Si mirem el mar des del port, podem veure a l’horitzó les illes Anglonormandes. Fins i tot un dia rúfol de tardor en què hi ha núvols foscos damunt l’oceà. Patrick Fauchon va fer construir el port perquè Flamanville, el seu poble, participés una mica dels ferris turístics que van a les illes Anglonormandes. A més, l’alcalde té l’esperança que hi atraquin velers i petits iots. “Aquí es viu molt bé”, afirma Fauchon.
Si mirem des del port en direcció al nord, veiem unes xemeneies que s’alcen des de la costa de Normandia. Formen part de les instal·lacions de reprocessament de La Hague. Allà es reciclen residus nuclears, també de procedents de reactors alemanys. Patrick Fauchon, de 68 anys, va treballar d’enginyer a La Hague fins que es va jubilar. Si mirem cap al sud, també veiem xemeneies: aquestes són molt a prop. Pertanyen a la central nuclear de Flamanville, situada just al costat del mar. Per la carretera que condueix als terrenys del reactor circulen ben junts els cotxes dels treballadors de la central, on treballen 4.000 persones. És l’hora de plegar.
Fauchon admet que a França potser hi ha zones de navegació més idíl·liques. O dit d’una altra manera: “Si no tinguéssim els reactors, les coses no ens anirien tan bé”. Amb els ingressos que dona la central a aquest poble de 1.800 habitants, Fauchon ha rehabilitat habitatges, ha construït un geriàtric i ha restaurant el castell que hi ha als afores de la vila. “El millor”, diu l’alcalde, “és que fins i tot ens reporta impostos el tercer reactor, tot i no estar operatiu”.
Flamanville 1 i 2 estan en funcionament des de mitjan anys vuitanta. Flamanville 3 està inactiu. Originàriament, l’empresa pública francesa EDF volia connectar a la xarxa l’innovador reactor d’aigua pressuritzada, del tipus EPR, el 2021. Però llavors van començar els problemes: es va construir de qualsevol manera la coberta del reactor i a dins també es van descuidar soldadures rellevants per a la seguretat. Ara els errors s’han de corregir, i això és molt costós. EDF té previst posar-lo en funcionament d’aquí a un any, si no sorgeix cap imprevist. Els costos del reactor, que primer es calculaven en 3.300 milions d’euros, ara ja se xifren en 19.100 milions, segons el Tribunal de Comptes francès.
A Patrick Fauchon no el molesta que Flamanville s’hagi convertit en sinònim d’aquest fracàs, al contrari. “L’energia nuclear és una sort per a França”, diu l’alcalde. “És neta, fiable i produeix electricitat a un cost acceptable”.
Energia nuclear? Sí, sisplau. I aquesta no és l’opinió només a Flamanville, sinó a tot el país. Mentre que a final del 2022 Alemanya retirarà de la xarxa elèctrica els últims tres reactors i així segellarà l’abandonament de l’energia nuclear, França es prepara per a un renaixement d’aquesta font d’electricitat. La majoria dels francesos donen suport a l’energia nuclear, i la tendència va a l’alça. A més, en una enquesta feta a començament de novembre, un 73% dels enquestats veien l’energia nuclear com una garantia d’independència nacional.
A Emmanuel Macron aquest ambient li va de meravella. Al novembre, el cap d’Estat va anunciar que per primer cop des de feia dècades volia reprendre la construcció de reactors nuclears. Abans va prometre 1.000 milions d’euros en ajuts perquè es poguessin fabricar en sèrie els anomenats Small Modular Reactors (SMR), amb una producció de fins a 300 megawatts: una nova generació de minicentrals nuclears. Amb aquesta decisió Macron deixa clar que el desmantellament –a l’estiu del 2020– de la central de Fessenheim, situada a la frontera amb Alemanya i marcada pels accidents, no va ser de cap manera l’inici d’una transformació nuclear a França. Això està en sintonia amb el fet que el país avança massa a poc a poc en l’ampliació de les energies renovables, com ha reclamat no fa gaire l’Agència Internacional de l’Energia. Per fer-ho, França té molt de tot el que cal: sol, vent i espai. Però al país és més fàcil construir una nova central nuclear que un parc eòlic.
