Conversem telemàticament amb ella des de casa seva per parlar no només del seu darrer treball discogràfic MKMK sinó també del món del rock, dels programes musicals a la televisió a casa nostra avui en dia, però sense oblidar el món de la pintura i la seva experiència en el sector teatral.
Després de cinc anys de silenci discogràfic, el passat juny vas publicar MKMK el teu setè disc d’estudi i el vuitè de la teva carrera sumant-hi el directe a l’Apolo. En ell, notem una Maika Makovski que torna més guerrera —alguns temes en l’essència “canyera” dels teus primers treballs— a la recerca de la companyia, parlant d’amor incondicional a “Love You Til I Die”, por a la solitud o, entre altres temes, a “The Posse” on tractes la superficialitat i la vanitat dels mons creatius.
A simple vista, un podria pensar que estem davant un disc reflex dels mesos de confinament del 2020, però si no vaig errat, el vas començar a compondre un any abans. Creus que potser el que narres és un mal endèmic que fa anys que existeix a la nostra societat, però que la pandèmia ha fet ressaltar i treure a la llum?
És exactament el que defineixes (riu). Estàvem lluitant amb una societat que està cada cop més aïllada, més connectada d’un costat però desconnectada de l’altre. Sembla que sigui un trencament amb l’evolució humana que sempre ha tendit a l’aproximació física per supervivència, i de cop, ara ens podem amagar darrere una pantalla. Es pot sobreviure igual, però crec que menys feliços. Estem davant d’un disc que es rebel·la contra aquesta idea i contra el sentit de solitud. Per altre costat, és un disc reflex sobretot del meu primer disc (Kradiaw -2005) que era molt rocker i amb punts garage amb guitarres distorsionades. En el sentit del so, aquest darrer disc és una manera de tancar un cercle.
Els dies 22 i 23 de desembre, per fi, podràs presentar a Barcelona MKMK després d’un parell de canvis de dates. En un principi, aquesta presentació estava prevista l’any passat a la Sala Apolo, però finalment serà a la sala petita del TNC. A què es deu aquesta decisió? Us ho van proposar o va ser una aposta vostra ferun concert de rock and roll en el temple teatral català.
La realitat és que les dues dates previstes a l’Apolo (la meva sala de música preferida mundialment) no es van poder fer. Ens va decidir pel TNC perquè ens van oferir la possibilitat de fer dos concerts seguits i en dates especials. Per mi, Barcelona es mereixia un homenatge perquè va ser casa meva durant molts anys.
Serà un concert especial per a l’ocasió o seguiran els patrons que esteu fent aquesta gira?
Seguiran els patrons del xou d’aquesta gira que encara no l’hem fet a Barcelona, en canvi, sí en altres municipis de Catalunya. Això sí, hi ha intenció d’introduir alguns temes que fins ara encara no els hem tocat en directe. Així mateix, podrem perfilar amb els jocs de llums.
MKMK ja l’has presentat aquest estiu-tardor per diferents escenaris i festivals de l’Estat espanyol i aquesta tardor-hivern ho estàs girant pel circuit de sales. Ens podria donar la teva primera valoració, quins imputs estàs rebent en directe?
La veritat és que la sensació és una mica el que esperava quan vaig enregistrar el disc. El vam enregistrar amb la il·lusió que fos un disc per ser tocat en directe amb molta energia i sobretot amb la banda al complet. Després ens hem trobat amb la manera que l’havíem de tocar, amb la gent asseguda, una mica com empresonats en les seves cadires. Tot i això, he pogut percebre com la música s’ha adaptat a la pandèmia amb moltes propostes tranquil·les, reflexives i de sobte, un concert de rock, a molta gent els ha donat l’energia que no trobava en els directes durant aquests mesos de confinament, pandèmia i distanciament social. Tot i les cadires, he notat quasi més energia que en concerts que havíem fet prèviament amb el públic dempeus. Això m’ha donat molta alegria i esperança.
Per a quan un concert a les illes Balears?
