XESTALGAR, ÚLTIM ESCULL
Xulilla ha quedat enrere. L’orografia perd tensió; el Túria descriu fluïdes zigazagues que el fan progressar per un llit entapissat dels horts que poblen les partides de Maté, Los Huertos i El Camayor; passa de llarg el balneari de Fuencaliente, oblidat sobre el marge dret, i s’enfronta de nou a un engorjat de dimensions menors. Allà s’erigeixen els anomenats cingles de Gregorio i una mica més endavant, la Peña María, emblema de Xestalgar. El penyal en qüestió és apreciat per locals i foranis, perquè a la seua falda s’estén una zona de bany amb piscines naturals, les quals, a jutjar per les senyals de trànsit en el camí d’accés, es col·lapsen durant els mesos de juliol i d’agost. A recer de la Peña María trobareu, a més, una petita capella dedicada a Santa María de la Peña i un parell de surgències naturals —les fonts del Morenillo i de la Peña María, la segona de les quals abastia Xestalgar—. Una passejada pel poble permetrà descobrir alguns edificis singulars, com el palau de la Senyoria, la casa-fortalesa que fou residència dels senyors locals. El municipi compta, també, amb un aqüeducte inacabat, el de Los Calicantos, amb un possible origen morisc, segons el mateix Cavanilles, tot i que algunes teories el situen al temps dels romans.
Aigües avall de Xestalgar, el llit fluvial es torna un espai amable, conreat, on el Túria flueix parsimoniosament sense la violència de l’escenari anterior. Apareix una minicentral hidroelèctrica, coneguda com la Papelera, que capta l’aigua d’un assut existent a un quilòmetre de distància entre Xestalgar i Xulilla. Es tracta d’una instal·lació discreta, menuda i en bon estat de conservació. Va ser construïda a mitjan segle XX, i sembla que seria —segons documentació del Conselleria de Politica Territorial, Obres Públiques i Mobilitat de la Generalitat Valenciana— la més moderna de totes les ubicades a la comarca.
Emmarcada en una bonança orogràfica creixent, apareix Bugarra. El topònim expressa en àrab precisament això: un prat, una planúria, per contraposició als múltiples congostos que han encaixonat en la secció anterior el Túria. La trama urbana mostra una singularitat inèdita fins el moment, descriu carrers allargassats i estrets, passadissos inacabables entre fileres de cases emblanquinades. El poble depengué de la veïna Pedralba —tot seguit hi anirem—, des del segle XVI i fins als primers anys del segle XX, quan se n’emancipà. Si l’agricultura —el secà, principalment— ha estat el seu màxim recurs de supervivència, dins d’aquest la vinya n’ha estat l’estrella. Varietats blanques com el Macabeu o la Merseguera, i negres com la Garnatxa i l’Ull de Llebre, poblen aquesta subzona de la DOP València que incorpora, entre d’altres, els pobles de Xestalgar, Villar del Arzobispo, Casinos, Vilamarxant o Llíria.
El Túria segueix el seu curs. Les tensions en el paisatge deixen pas a una calma agrícola on la perspectiva s’eixampla a plaer. Pedralba, encara de parla castellana, tanca la comarca dels Serrans, la València xurra, per entendre’ns. El poble s’esfilagarsa a l’igual que Bugarra, amb una munió de carrers llargs i estrets que es perllonguen paral·lels al riu.
Pedralba té 2.800 habitants i un museu. El Museu d’Art Modern Pedralba 2000, ubicat en un casalot rural restaurat i amb tres plantes, fa repàs de l’art de la segona meitat del segle XX, i en especial del panorama valencià i espanyol, amb figures destacades com Canogar, Anzo, Feito, Sempere, o Mompó. Les més de 300 obres de la col·lecció particular del seu fundador i propietari Vicent Garcia —alma mater de la galeria valenciana Val i 30— garanteixen un recorregut en profunditat per aquesta etapa artística recent.
Si Pedralba haguera d’escollir un parell d’elements que la representaren, aquests serien les seues bandes de música. La Popular i la Democràtica han esdevingut l’orgull del poble, i s’alineen amb la tradició musical existent al País Valencià, que suma més de mig miler de societats musicals i 43.000 músics; o el que és el mateix, el 95% dels pobles del país, amb més de 500 habitants, posseeixen com a mínim una banda de música. Llíria, en aquesta materia, n’és la capital. Fuster mateix li dedica unes paraules al Viatge pel País Valencià: “Gairebé totes les orquestres simfòniques de la Península compten amb algun clarinet, algun oboé, algun fagot que va començar tocant en les bandes de Llíria”.
ELS POBLES CASTELL
Des de Xulilla, el Túria gaudeix de la figura de parc natural, declarat l’abril de 2007. No obstant, entre Vilamarxant i Benaguasil és on el riu concentra una afluència massiva de visitants durant els caps de setmana. I justificadament, perquè en aquest punt s’inicia el camí fluvial que recorre l’últim tram del Túria i que permet enllaçar de manera natural la comarca del Camp de Túria amb la ciutat de València. El recorregut, plaent i apte per a totes les edats, acumula una trentena de quilòmetres fàcilment realitzables en bicicleta.