L’energia atòmica, diu el president, és l’única opció perquè França compleixi les normes de la UE de no generar CO2 el 2050. A Brussel·les, el seu govern fa molta pressió perquè la UE aviat classifiqui l’electricitat obtinguda a les nuclears com a energia verda. Això facilitaria el finançament de nous reactors; i ja suposa el primer conflicte amb el govern alemany, que acaba de prendre possessió. En la seva primera visita de cortesia a París la setmana passada, la ministra d’Exteriors, Annalena Baerbock, va expressar així la pugna: “És conegut que tenim posicions diferents sobre l’energia nuclear”, va dir la ministra dels Verds. Baerbock encara es va expressar diplomàticament: les posicions, va dir, no són només diferents, sinó diametralment oposades.
Per a Macron, la protecció del clima és l’argument decisiu. L’ús massiu de cotxes elèctrics i hidrogen provocarà un fort augment del consum elèctric, creu el president, una demanda que només es podrà satisfer amb energia nuclear. Segons mitjans parisencs, el president vol anunciar d’aquí a poc la construcció de sis nous reactors d’aigua pressuritzada.
En l’acalorada campanya presidencial francesa, la recuperació de l’energia nuclear és un tema central. No sols Macron vol nous reactors. Des del provocador de dretes Éric Zemmour fins a la conservadora Valérie Pecrésse, passant pels comunistes, els candidats al màxim càrrec de l’Estat prometen fins a deu nous reactors nuclears. Només els candidats dels Verds, del Partit de l’Esquerra i dels socialistes, no gaire ben situats a la cursa electoral, aposten per un abandonament prudent d’aquesta energia. Segons una enquesta, però, només donen suport a això un 37% dels ciutadans. I amb prou feines té importància en la campanya plantejar-se com França podria estalviar energia.
Tot el país depèn de l’energia nuclear. I hi està enganxat. Els 56 reactors connectats a la xarxa generen aproximadament el 70% de l’electricitat. El sector, entorn de la companyia EDF, dona feina a 220.000 persones.
“L’economia nuclear té un poder enorme, determina la política energètica”, diu la sociòloga Sezin Topçu, de l’École d’Hautes Études en Sciences Sociales de París. Topçu ha investigat com l’energia nuclear ha esdevingut part de la identitat francesa. L’Estat va reprimir brutalment les resistències inicials i després, diu Topçu, va complir les promeses polítiques. La història de l’energia nuclear a França es pot entendre, doncs, com un projecte de gran magnitud de les elits que va acabar sent un èxit massiu. “La construcció de molts reactors ha reportat llocs de feina i benestar a les regions afectades, i a tot el país electricitat barata i subvencionada”, diu Topçu.
Però sense nous reactors el poder del sector decauria. Els “nucleòcrates”, tal com s’anomenen els cercles parisencs vinculats al sector, estan creant una “universitat de les professions de l’energia nuclear”. Fan tot el possible, diu Topçu, per preservar un “discurs monopolista” de la superioritat de l’energia nuclear davant d’altres fonts. “La indústria nuclear està dominada per l’Estat. Els seus dirigents pertanyen a la mateixa elit que les persones que ocupen els màxims càrrecs al món polític i a l’administració”, explica la investigadora.
Aquest sistema, assenyalen alguns crítics, afavoreix la cultura autoritària i la falta de transparència a l’EDF, l’operadora de les centrals nuclears. No fa gaire un treballador –que no vol que el seu nom aparegui als mitjans– va querellar-se contra la companyia pel suposat encobriment sistemàtic i els incidents. A la central de Tricastin, al sud de França, en què l’home formava part de la direcció, l’any 2018 es van ocultar o minimitzar davant l’autoritat nuclear incidents que calia notificar obligatòriament, entre ells una inundació en què es va alliberar radioactivitat. Així en va informar el gerent al diari Le Monde. De moment EDF no ha fet comentaris sobre el cas. L’autoritat supervisora diu que no ha pogut constatar cap encobriment.
El que en altres països hauria provocat un escàndol de dimensions mitjanes, a França va passar pràcticament desapercebut. A Sezin Topçu això no la sorprèn. “La gestió de les pors també és una qüestió cultural”, explica. “Aquí no tenim la cultura de risc zero com a Alemanya. Per als francesos, el risc nuclear és preferible al risc climàtic”.
