VALÈNCIA, L’ANTIC LLIT DEL RIU I UN PLA
Encarem la recta final del Túria. Som a Quart de Poblet, a les portes de València. Pel camí, haurem deixat per comentar, per manca d’espai, un bon grapat d’elements del patrimoni hidràulic. El riu arriba, en aquest municipi, a un punt crucial, l’assut del Repartiment, per mitjà del qual el 1961 el Túria va ser desviat del seu curs natural que circumval·lava el nucli històric de València, i sotmès a una gran canalització opressiva de ciment i còdol. El perquè de tot plegat, cal cercar-lo en la riuada que tingué lloc el 14 d’octubre del 1957, quan el Túria es va desbordar com a conseqüència de les fortes pluges caigudes en el seu curs mitjà i baix. L’aigua va arribar a superar els tres metres en alguns punts de la ciutat, amb un balanç catastròfic d’edificis malmesos i amb la pèrdua de vides humanes.
La solució per evitar futurs episodis similars va ser desterrar el riu de la ciutat, a través d’una infraestructura que havia de desviar-lo pel sud i crear-ne una nova desembocadura. Les obres, d’unes dimensions colossals, havien de convertir-se en el projecte d’enginyeria hidràulica més important en aquell moment a l’estat espanyol, a banda de fer una carambola que permetria ampliar el port del port de València i convertir l’espai en camp d’acció de la maquinària desarrollista del govern de Franco. De fet, el Pla Sud, les obres del qual van iniciar-se el 1965 —aprovat el 1958, però endarrerit a causa de problemes econòmics— i van finalitzar el 1972, suposava una oportunitat per al creixement urbanístic, i alhora representava la primera agressió important a l’Horta —unes 400 hectàrees en quedaren afectades—. El projecte es concretava en un canal de 12 quilòmetres de llargària, 120 metres d’amplària i amb una capacitat hidràulica màxima de 5.000 m3 —la riuada del 57 va suposar 3.700 m3—. A aquesta infraestructura van afegir-se, entre d’altres, la construcció d’autovies de circumval·lació, l’adequació de les línies ferroviàries i la reestructuració del sistema de regadiu tradicional. Els danys col·laterals foren, indubtablement, ambientals i socials: expropiacions forçoses, famílies desterrades, més de 800 habitatges afectats, fragmentació territorial... A més, no cal dir, de l’alteració ecològica del riu i l’inevitable impacte paisatgístic. La ciutat s’obria cap al sud, fent ostentació d’una activitat immobiliària desenfrenada.
Per a València, el Pla Sud va suposar perdre la naturalesa fluvial autòctona i deixar el llit vell en mans de projectes neuròtics, com el que preveia el Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) de 1966, amb l’aprofitament dels més d’un milió de metres quadrats del llit per a la construcció d’una autopista que connectara el port amb l’aeroport de Manises i que seria l’entrada a València de la carretera de Madrid. L’oposició a aquesta idea megalòmana no es feu esperar, i el 1973, des del diari Las Provincias, es llançà una crítica i un primer suggeriment de convertir del llit del Túria en un gran parc urbà. La idea fou recollida per intel·lectuals i experts progressistes —Josep Vicent Marqués, Carles Dolç, Tato Herrero, Trinitat Simó, Miquel Gil Corell...— i fins i tot alguna veu del consistori valencià, com el regidor Higinio Pérez Arce-Ares. L’empenta definitiva va ser donada pel moviment ciutadà unit sota l’eslogan “El llit del Túria és nostre i el volem verd” i hereu d’una batalla triomfal anterior que dos anys abans —el 1974— havia salvat el Saler de l’especulació immobiliària. Finalment, el 1979 el consistori aprovà que la conversió de la llera del Túria en zona verda, i dos anys després signava un contracte milionari amb l’arquitecte català Ricardo Bofill, que havia de dissenyar el gran parc públic de la ciutat. Amb Bofill, València encetava una operació de màrqueting urbà i de revalorització social —i econòmica d’alguns espais de la ciutat—, a través de grans noms de l’arquitectura, que prosseguiria una dècada més tard amb Santiago Calatrava i la seua Ciutat de les Arts i les Ciències.
Des de llavors, el Túria, aquella presència absent en el llit vell, ha tornat a València, la ciutat dels ponts, els històrics —de Serrans, de la Trinitat, del Reial, de la Mar, de Sant Josep— i els contemporanis —del Nou d’Octubre, de l’Assut de l’Or, de les Flors, de les Arts...—. Per sota d’aquests flueix de nou un Túria, ara menys líquid, però més verd, que ha esdevingut el vertader pulmó de la ciutat.