Al mes de gener en faré un a Mallorca que em fa molta il·lusió, però no puc anunciar res més (riu).
Seguint el vessant teatral, l’any 2011 et vam veure protagonitzar conjuntament amb Juan Echanove i dirigida per Calixto Bieito l’esplèndida obra Desaparecer, on musicalitzaves en escena texts d’Edgar Allan Poe. Després ho vas plasmar en el disc Desaparecer. La qüestió és si no has tingut el cuquet de tornar a pujar a l’escenari teatral aquest cop com a actriu?
Vaig fer tres obres amb Calixto Bieito i la darrera (Leance Und Leana) vaig compondre, vaig dirigir la banda i vaig ajudar els actors a cantar. Em va encantar aquesta experiència i no estar en la primera línia de foc. En la segona obra (Forest) sortia amb la meva guitarra. Aquí obria l’obra amb un sonet de Shakespeare recitant. En aquesta obra estava amb actors de la Royal Shakespeare Company i vaig patir molt perquè soc una persona patidora quan noto que no estic dominant la situació. Jo no soc actriu i considero que és una professió molt difícil i com amb la música, es necessita molts anys de polir, perfeccionar, d’endinsar-se en un mateix, comprendre l’art en què un està sotmès. Ho podria fer si veiés que em presentessin un projecte que em pogués donar seguretat i gaudir-lo. Per sort, el pas dels anys, ens dona la possibilitat de no haver de fustigar-se si un mateix no fa una cosa perfecta. En tot cas, valoro molt la professió d’actor i no em consideraria mai una actriu.
No seria ni el primer ni el darrer cas de músics que alternen la seva faceta a sobre d’escenaris teatrals i musicals?
Ho he gaudit sempre perquè he passat de fer la meva proposta, de treballar amb les meves idees i de ser jo amb els meus temes dirigint un espectacle musical a estar incorporada en un puré de texts d’un autor, escenografia d’altres, un director amb les seves opinions que resulta molt enriquidor. Una surt d’allà reforçada i sabent molt més, es descobreix literatura, altres maneres de treballar i sobretot t’alimenta. Per tant, ho he gaudit sempre i, si m’arribés un projecte interessant, sense dubtes ho faria.
A més de la música, una de les teves passions és la pintura. A part d’il·lustrar la portada del teu disc homònim del 2010, vas obsequiar els mecenes-seguidors que van contribuir a tirar endavant la proposta del vinil en directe del concert a l’Apolo amb cobertes i fullets interiors personalitzats. Segueixes pintant?
Sí, segueixo pintant! Tinc un quadre de 2 x 2 m col·locat en un cavallet en la meva habitació. Això sí, no pinto tant com voldria perquè tant la pintura com la música requereixen temps i inèrcia. Ara per ara, com estic en la inèrcia musical, quan algun cop em poso a pintar, m’ho interromp la música i aleshores em costa tornar a ficar-me a la roda. Això sí que hi ha hagut moments en la meva vida en què he dubtat si dedicar-me a la pintura, però la música ha passat per davant (riu).
Quins són els referents pictòrics en què t’emmiralles?
Lucien Freud m’encanta. El trobo una bellesa crua. M’agrada també l’obra d’Antonio Saura. La veritat és que m’agraden els pintors una mica brutals.
Segueixes l’actualitat del sector?
No la segueixo com voldria. M’agrada Guim. Fa anys que el segueixo i em sembla un noi molt valent que li ha anat molt bé, però no s’ha quedat estancat en les coses que li funcionaven. Sempre està buscant coses noves i és una cosa que admiro d’un artista.
En una entrevista a Mondosonoro el passat mes juny, vas afirmar que els joves actuals no entenen el rock-and-roll. Si ens fixem, cada cop hi ha menys grups joves i sobretots espectadors joves als concerts de rock. No creus que estem en un moment de canvi d’estils i de gustos on predomina el trap, el reggaeton, l’autotune. Una mica com per exemple als anys cinquanta amb l’aparició del mateix rock-and-roll . Aleshores, els pares escoltaven jazz i les seves variants i el rock va revolucionar el panorama musical?