Fauchon tampoc no hi veu cap perill. S’ha enfilat a un turó que hi ha entre el port i la central nuclear i assenyala un bloc de formigó immens que hi ha sota un penya-segat. “Allò és el centre d’emergències, que EDF va construir després de l’accident de Fukushima”, diu l’alcalde. Per si de cas. Les costoses obres de millora de Flamanville 3 les considera una prova que el nou reactor, quan estigui a punt, encara serà més segur que els dos que hi ha en funcionament. “Seria estrany preocupar-se perquè unes instal·lacions han de complir uns estàndards més estrictes”, comenta.
Fauchon és alcalde del poble des del 1983, des d’abans que entressin en funcionament els dos reactors. Els cables d’alta tensió que surten de la central passen gairebé just per damunt del seu petit ajuntament. El polític no nega que la central també perjudica la població. Ell es va preocupar personalment que l’escola es canviés de lloc perquè els nens –també els seus– no estudiessin al costat mateix de la radiació dels cables de 400 kilovolts. Però això no altera gens la seva confiança en l’energia nuclear. Ara els seus fills treballen tots dos en el sector atòmic.
A mitjan anys setanta, quan el govern de París va escollir Flamanville com a ubicació per a una central, hi va haver tensió. Al poble hi va haver enfrontaments entre partidaris i detractors del projecte. El predecessor de Fauchon va rebre cartes amenaçadores adornades amb bales de pistola. Però l’opinió de la gent del lloc no va tenir cap efecte. “L’Estat havia decidit que Flamanville havia de sacrificar-se pel país”, explica Fauchon. Per a París l’assumpte estava resolt.
I això mateix va passar en molts altres indrets. Arran de la crisi del petroli, el 1974 el govern conservador va decidir construir centrals nuclears a tot el país. Allà on hi va haver oposició es va reprimir, a vegades amb la intervenció de l’exèrcit. “Es va actuar molt de pressa”, diu Topçu. “El govern posava en marxa entre sis i vuit nous projectes de construcció de centrals cada any”.
Els seus arguments eren semblants als que fa servir ara Macron: França serà independent del subministrament d’energia de l’estranger i tindrà un abastiment d’electricitat fiable a preus barats. Abans no es feia propaganda amb la protecció del clima, sinó amb l’emancipació de la dona. “Gràcies a l’electricitat barata i abundant, es podrien adquirir molts electrodomèstics moderns, que descarregarien de feina les dones. Aquest era el relat”, explica Topçu.
Però el que va ser determinant perquè l’energia atòmica es tornés raó d’Estat va ser l’experiència de la Segona Guerra Mundial. Poc després del conflicte bèl·lic, Charles de Gaulle va identificar l’energia nuclear com un mitjà per tornar la grandesa a França. Un país que tenia la bomba atòmica era una potència mundial, per això França va aconseguir la bomba. L’ús posterior d’aquesta energia com a font d’electricitat va ser tan sols un efecte secundari dels usos militars. Mentre que a Alemanya des de bon principi l’energia nuclear es va considerar una font més per generar electricitat, a França va definir la imatge de la nació. “Ara, quan Macron preveu la construcció de nous reactors, desperta associacions positives en la població”, diu Topçu. “L’herència de De Gaulle li conferirà grandesa a ell mateix”.
Oficialment, el president francès s’ha fixat l’objectiu de reduir la proporció de l’energia nuclear del 70% al 50% del total de l’abastiment energètic abans de l’any 2035. Però el que es preveia d’entrada era aconseguir-ho el 2025.
Potser el problema de l’objectiu del 50% es resoldrà sol. Això indiquen si més no els pronòstics més recents de l’operador RTE, una filial d’EDF, en la qual es basa el govern de Macron. Amb vista als objectius climàtics de la UE, RTE preveu un increment tan elevat del consum d’electricitat abans del 2050 que hi haurà lloc per a totes dues coses: les renovables i la nuclear. Per calmar la set d’electricitat, caldran catorze nous reactors d’aigua pressuritzada i diversos petites reactors modulars. A més, segons l’informe, cal “prolongar la vida activa de tots els reactors existents a seixanta anys”.
Entitats crítiques com l’organització ecologista Greepeace apunten, per contra, que les energies eòlica i solar són més barates que la nuclear. El Tribunal de Comptes francès també alerta, després del fracàs de Flamanville, que hi pot haver “circumstàncies imprevisibles” que afectin el compliment dels terminis i els costos. I el director d’EDF, Jean-Bernard Lévy, no amaga que, com que la seva companyia està molt endeutada, no està en disposició de finançar nous reactors. L’Estat, doncs, hauria de pagar-los directament.
