta que no admetia més hipocresies, un llibre en efecte terrible, diferent a tot el que s’havia llegit abans, i que en un principi s’hauria d’haver titulat Les limbes o Les lesbianes, desocultador de la quimera del nou temps: “és el Tedi! – amb ulls molls per un plorar impassible, / somia cadafals fumant el seu hukà. / Ja el coneixes, lector, aquest monstre sensible, / – hipòcrita lector, – semblant meu, – i germà!”. Poques invocacions iniciàtiques han estat més citades i estudiades com aquesta, en aquest cas en traducció de Xavier Benguerel, a la Sèrie Gran de l’editorial Proa del 1998. Pere Rovira ho tradueix d’una altra manera en la darreríssima edició acabada de sortir del forn, també a Proa: “és el Tedi!, amb l’ull moll, però sense plorar, / somia cadafals, fumant el seu narguil. / Ja el coneixes, lector, aquest monstre subtil, / hipòcrita lector, mon semblant, mon germà.”
Sí, l’Spleen, monstre sensible o subtil –“refinat” segons la traducció que va fer Jordi Llovet per a Edicions 62 el 2007 i que ara es troba a labutxaca–, és un dels màxims protagonistes dels quadres baudelarians. Però què és exactament aquest monstre de braços tan llargaruts? És una mescla d’avorriment, melangia, nostàlgia, recança, mal humor, pena sols nombrable en un mot que Charles Baudelaire, amb tendències anglòfiles, va agafar de la llengua anglesa, segurament seguint l’estela dels seus admirats Edgar Allan Poe o Thomas DeQuincey, a qui va traduir amb furor. Joaquim Sala-Sanahuja, traductor dels Petits poemes en prosa, que havia traduït per a Edhasa als anys noranta i que enguany han estat recuperats en una curosa retraducció per a l’editorial Adesiara, connecta l’spleen –mot inclòs al Diccionari General de Pompeu Fabra sota la forma catalanitzada d’esplín tot i que no s’utilitza gaire– amb “el cafard francès, la saudade portuguesa, el quejío espanyol…” I és que Charles Baudelaire va ser un investigador de les múltiples formes d’espant vital d’una societat que ell sabia desconcertada davant l’auge de noves estructures fins aleshores sols intuïdes en malsons.
Se sap que Charles Baudelaire va compondre alhora les arxiconegudes Les flors del mal i els Petits poemes en prosa, també anomenats L’spleen de París. En el fons es poden llegir com un mateix llibre escindit, i malèfic, però pel que fa a la forma presenten formats oposats: un vers clàssic contra una nova proposta poètica en prosa. I, tanmateix, què és aquest mal que Baudelaire va voler analitzar? És el rebuig absolut contra els valors i les morals de la burgesia. El poeta, si de veres vol ser un autèntic artista modern, té la missió d’explorar els racons més foscos i terribles de l’ànima humana per trobar la veritat absoluta. En aquesta batalla, gairebé sempre frustrada, contra les falses morals, la ciutat esdevé l’únic, indiscutible, escenari de la modernitat, seu de pecats, vileses, absurditats, però també el lloc on els flâneurs, els dandisi els artistes moderns troben inspiració i bellesa entre putrefaccions. Com diu a L’spleen de París, amb nova traducció a l’editorial Flâneur de David Cuscó i Escudero: “L’estudi de la bellesa és un duel en què l’artista crida d’espant abans de ser vençut.”
El poeta i pensador –defensor del maquillatge, del dandisme, del flâneurisme, de les femmes fatales, o sigui, de tot allò artifical– va viure una bohèmica vida adulta enmig de l’apogeu del romanticisme, que ell considerava un moviment modern però alhora en criticava la falta de rigor formalista i l’excés de sentimentalisme barat. “Perquè ja ha passat el temps de les males escriptures.” I és que Baudelaire fou un investigador dels processos de l’escriptura i de la metodologia creativa, possiblement seguint el mestratge d’Edgar Allan Poe i del seu assaig pioner The Philosophy of Composition. “La inspiració és, decididament, germana del treball diari” va deixar escrit en els textos que componen Consells als joves escriptors, recull triat i editat per Jordi Llovet a Columna el 1996 amb traduccions de Lluís Maria Todó. Segons Baudelaire, el poeta és un artista modern a la recerca de la modernitat. En contraposició, el dandi i la dona són artistes de la modernitat però no fan obra: són la seva pròpia creació: “La dona està en el seu dret, i fins i tot acompleix una mena de deure, d’aplicar-se a semblar màgica i sobrenatural; ha de sorprendre, ha d’encantar; ídola, ha de daurar-se per ser adorada. I ha de manllevar a totes les arts els mitjans per elevar.se al damunt de la natura per subjugar més bé els cors i colpir els esperits. Tant se val que tothom sàpiga el truc i l’artifici, si l’èxit està assegurat i l’efecte sempre és irresistible.” És el que deixa escrit en el recull titulat El pintor de la vida moderna, traduït per David Cuscó i Escudero a l’editorial Flâneur, un títol bellíssimament editat recentment que constata com Charles Baudelaire va ser un gran observador, així com interpretador de signes, del seu temps.
Inspirat per Thomas DeQuincey va experimentar la influència de les drogues en l’organisme de l’ésser creador. Com comenta Andreu Subirats, també traductor d’un altre poeta maleït com François Villon (LaBreu Edicions, Premi Mots Passants), en el seu pròleg a l’edició que va traduir d’Els paradisos artificials per a l’editorial Días Contados: “Ni depravat immoral ni apologista del porro, el que cercava Baudelaire era un testimoni de primera mà per establir una sèrie de correspondències i analogies entre l’acte creatiu i l’alteració, sota l’efecte de les drogues, de la percepció de les experiències humanes per tal d’experimentar, en un temps finit i mortal, les ambicions atàviques de l’home esdevingut déu, i dimoni.”
