Temps de Mètode

El crebalòs alça el vol al País Valencià

El juny de 2018 la Conselleria de Medi Ambient va iniciar un projecte de reintroducció del trencalòs a la Tinença de Benifassà, a la part més septentrional del País Valencià. Des d’aleshores fins ara s’han introduït nou animals, amb resultats força satisfactoris. L’objectiu del programa, en què participa la Vulture Conservation Foundation, és recuperar una espècie que havia viscut en la zona fins a finals del segle XIX i, sobretot, reforçar els corredors naturals d’aquests rapinyaires, que ja tenen presència a Andalusia, als Picos d’Europa i, de forma molt destacada, al Pirineu, on la comunitat de trencalossos arrossega problemes de sobrepoblació.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Diuen els qui en saben que el trencalòs és un animal robust, resistent, capaç de volar 300 quilòmetres en un sol dia. Si una cosa el diferencia dels seus cosins germans, els voltors, és la cara i el coll recobert d’un plomall que varia entre el blanc i el marró. També la cua, en forma de rombe i els ulls rojos amb iris groc, el distingeix. Això pel que fa a l’aparença. Però si una cosa el particularitza de la resta de rapinyaires és que, en esdevenir adult, s’alimenta preferentment d’ossos. De fet, són capaços d’engolir peces de fins a 20 centímetres, sense ennuegar-se. Si la peça és excessivament gran, alcen el vol i la llancen al buit, perquè, en tocar terra, es fragmente. El nom de l’espècie (trenca-l’òs), doncs, no pot ser més explícit.

Al Gypaetus barbatus, però, no se’l denomina igual a tot arreu. A la zona del Maestrat en diuen crebalòs. I molt que utilitzen aquesta paraula darrerament. S’ha incorporat al vocabulari del veïnat i apareix en cartells ací i allí. Perquè des de la primavera de 2018, aquest ocellot d’antifaç negre que es va donar per extingit a finals del segle XIX, ha tornat a senyorejar les muntanyes més septentrionals del País Valencià gràcies a un programa de reintroducció promogut per la Conselleria de Medi Ambient i tutelat per la Vulture Conservation Foundation. El 30 de maig de 2018 es feu la primera solta d’animals, dos exemplars de nom Amic i Alòs (els noms el va triar l’alumnat del Centre Rural Agrupat La Bardissa).

D’aleshores ençà se n’han alliberat altres set exemplars. Dos, Coco i Durall, han mort, probablement, a causa de l’atac d’altres animals. La resta s’han adaptat de forma satisfactòria entre cingles i penya-segats, la majoria d’ells en el que els tècnics anomenen fase de dispersió. “El comportament és l’adequat i estan superant les etapes al ritme que s’esperava”, determina David Izquierdo, responsable del projecte de recuperació de grans rapinyaires de Tragsa, l’empresa pública a qui la Generalitat Valenciana té encomanada la tasca de supervisió.

“L’èxit d’aquesta experiència és molt important per a nosaltres i per assegurar la viabilitat de la comunitat europea de crebalosos”, assegura Hans Pohlmann, que és president de la Vulture Conservation Foundation (VCF), una organització internacional que vetlla pels voltors i tota la família d’aus, la qual ha estat directament vinculada a aquest procés. A hores d’ara, a Europa, el crebalòs figura en la categoria de “vulnerable”. De fet, aquest rapinyaire pràcticament es va extingir durant el segle passat al continent a causa de la persecució humana i els canvis en els ecosistemes. La creença popular era que el crebalòs s’emportava criatures i vedelles. Fruit de tot això, aquesta au, de la presència de la qual hi havia constància des de la península Ibèrica fins als Balcans, va remetre gradualment. A la dècada dels vuitanta, unes poques parelles resistien a les illes de Còrsega i Creta i el Pirineus.

Per evitar-ne la seua extinció total en el continent, s’iniciaren campanyes de reintroducció a diversos punts d’Europa. La primera va tenir lloc als Alps, de la mà de la VCF, a finals de la dècada dels vuitanta i d’aleshores ençà, a escala internacional, han sorgit noves iniciatives al massís Central francès i a Còrsega. També a Andalusia, on el darrer crebalòs s’havia vist el 1986, va sumar-se a aquesta campanya. El 2006 s’alliberaren els dos primers exemplars, Toño i Blimunda. Setanta-un animals han participat, des d’aleshores, d’aquest programa de reintroducció que es      desenvolupa a les serres de Cazorla i Segura. Paral·lelament, la Fundació per la Conservació del Trencalòs, en coordinació amb les autoritats ambientals del Principat d’Astúries, Cantàbria i Castella i Lleó van iniciar el 2010 un programa de recuperació de l’espècie que ja ha suposat la solta de 30 d’aquests rapinyaires als Picos d’Europa. Les clapes de crebalòs es van fent, per tant, com més va més nombroses.