Per tant, a França, en vista dels problemes econòmics, a curt termini només li queda una opció, que és la més barata i la més senzilla: la prorrogació de la vida activa dels reactors actuals. Alguns d’ells –fins i tot els més joves– tenen una gran propensió a les fallades. Justament aquesta setmana, EDF va haver d’interrompre el funcionament de dues centrals perquè s’havien descobert esquerdes als tubs que en cas d’accident haurien de proporcionar refrigeració. L’Institut de Radioprotecció i Seguretat Nuclear (IRSN) ja ha alertat que caldria supervisar més reactors. Possiblement s’hauran de desconnectar altres reactors de la xarxa. En realitat, però, l’autoritat supervisora, ja fa temps que va autoritzar la prorrogació de la vida activa dels reactors. De mitjana, els reactors francesos estan connectats a la xarxa 36 anys. Tècnicament estan dissenyats per a quaranta anys. Però legalment no hi ha cap durada màxima d’activitat.
D’alternatives no se n’han preparat: actualment, el percentatge de l’energia eòlica i solar en el mix energètic és de tan sols una mica més d’un 10%. S’avança a pas de tortuga, entre altres coses perquè la resistència contra les noves fonts d’energia és forta. Tant que el govern de Macron ha nomenat un “mediador eòlic” perquè resolgui els bloquejos. De les set instal·lacions marítimes que es van projectar fa deu anys al canal de la Mànega i a l’Atlàntic, cap no està en funcionament a dia d’avui.
Un dels líders de la rebel·lió és Alain Coudray. El president de l’associació de pescadors de la Bretanya, al nord de França, encaixa en el clixé del mariner: calb, tatuatges i molta massa corporal. Al seu jersei hi diu en anglès: “No more rules” (‘Prou normes’).
Coudray, de 67 anys, no ens rep en una barca, sinó al seu despatx. El seu telèfon sona gairebé sense parar; com a to de trucada té el rugir d’una Harley. Els seus companys pescadors li truquen permanentment: a vegades per la disputa pesquera amb el Regne Unit, d’altres per l’odiat parc eòlic de la badia de Saint-Brieuc. “El Brexit i el parc eòlic”, diu Coudray, “són una bona merda per partida doble”. Tot i que el parc és, des del seu punt de vista, la merda més grossa.
Quan parla sobre el parc eòlic, es pot indignar molt. “Les vieires són tota la meva vida”, diu. “I no tinc intenció de deixar que a mi i la meva gent ens expulsi una empresa estrangera!”. Es refereix a l’espanyola Iberdrola, que vol construir una parc eòlic a la badia, al mig d’un dels millors caladors de vieires, llamàntols i llenguados. Es preveu que les instal·lacions generin electricitat per a més de 800.000 persones, però ara per ara només s’han posat els fonaments de 3 de les 62 turbines. Això a Coudray li dona esperança.
En cas que, malgrat tot, el parc eòlic entri en funcionament, el soroll dels rotors ho empitjorarà tot encara més. En canvi, a Coudray li sembla inofensiva la canonada de desguàs de La Hague, que a l’altra banda de la badia aboca al mar les aigües residuals de les instal·lacions de reprocessament des de fa dècades. “No m’ha sortit mai un llamàntol amb sis pinces”, diu rient.
Els pescadors no estan sols. Pagesos, defensors del paisatge i fins i tot activistes ecologistes s’estan mobilitzant contra el parc eòlic. Presenten demandes a totes les instàncies, i al maig els companys pescadors de Coudray van envoltar amb les barques un vaixell de servei d’Iberdrola i van disparar bengales per sabotejar els treballs. L’esperança de Coudray és que el conflicte continuï intensificant-se fins a les presidencials de l’abril. “En la campanya electoral redoblarem la pressió perquè Iberdrola abandoni”, diu.
Coudray aposta sobretot pels republicans, de tendència conservadora. La seva candidata, Valérie Pécresse, l’adversària d’Emmanuel Macron més ben situada, va visitar Coudray a l’estiu i li va prometre ajuda. A banda d’això, Pécresse ja ha promès sis nous reactors d’aigua pressuritzada a la indústria nuclear. Vagin com vagin les eleccions, els pescadors, els nucleòcrates i els operadors de centrals nuclears tindran uns aliats excel·lents a París.
Traducció d'Arnau Figueras