Abans de continuar, però, caldrà parar atenció als dos pobles citats que s’assenten a una banda i altra del riu. Si Vilamarxant, d’orografia accidentada, posseeix trinxeres de la Guerra Civil —que formaren part de l’anomenada Línia Immediata de defensa de València— i el Paratge Natural de les Rodanes, amb el seu interessantíssim arborètum on és representada part de la gran varietat d’ecosistemes del País Valencià, Benaguasil s’erigeix com un dels coneguts com pobles castell, junt amb la Pobla de Vallbona, Vilamarxant mateix i Riba-roja de Túria. Sembla que aquesta denominació no és deguda tant als castells medievals que posseïen com a la presència de torres de vigilància —anomenades castells pels agricultors— situades a la vora de les séquies principals de la xarxa de regadiu tradicional. En qualsevol cas, Benaguasil, com Vilamarxant, compten amb un patrimoni històric farcit d’elements d’interès —muralles, castells, cases-palau...—, però no ens hi detindrem per manca d’espai en aquestes pàgines, com tampoc ho farem a Llíria, enretirada del Túria i capital comarcal. La vila és de visita indefugible, obligada, pel pas de civilitzacions i la transcendència històrica. Fou l’Edeta ibera i la Lauro romana, i abans i tot, emplaçament dels seus ancestres a l’edat del Bronze. Es, com resa el seu lema, ciutat de la música i com a tal ha estat inclosa en la xarxa de Ciutats Creatives de la UNESCO. Una passejada reclamaria un capítol sencer.
Seguim. En el context dels pobles castell, es desplega un complex sistema de regadiu tradicional, que comptabilitza al voltant de 130 quilòmetres de canalitzacions i séquies, i que rega gairebé 4.000 hectàrees. De l’assut de la Séquia Major, del de Benaguasil i de l’assut de Lorca naixen les respectives séquies responsables de la irrigació d’aquesta àrea. Associat a la xarxa hidràulica, perviu un ingent patrimoni —safarejos, motors, molins...—, sovint oblidat i abandonat. Segons constata el catedràtic de Geografia de la Universitat de València Jorge Hermosilla, mentre que el 90% de les conduccions ubicades al marge dret del riu es troba operativa, tan sols la meitat dels elements patrimonials vinculats al conjunt del sistema hidràulic continua en l’actualitat en funcionament.
El paisatge que es dibuixa entre aquest punt i les portes del cap i casal ha estat sotmès a una transformació constant al llarg de les darreres dècades. La blancor rural d’una terra eixuta, saltada de garrofers i illes de bosc, està desapareixent sota un tapís d’urbanitzacions extenses separades per infraestructures viàries d’alta capacitat. El passat agrícola s’esmicola, sobreviu com a element testimonial, o és abandonat, convertint els espais fèrtils en àrees sense relat, però amb una llarga història. Entre bosses de terrains vagues, els límits municipals es dissolen i el riu avança per un espai continu, tan líquid com el Túria mateix.
Tot i això, Riba-roja posseeix vestigis del Bronze, d’ibers i romans que mereixen detenir-s’hi. Però sobretot hi destaquen un parell jaciments visigòtics: el del Pla de Nadal —un conjunt arquitectònic residencial pràcticament únic al País Valencià, representatiu de l’estament nobiliari i el de València la Vella —un assentament fortificat, situat sobre un turó amb control absolut sobre el riu, que dataria dels segles VI o VII i que presumiblement hauria fet funcions militars—.
Un cop deixat enrere aquest últim, el Túria penetra a l’Horta de València. Una subestació elèctrica li dona la benvinguda i precedeix un assut imponent al municipi de Paterna: és el de la Séquia Reial de Montcada, una de les més antigues de les que reguen l’Horta. La seua creació remunta a època medieval islàmica, i ha esdevingut la responsable històrica de regar les terres del marge esquerre del Túria, des de Paterna fins a Puçol. Podreu suposar la complexa capil·larització que compon aquest sistema, amb séquies menors i sequiols.
A uns centenars de metres de l’assut de la Séquia Reial de Montcada, naix la séquia de Quart, a l’assut homònim, i acte seguit la de Tormos i no triga a fer-ho la de Mislata. I junt amb la de Favara, Mestalla, Rascanya, Rovella, Benàger i Faitanar l’Horta de València s’assegura el reg. Una organ secular s’encarrega de dirimir els conflictes d’aigües que se’n deriven —exceptuant els de la Séquia Reial de Montcada, que té jurisdicció pròpia—: és el Tribunal de les Aigües de València, que es reuneix fugaçment cada dijous al matí a la porta de la catedral de la ciutat. El seu origen remunta a una data incerta, probablement a època andalusina, i per la seua singularitat i persistència el 2009 la UNESCO va reconèixer aquesta institució com a patrimoni immaterial de la Humanitat.