Maleït de maleïts, metropolità i cosmopolita, clàssic i irreverent, fundador del simbolisme francès, propagador del Tedi i de l’Spleen, poeta pur en la seva particular maldat, lúbric i satànic (la seva frase “La fornicació és el lirisme dels pobres” la podria haver signat Fiódor Dostoievski perfectament), modern i antimodern alhora, ejaculador d’una bilis negra i d’uns textos carnals que encara ara impressionen, Charles Baudelaire va ser un poeta i pensador que amb els seus textos va traçar una sèrie de línies de les que encara no ens hem alliberat del tot. De fet, algunes de les teories filosòfiques més importants de Franz Hessel o Walter Benjamin, sobretot les que tenen a veure amb l’exploració de les noves urbs a partir de l’exemple del flâneur, no es poden entendre del tot sense les idees, els llibres i el personatge de Charles Baudelaire. I en la literatura catalana són molts els que han estat tocats per les flors del mal, pels paradisos artificials, pels petits poemes en prosa, per les descripcions del pintor de la vida moderna o pels consells als joves escriptors: Jacint Verdaguer, Josep Carner, Carles Riba, Josep Pla, Josep Maria de Sagarra, Màrius Torres, Joan Sales, Mercè Rodoreda o Josep Palau i Fabre, entre d’altres, varen apreciar el geni francès i demostren la seva influència en un bon grapat de textos.
Però qui ha estat tocat pels tentacles negres de Baudelaire a cavall entre el segle XX i el segle XXI? És indiscutible que el poeta lleidatà Pere Rovira ha consagrat la seva vida a Baudelaire, primer com a traductor de la darrera versió de Les flors del mal a Proa, almenys fins ara, i els escrits íntims inclosos en El meu cor despullat a la mateixa editorial, després com a poeta que ha volgut seguir el seu exemple, així ho demostra El jardí de Venus, floral, provocador i eròtic alhora. Fa poc Miquel Àngel Llauger va guanyar el Premi Gabriel Ferrater amb Fourmillante, volum de poemes publicat per Edicions 62 que neix d’un vers de Baudelaire: “Fourmillante cité, cité pleine de rêves.” Emili Sánchez-Rubio és responsable d’un TEDI[O] amb il·lustracions d’Albert Pinya a Poesia de Paper d’Edicions de la UIB, tribut i paròdia alhora, o el fosquíssim L’afrau del nigromant, Premi Pare Colom de Poesia a La Fosca de Lleonard Muntaner, Editor.
Però com hem de llegir Baudelaire en temps del #MeToo, després de Virginie Despentes i la Teoria King Kong, en una època de feminisme cada cop més autoconscient i davant dels naixements de noves masculinitats? Potser, i sense saber-ho conscientment, les poetes més joves també han interioritzat el mestratge baudelairià, que s’ha anat infiltrant en la nostra manera de copsar la vida, la poesia, l’art. I així també són baudelairianes, entre d’altres, Anna Gas amb Llengua d’àntrax (Edicions del Buc, Premi Cavall Verd), Paula S. Piedad amb Afàsia, (AdiA Edicions, Premi Miquel Bauçà) o Laura G. Ortensi amb Matar la mare (Fonoll, Premi Joan Duch).
En llengua catalana hem tingut un exèrcit d’exèrcits de persones que en un moment o altre han traduït parcialment Charles Baudelaire i les seves paraules ja immortals a la nostra cultura: Emili Guanyabéns, Joan Capdevila i Rovira, Rossend Llates, Marià Villangómez Llobet, Andreu Subirats, Vicent Alonso i Anna Montero, Carles Castellanos, Ferran Canyameres, Joan Arús, Joan Peña, Agustí Esclasans o Joan Sales, que enviava les traduccions que feia al front d’alguns poemes de Les flors del mal al seu amic Màrius Torres. Les traduccions completes més recents han estat propiciades per Xavier Benguerel, Jordi Llovet, Pere Rovira, Lluís Maria Todó, Joaquim Sala-Sanahuja i David Cuscó i Escudero, però una altra persona s’afegirà a aquest cànon ja que en marxa està una nova edició que Adesiara publicarà de Les flors del mal, amb molts apèndixs i paratextos complementaris, a cura del poeta Jaume Galmés, que també ha traduït la poesia completa d’Arthur Rimbaud per a Edicions de 1984.
“Puc dir, doncs, que si bé hi ha, entre els nostres poetes, poetes més grans i més poderosament dotats que Baudelaire, no n’hi ha cap de més important.” És una afirmació rotunda, i més encara si qui la va amollar va ser Paul Valéry. Per altra banda, Franz Hessel va bastir un infinit homenatge a Baudelaire i va seguir el seu exemple com a caminant, passejant, flâneur. Així va ser com Hessel va escriure una delícia dita Passejades per Berlín, que Anna Soler Horta ha tret aquest 2021 a la col·lecció Artificium de Lleonard Muntaner, Editor amb un epíleg de Walter Benjamin, que va dir del poeta francès que “Baudelaire és l’autor d’aquella sentència terrible sobre la ciutat, que canvia més de pressa que el cor d’un home.”
El millor que podem fer és llegir i rellegir Charles Baudelaire, continuar traduint-lo i retraduint-lo infinitament, per arribar a l’embriaguesa que ens va proposar l’autor en una de les seves proclames més cèlebres, en aquest cas traduïda per David Cuscó i Escudero per a l’editorial Flâneur: “És l’hora d’embriagar-se! Per no ser els esclaus martiritzats del Temps, embriagueu-vos; embriagueu-vos sense parar! De vi, de poesia, de virtut, com us vingui de gust.”