Referent a l’afirmació de MondoSonoro, crec que es va treure de context. Sobre el rock, s’ha de tenir en compte que estem a Espanya i el rock-and-roll mai ha estat la nostra música, sempre ha estat una cosa forana que ha entrat quan ha estat més de moda i ha marxat quan ja no ho ha estat.
En canvi, per exemple, si un va per Los Angeles, potser no serà la música que estigui més de moda, però sí que existeix un moviment considerable on veiem joves escoltant rock-and-roll, vestit en moda fifties. En el fons és el seu folklore. Espanya no té un pou de cultura amb història darrera. Poso un exemple: imaginem que es posés ara de moda un grup com Nirvana, potser molta gent no sabria que aquests venen dels Melvins o dels Stooges, perquè no se sabria donar context històric. I això fa que sigui una mica el rock tan fràgil en el nostre territori.
En el fons és això, tota música té un origen. Si anem tirant endarrere, els Beatles venien de l’Elvis Presley, aquest últim de la música negra i si anem retrocedint arribaríem a Beethoven, Mozart, Bach, Monteverdi, etc. Fa la sensació que volem tallar els orígens a partir d’un moment, com a màxim als anys setanta i vuitanta.
Clar. Tinc un amic que diu que tot el que no és plagi és tradició. Crec que té tota raó. A vegades, escoltem propostes que creiem que són noves, però en el fons és una continuació directa d’alguna cosa més o menys original quan en el fons estem davant d’una cosa tradicional. Als Estats Units, el rock és tradicional. El problema és quan no hi ha sang fresca, s’estandarditza. També el problema és quan hi ha molt fonamentalistes del rock que no entenen que es poden escoltar i barrejar diferents estils musicals. Qualsevol cosa que se surti de la tradició rockera, ho consideren una traïció i aquest és l’estil antagònic del rock. L’objectiu del rock ha estat sempre trencar amb l’establert i amb actituds així, no fa que seguim evolucionant. La gent jove històricament trenca i els fans històrics del rock ho haurien d’entendre.
Aquests darrers anys t’hem vist com a presentadora del programa musical La Hora Musa a La 2 en què convidàveu, parlàveu amb noms nacionals i internacionals. Amb la pandèmia, l’any passat no vàreu poder fer temporada completa. Com està el tema? Cap novetat?
La qüestió és que segueixin les gires internacionals. Si tornen, tornarà La Hora Musa.
No creus que comparat a dècades anteriors, sobretot amb els anys vuitanta i noranta, els programes musicals a la TV, a casa nostra, han quedat en un lloc quasi residual amb l’argument que diuen que a l’audiència no li interessa i els col·loquen en horaris de matinada o directament a la carta? Què en penses? No interessen els programes musicals des de les direccions de les cadenes o hi ha altres factors?
Es comença a veure que cada cop és més estàndard veure la televisió a la carta. A mi m’és igual que les coses estiguin en directe. Si es col·loquen programes culturals en prime time sempre ajuda. Això sí, si competissin amb Grans Hermanos de torn, aquests últims sempre guanyaran en audiència. Després hi ha molta gent que ho veu a la carta i em sembla molt bé. Estem davant un senyal dels temps actuals.
I tu, com a Maika Makoski compositora i espectadora, a quin programa musical t’agradaria que et convidessin a participar?
Sense mena de dubtes a La Hora Musa i ho dic molt seriosament. Recordo que, quan em va trucar per si volia fer la prova, el primer que vaig consultar és com tenien previst el tema del so. No volia donar la cara en un programa que em temia que desgraciadament podria sonar com en la televisió dels darrers vint anys, és a dir malament. I quan em van explicar la inversió i el concepte que hi havia no m’ho podia creure. L’orgull com a músic és que els meus companys de professió vinguin i sonin bé com que disposin d’un plató al·lucinant perquè donin el millor d’ells.