Diuen els estudiosos d’aquestes coses que hi ha dues maneres d’entendre el passar del temps; el model del temps cíclic és el de les collites, el dels boscos i el del clima, que sempre retorna pels seus passos comptats i on trobarem variació però no diferència. És el temps primordial sense història. Així durant molts milers d’anys no hi ha haver cap dia en què comences res. Simplement, tot tornava i es repetia en un bucle etern tan cert i esperable com el fred a l’hivern i la calor a l’estiu. En el model de l’etern retorn, que fascinà Nietzsche, on no hi res que impliqui novetat (nihil novum su sole) i el progrés tecnològic o humà no té sentit. Si el món està ben fet, és perquè no cal afegir-hi res, ni reiniciar res. Ni es pot, ni paga la pena fer-ho. I fins i tot intentar anar contra aquest ordre còsmic seria, simplement, una insensatesa i un absurd.
Només el judeo-cristianisme va trencar aquest esquema proposant un model alternatiu de temps lineal, que es representa com una fletxa que va de l’origen (la creació del món) a la diana, també coneguda com a Judici Final o dia de les tenebres. Aquest temps no gira satisfet, sinó que corre angoixat fins que, segons el profeta Joel arribarà el temps definitiu, un “dia fosc i tenebrós,/ dia ennuvolat i negre”, on “trontolla la terra/ i el cel s'estremeix,/ el sol i la lluna s'apaguen i els estels perden l'esclat”. El temps lineal implica la idea d’un “temps millor” o nou i és aquí on apareix la idea de progrés, però també un final terrible en forma de no-res. No és el de la natura sinó el de la tècnica i els filòsofs l’acostumen a considerar nihilista.
El temps lineal, el nostre, està marcat per una projecció permanent envers el futur. En aquesta perspectiva el que s’esdevindrà s’albira com a promesa d’un món sempre nou, original i inèdit, mentre el passat resulta mort, desactivat i perdut. A la inversa, en el temps cíclic, passat, present i futur es confonen en una com en una sínia que gira imparable, i el pervenir només és una recomposició del passat, de la mateixa manera que les fulles mortes són la condició del nou floriment de l’arbre de la vida, fundada en un present etern.
Els historiadors situen l'aparició del concepte d’any nou no en el món natural sinó en la política, quan a partir de l’any 153 abans de Crist els cònsols romans prenien possessió del càrrec el dia primer de gener i començava, per tant, l’any polític. Els cònsols, com a bons polítics, s’iniciaven fent regals i oferint rams de flors collits al voltant del temple que tenia a la Via Sacra la vella deessa local Estrènia (strenia, d’on prové l’expressió “fer estrenes” en català com cal) i l’inici del mandat era un dia de festa. Fou Juli Cèsar, amb el seu calendari julià qui decretà oficialment el dia primer de gener com a data de cap d’any, una data que no es consolidà, però, fins a l’època medieval.
Abocats com estem al món de la tècnica, hem deixat fins i tot d’intuir un temps que no tingui forma de sageta i que, com a tal, porta un amb ell perill de ferida mortal. Fugit irreparabile tempus, com va anunciar Virgili, al llibre tercer de les Geòrgiques i no és casualitat que sigui Virgili el guia de Dant a la Divina Comèdia, perquè el poeta de “parola ornata” ha estat durant segles la baula que unia el món cristià i el temps antic. Convindria no perdre de vista tota aquesta mitologia, ni la vinculació del concepte d’any nou a una determinada visió del temps perquè, com veurem si el lector té la bondat de seguir-me en la tortuosa redacció d’aquest article, qui controla el temps domina la vida i l’actual oblit de la càrrega mítica del temps té unes conseqüències molt significatives.
Sant Silvestre
El cristianisme va elaborar una doble apropiació del temps. D’una banda va cristianitzar el calendari romà (i particularment convertí en nadal el naixement de Júpiter) i de l’altra hi va sobreposar un calendari litúrgic propi i posà cada dia sota l’advocació d’un sant cristià. L’últim dia de l’any en el calendari catòlic commemora sant Silvestre per un motiu gens casual. Silvestre I fou el papa número 33 de l’església catòlica (del 314 al 335). Si li ha tocat el darrer dia del calendari és perquè al seu temps es va acabar la persecució dels cristians i l’emperador Constantí va declarar la llibertat religiosa, de manera que amb ell simbòlicament acaba el vell temps del paganisme i pot començar una nova era. En matèria de subtilitat simbòlica el catolicisme romà és imbatible. A més, Silvestre va convocar el concili de Nicea (325) que declarà que qui no cregui que Jesús és déu no pot ser membre del club, a part de compondre el Credo, que és com la constitució espanyola però de l’església universal. Que Silvestre devia ser espavilat ho reconeix fins i tot la maçoneria que reconeix el grau 33 (l’ordinal del seu papat) com el nivell superior de l’orde.
Rubén Darío que coneixia amb molta profunditat el simbolisme va escriure sense gaire art a las Prosas profanas que: “San Silvestre, bajo el palio de un zodiaco de virtudes,/del celeste Vaticano se detiene en los umbrales,/mientras himnos y motetes canta un coro de laúdes / inmortales./ Reza el santo y pontifica; y al mirar que viene el barco,/ donde en triunfo llega Enero,/ ante Dios bendice al mundo; y su brazo abarca el arco/ y el arquero”. Seria fàcil somriure perquè els versos són infectes, però la idea de l’any nou és exactament aquesta. Per al cristianisme tot cap d’any porta amb ell una novetat radical; és un nen petit que substitueix l’home vell i cansat que mor. El “ninou”, una vella paraula catalana que convindria recuperar i que prové del llatí medieval dies anni novi implicava precisament aquesta idea
En dies nous
La història del temps és una metafísica de butxaca perquè en realitat els anys passen però el que dura són sempre els minuts, curiosa paradoxa de l’existència mateixa. Un any és sempre una capsa de sorpreses que dividim en períodes de forma més o menys artificial, mentre un minut és l’espai de temps del tot o res, un punt de temps real que separa la vida de la mort. Comptar els anys, si es considera així, no passa de ser una convenció social. “Després venen els anys, i feliçment també s'allunyen”, va escriure Gabriel Ferrater a In memoriam. Què se’n pot esperar dels anys? La resposta és que res; afegir anys ni tan sols equival a sumar experiència. Un any és un concepte administratiu, gestionat i polític. Un minut, en canvi, és un boci de vida real. Sobre els anys pesen tot de circumstàncies que ningú pot preveure, mentre el minut és definitiu.
Nietzsche per molt fascinat que estigués pel temps cíclic, també feia projectes d’any nou (Gàia ciència, llibre IV, 276) i es proposava “aprendre a veure encara”. Potser és l’únic que podem esperar. Els anys són en bona manera una eina de poder, de manera que el càstig de passar anys a la presó o anys en l’oblit i en la marginació, és una de les formes de càstig més brutals conegudes. L’eufòria generalitzada i obligatòria del canvi d’any no amaga, en general, sinó la tristor de la continuïtat. Però, amb tot l’estudi de la mitologia s'observa que cap religió ha deixat de pensar en termes de “gran any”, val a dir, de moment definitiu i capaç de canviar-ho tot. És quan pitjor estan les coses que apareix l’esperança. D’això va també l’any nou.