/ David Izquierdo

La pista toponímica

Al País Valencià no sabem del cert en quin moment va desaparèixer l’animaló. Si sabem, gràcies a l’estudiós Abilio Reig, que uns ornitòlegs alemanys (Christian Ludwig Brehm i els seus fills Alfred i Reinhold) van documentar la seua presència ben avançat el segle XIX a Oriola i Xàtiva. Tanmateix, la toponímia ha estat cabdal per resseguir la seua petjada. Perquè va ser gràcies a la toponímia que el biòleg Josep Nebotva iniciar l’any 2014 una investigació per localitzar punts geogràfics que remeteren a la presència d’aquest au rapinyaire. Tenia la pista, facilitada pel mateix Abilio Reig, que al trencalòs, en determinades zones, en deien crebalòs. Amb aquesta informació, Nebot començà a rastrejar documents i esbrinà que al terme municipal de Culla, a l’Alt Maestrat, existia la Roca del Crebalòs. Bingo!

S’hi desplaçà, i l’observació del terreny, però, no quadrava del tot amb el que esperava. Al seu voltant hi havia cingleres, covatxols i relleixos, espais perfectes per nidificar. Però allà on el GPS indicava que hi havia la Roca del Crebalòs el que es veia era una estrep del tossal ocupat per una clapissa, una ubicació ben poc adequada per fer-hi niu. Desconcertat, Nebot va preguntar a uns homes que feien tasques agrícoles per allà la vora. El més gran dels senyors li digué que el seu avi li havia explicat, de xicotet, que una au molt gran utilitzava aquell indret per deixar caure els ossos i trencar-los. El topònim, doncs, no feia referència al niu, sinó al lloc on fragmentaven el seu aliment. Doble bingo!

A partir d’aquí, continuà la recerca. Temps a venir descobriren que una mica més al nord, en el terme de la Pobla de Benifassà hi havia, encara, una altra reminiscència: el morral del Crebalòs,a tocar de la frontera amb Catalunya, a 1.036 metres d’altitud.

La constatació d’aquella presència fou l’esperó que animà els tècnics de l’Administració a iniciar un projecte de reintroducció. “Abans d’iniciar qualsevol procés d’aquestes característiques, on s’ha comprovat la presència anterior d’un animal, cal comprovar que l’ecosistema encara manté les qualitats propícies per a l’establiment de l’espècie i que les causes que van provocar l’extinció s’han controlat”, explica l’expert David Izquierdo, que aleshores treballava per a la Vulture Conservation Foundation. La Tinença, una zona relativament remota, amb un baix impacte humà, recollia les característiques requerides. Amb l’objectiu d’involucrar la població local i generar un clima d’acceptació, es treballà de forma paral·lela amb la població local. «Avui en dia sabem del cert que un projecte d’aquestes característiques no funciona sense la complicitat de la població local», explica Izquierdo. Per remarcar el sentit i l’oportunitat històrica de la reintroducció, el programa es batejà com “Benvingut de nou, crebalòs!”.

David Izquierid en el punt d’observació des d’on es controlen els nius

Un node en la xarxa

“Per a la Vulture Conservation Foundation era i és molt important aquest projecte a la Tinença, perquè permet introduir nous individus entre Andalusia i els Pirineus i, per tant, ens obre la porta a  introduir nous nodes en la xarxa que, a llarg termini, ens agradaria teixir”, explica Hans Pohlmann. De fet, un dels objectius indirectes que té el projecte de la Tinença és el de contribuir a la diversificació del Pirineu, on la comunitat de trencalossos travessa les seues particulars dificultats.

