Algèria és una ferida que encara supura però que Emmanuel Macron pretén curar. En el mes de març, el president francès va fer públic que el Govern facilitaria “l’accés als arxius classificats durant 50 anys” sobre les investigacions judicials efectuades per la gendarmeria durant el combat bèl·lic i els anys posteriors a la independència del país magribí. La desclassificació dels documents custodiats per la defensa francesa arriba 15 anys abans del que preveu la llei i constitueix un gest de distensió en una conjuntura —la relació francoalgeriana— no exempta de recel.
L’aixecament del secret afecta tots els papers registrats entre 1954 i 1970. És a dir, els de l’època més convulsa. Tots ells es troben emmagatzemats als Arxius Nacionals d’Ultramar, ubicats a Ais de Provença. Aquesta era una reclamació història dels algerians que no ha trobat receptivitat fins l’arribada al poder —aviat farà cinc anys— d’Emmanuel Macron.
De fet, és l’únic president de la República que no ha tingut inconvenient a admetre l’existència de tortures i de desaparicions com a conseqüència de la contesa bèl·lica iniciada en 1954 i que va desembocar en la independència algeriana, en 1962. Macron mateix, en la visita efectuada en 2017 a Alger, va comprometre’s a agilitar-ne els tràmits. A ningú no va estranyar-li gens, ja que, durant la campanya de les eleccions celebrades l’abril d’aquell any, l’aspirant a l’Elisi no va dubtar a denunciar els “crims de lesa humanitat” dels francesos durant la guerra d’independència.
I és que, de casos sense resoldre, que més de mig segle després encara esperen una resposta, n’hi ha a cabassos. Un dels més coneguts és el del matemàtic Maurice Adin, un comunista anticolonialista que va morir a mans de l’exèrcit francès, que va torturar-lo fins l’extenuació. No debades, una plaça cèntrica de la capital algerina porta el seu nom com a homenatge pòstum.
“A la veritat, no hem de tenir-li por, sinó que hem de mirar-la als ulls”, ha afirmat la ministra de Cultura francesa, Roselyne Bachelot.
Sobre alguns altres desapareguts planen més incerteses. Molts d’ells van anar a parar als internats aixecats en territori francès per tal de recloure els activistes algerians. Els judicis sumaríssims a què van sotmetre’s en alguns casos —o ni tan sols això— han permès amagar aquelles morts rere un tel tenebrós.
En aquest sentit, un cas homologable als dels represaliats del franquisme, els descendents dels quals continuen indagant als arxius espanyols —no sempre en condicions òptimes [vegeu EL TEMPS núm. 1.860]— de quina manera van ser perseguits, vexats o condemnats a mort els seus avantpassats.
Com en el cas espanyol, el pas dels anys ha provocat que els interessats a descobrir-ne els detalls siguen generacions cada vegada més llunyanes de la que va patir-ne els abusos. És per això que Macron volia afanyar-se a posar-hi remei, tot demanant perdó per determinades actuacions concretes dels francesos, com ara la mort de l’activista algerià Ali Boumendjel, esdevinguda en 1957.
Portes obertes
A França, la majoria de documents relatius a la colonització d’Algèria es troben als Arxius Nacionals dels Territoris d’Ultramar, ubicats a Ais de Provença. En total, més de 35 quilòmetres de material que ara estarà a l’abast de tots els investigadors.
A l’ANOM, l’acrònim dels arxius en qüestió, hi ha dipositats els fons ministerials i la paperassa procedent de les colònies en si mateixes.
La lluita anticolònia algeriana va estar liderada pel Front d’Alliberament Nacional d’Algèria, que va ser capaç d’aixoplugar tots els moviments de protesta contra la tutela francesa. Al capdavant hi havia el carismàtic Ahmed Ben Bella, i a la primera línia de combat actuava l’Exèrcit d’Alliberament Nacional.
La cruenta batalla d’Alger, entre 1958 i 1959, va marcar un punt d’inflexió en la contesa, amb repercussions de primera magnitud. El general Charles de Gaulle va accedir per segona vegada a la presidència de la República i va promoure un gir polític important, tendent a signar un alto-el-foc, i el reconeixement de la sobirania algeriana, substanciats en els Acords d’Evian.
Un diàleg franc, amb el plebiscit de l’1 de juliol de 1962 com a emblema, que no va evitar les accions armades de l’OAS, l’Organització Secreta de l’Exèrcit, una facció sinistra i ultradretana que va assassinar milers i milers d’algerians.
No sols l’OAS va actuar contra la població local, sinó que els capitostos militars francesos van amagar amb un colp d’estat que buscava llançar per terra les expectatives de descolonització i democratització de la zona.
Tot plegat, però, no va ser prou enfront l’anhel de canvi expressat pels ciutadans del país magribí. Uns aires regeneradors que durien Ben Bella a la presidència i al càrrec de primer ministre.
Per molts francesos, el cas algerià no era homologable al del Marroc o Tunísia, dos països que havien estat protectorats francesos, mentre que Algèria era un departament més, al mateix nivell que qualsevol altre.
Malgrat els episodis de tensió, les relacions econòmiques i humanes continuen sent vigoroses. La presència de centenars d’empreses franceses a Algèria i l’arrelament de centenars de milers d’algerians a territori francès en són la demostració fefaent.
La decisió de Macron és de volada. El delegat interministerial per a la Mediterrània, Karim Amellal, ha assegurat al diari Le Monde que la mesura impulsada per Macron “respon a una demanda molt potent dels historiadors” i que “forma part del procés d’esclariment dels fets”.
Amellal integra la comissió Memòria i Veritat, que presideix l’historiador Benjamin Stora. El 21 de gener de 2021, aviat farà un any, Stora va lliurar a Macron un informe sobre la colonització i la guerra algerianes.
El president va advertir aquell dia que l’Estat francès no demanaria “perdó” ni mostraria “penediment” pels crims comesos a Algèria, però va garantir-li que faria passes “simbòliques” en favor d’una “reconciliació”. I les passes ja han arribat.