En l’actualitat la població de trencalossos al Pirineu se situa entre els 937 i els 1.119 exemplars, dels quals el 36% són parelles reproductores (s’ha de tenir en compte que són monògams) i el 64% són individus no reproductors. El recompte ha estat dut a terme per Antoni Margalida i José María Martínez per a l’Institut d’Investigació en Recursos Cinegètics, depenent del CSIC. Es tracta d’una investigació transcendental per a l’espècie, ja que és la primera volta que es fa una quantificació d’aquestes característiques. El que les xifres diuen és que la comunitat de trencalossos ha crescut en l’última dècada. S’ha incrementat també el percentatge d’aus adultes, en passar del 61% al 73% en el període que va entre 1987 a 2016. Aquesta és la bona notícia.

La no tan bona és la que es deriva de l’anàlisi que Margalida i Martínez han fet dels patrons d’aparellament. Aquests estudiosos han conclòs que, en aquest hàbitat, els voltors crien pitjor i experimenten més fracàs reproductor. L’edat mitjana de la primera reproducció s’ha estimat en els 10,3 anys. La productivitat mitjana l’any 1987 fou de 0,56; mentre que la de 2018 va ser de 0,41. Existeix, doncs, el risc que aquesta població entre en un declivi gradual, adverteixen els experts, que atribueixen una part d’aquest fenomen a l’endogàmia. “La impressió és que la població del Pirineu ha arribat al seu límit de saturació”, estima Hans Pohlmann.

Hans Pohlmann, president de la Vulture Conservation Foundation

Allò desitjable, segons indiquen els tècnics, seria que existiren intercanvis d’exemplars entre les diferents comunitats de voltors barbuts, amb l’objectiu d’incrementar la diversitat genètica. “És important que existisca un cert flux genètic per evitar l’endogàmia —explica David Izquierdo—. A més diversitat genètica, més robusta i resistent és l’espècie”. Al problema genètic, en tot cas, cal sumar-ne altres no menys importants: l’escalada prop de zones de nidificació; les batudes de cacera del porc senglar, que es duen a terme just en el període de posada, incubació i inici de la criança; l’espoli de nius per part d’altres aus; els enverinaments... 

La comunitat de trencalòs present a Catalunya, enquadrada dins la comunitat pirenaica, és també partícep de la regressió viscuda els darrers anys. Això no significa, però, que en termes globals la situació d’aquesta espècie no siga millor que fa tres dècades. L’any 1984 hi havia cinc parelles reproductores i dues més no reproductores identificades, en la seua majoria ubicades a la zona nord-occidental de Catalunya, a les comarques de l’Alta Ribagorça, el Pallars Jussà i el Pallars Sobirà. L’any 2000 les nidificacions s’havien estès a nou comarques i deu anys després el nombre de comarques implicades arribava a la desena (vegeu gràfic). Des del punt de vista temporal, l’Alt Urgell i el Pallars Sobirà han estat les comarques on s’ha experimentat un increment més acusat. Amb tot, però, els diferents seguiments que fa el Departament de Territori indiquen una reducció dels paràmetres reproductius.

El Tinder dels Voltors

Catalunya és, de fet, un dels llocs d’origen de molts dels polls que s’empelten en altres territoris. Més concretament, el Centre de Fauna de Vallcalent, radicat a Lleida. Aquest centre, depenent de la Generalitat de Catalunya, en conveni amb la VCF, es dedica, entre més tasques, a criar polls de trencalòs, dins d’un programa més ampli per assegurar la varietat genètica de l’espècie. D’ençà de l’inici del programa, a Vallcalent han nascut 36 cries, de les quals 24 s’han deixat a la natura. Bassi, alliberada a la Tinença l’estiu de 2019, procedia de Vallcalent. També Coco, un dels exemplars morts. L’altre centre de cria de referència a Espanya es troba a Guadalentín, a la serra de Cazorla. I un tercer es troba a Àustria. Tots tres formen part de la Xarxa de Criança Europea, gestionada per la Vulture Conservation Foundation.

Al capdavall, reintroduir una espècie no és bufar i fer ampolles. No es tracta de soltar-los a la natura i ja s’ho faran. En absolut. El seguiment és molt acurat, amb observacions permanents.

És més, la mateixa distribució de polls per les diferents àrees de reintroducció ja requereix un estudi detallat de les línies genètiques i les filiacions. Les aus bebès, que s’introdueixen de dos en dos, o de tres en tres, al nou ecosistema, a més, han de dur-se pocs dies de diferència. Tot plegat esdevé una mena de trencaclosques emplomallat.

No s’ha de passar per alt, tampoc, que no és fins als set o vuit anys que posen i incuben el primer ou. De fet, el més habitual és que cada parella només tinga un ou per any. És més: a voltes els intents d’emparellar mascles i femelles en captivitat per un interès genètic per part dels biòlegs resulta infructuós. Si no hi ha feeling, no hi ha pollet, per molt que s’enteste el biòleg alcavota. A voltes, de fet, s’inverteixen molts anys sense treure’n l’aigua clara. El Tinder dels voltors té aquestes frustracions.

“És un procés més complicat que no sembla”, explica David Izquierdo, que va treballar cinc anys en el centre de Vallcalent. “L’èxit d’un programa de reintroducció no consisteix a soltar els animals i ja està. L’èxit consisteix a generar una comunitat que siga autosuficient. I aquest és un procés que requereix invertir diverses dècades”, planteja aquest biòleg. El cas dels Alps és paradigmàtic. Avui, 35 anys després del primer alliberament es comptabilitzen 300 exemplars, entre els quals hi ha 60 parelles.

La presència del trencalòs i d’altres animals necròfags s’ha demostrat com un valor positiu per a l’ecosistema. Amb la seua acció contribueixen a evitar la dispersió de malalties”, afirma el president de la VCF. Els crebalossos són, al capdavall, el que en biologia de la conservació es coneix com a espècies paraigua, això és, espècies la protecció de les quals comporta la protecció indirecta d’altres espècies amb les quals comparteixen el seu hàbitat. Un ecosistema amb aquesta bestiola és un ecosistema més ric i resilient. Benvingut, doncs, de nou, crebalòs! 


---------------------------------------------------------------------------- 

D’ERASMUS I MONÒGAMS

En un punt indeterminat entre Bel i la Pobla de Benifassà està l’“oficina” d’Izquierdo i els seus col·legues. En diu oficina, però es tracta d’un cubicle de fusta en la part alta d’un turó envoltat de pins, sabines i carrasques. A través d’uns finestrals es veuen, a una distància de tres-cents metres aproximadament, els nius artificials dels crebalossos. Als ulls experts, fins i tot es pot distingir la llana que s’ha utilitzat per fer la nidificació. A ulls normals, són dues construccions de fusta envoltades d’una tanca. És ací on els rapinyaires comencen a habituar-se al paisatge que els ha d’acollir.

Al Maestrat, el hacking ( entès com a criança campestre dels polls) s’ha demostrat el sistema més efectiu per a l’èxit del projecte.

Els animals arriben a la zona de solta quan tenen aproximadament 90 dies. Encara no són capaços de volar, però són ja animals grans que poden menjar per ells mateixos, sense necessitat de ser alimentats pels seus progenitors. Necessiten, això sí, que els proveïsquen d’aliments, raó per la qual a la Tinença s’ha instal·lat un sistema de tubs que permet facilitar-li l’aliment sense necessitat de tenir contacte humà.

Des del punt de supervisió, els tècnics vigilen la seua evolució i també la del seu aleteig. És en passar unes quatre setmanes que els polls comencen a fer els primers vols de reconeixement. És un període decisiu, perquè durant aquest temps es fixa el que s’anomena el comportament filopàtric: l’instint que els farà retornar al lloc d’origen quan se senten preparats per reproduir-se —això és a partir dels set o vuit anys.

A partir del segon any, i durant els dos anys següents, els joves entren en la fase dispersiva o exploratòria. Poden viatjar i instal·lar-se a centenars de quilòmetres durant temporades llargues, com ha passat amb Alòs i Boira, que han estat una llarga temporada als Pirineus; o Celest, que s’ha instal·lat temporalment a La Rioja. És a partir dels quatre anys que els animals, en general —tot i que no sempre—, retornen al seu lloc d’origen per buscar una parella. El crebalòs pot arribar a viure 30 anys.

En el cas del Maestrat, de forma experimental també s’ha intentat la reintroducció a través de la traslocació. Això és, capturar animals adults i traslladar-los a una nova ubicació, però de moment, s’ha demostrat com una experiència menys exitosa, ja que els animals tendeixen a retornar al seu lloc d’origen instintivament. 

En el cas de la Tinença, la Gaseta del Crebalòs, una publicació periòdica, permet resseguir les aventures d’aquestes rapinyaires, gràcies a un sistema de GPS amb alimentació solar.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.